Apujo la persiana. Està núvol, que no deixa de ser una metàfora de tot plegat. A la tarda ha sortit el sol tímidament, cosa que és una altra metàfora de com veiem ara mateix el nostre futur. Crec que vostè i jo, si volem no autoenganyar-nos gaire, comencem a tenir coll avall que l'abril ens el passarem més o menys com ara. I després... doncs ja ho veurem. O sigui, el sol sortirà, però costarà. Com avui. I esperem que tot el que ha plogut, després sigui un esclat primaveral. Metàfora cursi, però me l'accepta, oi?

Ara mateix ningú sap com serà el nostre futur a un mes vista. Un quan dic “el nostre” vull dir el de la humanitat. I quan dic “futur” vull dir el dia a dia, coses tan senzilles com abraçar-nos amb els nostres pares, anar a prendre un gintònic o veure un partit de bàsquet dels nostres fills un dissabte al matí. I després hi ha l'altre futur, l'econòmic i el social. Comencem a assumir que vénen temps convulsos que seran aprofitats per uns quants per vendre'ns mercaderia avariada. Ve un món on populistes baratets però hàbils i gurus de segona mà intentaran aprofitar el desconcert i les pors en benefici propi. Ja ho estem començant a veure a la xarxa. La mentida hi jugarà un paper fonamental i, sobretot, la seva variant més perversa: generar el màxim de merda i el més espessa possible per tapar la veritat, de tal manera que arribar-hi sigui una feina pràcticament impossible. Per complicada i esgotadora.  

Un dels temes de debat del dia, amb la seva veritat, la seva mentida i la seva demagògia, és el de la situació a les residències de gent gran. I lamentablement el debat polític no es planteja com resoldre o al menys endreçar la situació sinó atacar el rival qualificant-lo d'inepte, aprofitat o les dues coses. Quan hi ha tants morts, que només són una part dels que hi haurà, em repugna molt veure aquesta qüestió convertida en un debat partidista. I que hi hagi periodistes que es prestin al joc, encara més. Per tant, intentaré parlar de les residències, no del fastigós ús polític que alguns n'estan fent.

Els que tenim pares d'una certa edat i una certa mala salut de ferro hem vist com funcionen les residències i també els centres sociosanitaris (els públics i els que tenen part pública i privada). De residències, com de periodistes, n'hi ha de tota mena. Molt bones, bones, correctes, pèssimes i lamentables. Jo li parlaré de coses que he vist amb els meus ulls.

Les residències són un gran negoci per alguns inversors i empreses a qui la gent gran els importen exactament una merda i que quan els miren només veuen bitllets de 500€. I la societat, i aquí hi som vostè i jo i l'administració, hem tancat els ulls a aquesta situació. I de tot això, ara ve on som. I parlo per mi, però quan he tingut els meus pares en centres sociosanitaris públics, he fet el possible perquè la recuperació ens permetés fugir d'allà el més ràpid possible, sobretot en un dels casos.

El preu mínim de les residències està al voltant dels 2.500€. Els sous de la gent que hi treballa no són especialment esplèndids, per no dir que en alguns casos són el salari mínim justet. Això fa que en molts casos el nivell professional sigui “escàs”. És la llei de l'oferta i la demanda. Com són escasses les plantilles. I quan una sola persona (o un sol metge que només hi va unes hores) ha de fer-se càrrec d'una planta amb 50 o 60 interns, l'atenció és la que és. Si inspecció de treball anés a algunes residències o sociosanitaris (siguin privades o públics), estarien omplint actes fins Nadal. Del 2030. I si hi anés sanitat, tampoc anirien mancats de feina. I ja no entro en la qualitat del menjar, que és un altre tema. Un servidor ha vist plats que encara avui no sé si el contingut era animal, vegetal o cosa.

Les residències són el Port Aventura del coronavirus. Tots els seus usuaris són població de risc extrem i no calia ser molt espavilat per saber que la pandèmia les acabaria afectant. I no lleument. Però durant dues setmanes no els ha arribat material de protecció perquè n'hi havia molt poc i anava als hospitals. Tampoc hi havia tests, per tant els treballadors hi han entrat i hi han sortit sense saber si estaven transmetent als interns la malaltia o no.

I a les residències ha començat a morir-hi gent. De què? Doncs del de sempre i, a més a més, de coronavirus. Però no en sabem la xifra real perquè 1/ No se'ls havien fet test i per tant no sabem si estaven malalts i 2/ Tal com està la situació, un cop morts... mira... tira i ja ho trobarem. Amb mala fe? Vull pensar que no. Improvisació? Tota. Descontrol? Total. El problema és que diverses residències expliquen que quan hi moria algú, allà no hi apareixia ningú perquè tots els serveis estaven desbordats i ells es quedaven amb el mort durant més d'un dia. Tema a banda que davant d'una mort sospitosa de coronavirus, el personal feia quarantena per si de cas, i això volia dir reduir encara més les plantilles i deixar la resta d'avis en precari. Sense que ningú oferís cap solució... perquè no n'hi ha.

La situació ha estat caòtica. Aquí, a Madrid i a tot arreu. I aquí hi manen uns, a Madrid uns altres i al govern de l'estat n'hi ha uns altres. I tots són tan culpables o no de la gestió. La qüestió és, per què no ens han donat xifres reals? Ei, ningú! Per no espantar-nos? Però si ja ho estem del tot! O creien que no se sabrien? Però si és molt senzill saber-les usant el mètode de càlcul Marc Castells, alcalde d'Igualada: ¿quants morts hi ha hagut de mitjana el mes de març dels últims cinc anys a les residències catalanes (o madrilenyes o de La Rioja)? X? Perfecte. Quants n'hi ha hagut aquest mes de març? Y. Perfecte, a Y se li resta X i ja tenim la xifra de morts per coronavirus. Clavat!

De moment portem 10 mil morts d'un virus que “era com una grip”. Ara que ja sabem que no ho és i que morirà molta gent, què tal si ens comencen a tractar com a adults? Ah, i si són tan amables, les batalletes polítiques de desgast se les introdueixen per via rectal. I a poder ser, perpendicularment. Ah, i a pesar d'alguns, avui ens en anem a dormir pensant que falta un dia menys per tornar a un futur que no sabem com serà, ni sense qui, però que serà.