Apujo la persiana. Feliç diumenge de Rams sense rams! Avui un altre sector, en aquest cas el de les palmes, també se n'ha anat a can Pistraus. El següent serà el de les mones. De moment. Aquest, doncs, és un diumenge on la gent hauria de batre palmes i busca mascaretes. Sense èxit. Perquè ara resulta que ens hem de posar mascaretes. Primer ens van dir que no calia, després que sí però no tothom, ara que sí i tots... I resulta que ens hem de posar una cosa de la qual no n’hi ha. Escoltin, si saben que no hi ha mascaretes, per què ens diuen que ens posem mascaretes? Són aquelles coses que no s'entenen. Com segons quines administracions de medicaments. Sobretot els que donen a la gent gran.

Ahir, quan ja era avui, va sortir al FAQS de TV3 el senyor Joan Ramon Laporte, catedràtic de farmacologia i, de moment, en la llista de biblioteques que apareixen darrera de gent que surt per la TV des de casa seva, rècord mundial. En quantitat i, sobretot, ordre. Doncs bé, el senyor Laporte va alertar d'una qüestió que els que tenim pares amb una esplèndida mala salut de ferro observem sovint amb estupor. Ell va centrar-ho en medicaments d'aquests que es recepten a la gent gran “d'oficis”, perquè “toca” i perquè en general “van bé”. Vostè té més de 80 anys? Doncs ha de prendre això. Són medicaments que milloren la salut i la qualitat de vida, però que, també, perjudiquen la respiració i en cas de patir la COVID19 agreugen la inflamació pulmonar. O sigui, el senyor Laporte estava defensant que caldria valorar l'administració de segons quins medicaments en general i, sobretot, ara.

Servidor de vostè pot explicar, perquè ho ha vist amb els seus propis ullets, com un parell de metges un bon dia van decidir mirar-se tooota la medicació administrada als meus senyors pares. Van analitzar per què prenien cada cosa, qui els ho havia receptat, quan i per què. Van reordenar i racionalitzar el conjunt, van eliminar la meitat de pastilles i van aconseguir un efecte doble: els meus pares van millorar la salut d'una manera evident perquè fins aquell moment anaven sobremedicats i van estalviar diners a la sanitat pública. Daixò ara en diuen un win-win. Quan va passar, ja fa un temps, en vam dir seny. És que a casa som antics.

Però tornem a avui. Com que era festiu, hem fet un dinar-skype. Consisteix en fer un àpat de germanor, però virtual. I l'analista social present ens ha tret el tema anomenat “està morint tanta gent que no ho podem assumir”. Li resumeixo la reflexió. Demà ella enterra una persona molt estimada i només podrà anar al cementiri per fer-hi un bocinet de ritual de comiat. Quan l'actual situació acabi, tornarà a la residència per recollir les quatre cosetes que la persona difunta hi tenia. Tant és la causa de la mort, el fet és que ja no hi és. Però no és només aquesta persona qui falta. Altra gent està morint. Algunes han passat dies a les UCIs, altres no superen ni tres dies de febre. Les nostres societats van entrar en xoc amb el confinament. Ara seguiran en xoc perquè la pandèmia ja té nom, cara i records viscuts en primera persona. I el que ens queda encara pel davant... Ella ara té la mateixa sensació que quan els atemptats de La Rambla i Cambrils. Tot és tan bèstia que sembla com si ens amaguéssim dins d'una cúpula de vidre per protegir-nos d'una barbaritat tan desproporcionada que se'ns escapa al raciocini. No, no és fugir de la realitat sinó que és com si volguéssim no molestar. Com si la pena pròpia no fos prou rellevant, ateses les circumstàncies.

Però abans de tot això del dinar-skype reflexionant sobre com la societat afronta els seus milers de morts, els diumenges també eren futbol. Quina paradoxa, oi? Se'n recorda del futbol? Ara que comencen a plantejar-nos què passarà “després de” i com tornarem a la normalitat, recuperem paraules pràcticament oblidades com “lliga” i “campions”. Els que en saben de virus diuen, amb més o menys matisos, que les grans aglomeracions de persones serà l'últim que retornarà. Com que el futbol són entre 50 mil i 100 mil persones en un espai reduït, és evident que ni al juny ni al juliol veurem partits. Al menys amb públic. Però hi ha qui planteja jugar a porta tancada. Per què? Perquè hi ha centenars de milions d'euros en drets televisius esperant ser cobrats i que sense espectacle no s’ingressen. Massa llaminer.

Només plantejar la possibilitat de jugar partits a porta tancada ens diu què signifiquen els espectadors per alguna gent del futbol: un pur decorat. Són ninots que serveixen per donar-li una pretesa passió a l'invent. I res més. I, a sobre, paguen. Entrada o abonament. I no barats. O sigui, el públic del futbol paga per fer de decorat. I si no omple el camp, a les zones buides de la graderia hi posen lones amb gent pintada. Doncs miri, potser la solució és jugar a porta tancada amb lones i posar efectes de so d'ambient. I a cobrar els drets!

Total... que aquest cap de setmana tampoc hi haurà futbol. Ni el vinent. Ni l'altre. I que el futbol, com la nostra vida, algun dia tornarà a la “normalitat” sense tenir encara gaire clar si “la normalitat” serà seguir fent de ninot i pagant. I no només als partits de futbol. I es tracta també de saber si, entre tots, farem alguna cosa per deixar de ser els ninots d'un gran negoci on la pasta se l'enduen els altres.