Aviat farà un any que va haver-hi un insistent run-run que demanava a Jordi Pujol que “estirés de la manta”. La gent pressuposava que l’expresident sabia moltes coses del rei emèrit i creia que era moment d'explicar-les per posar en compromís l'Estat.

Preguntat sobre aquest tema, Jordi Pujol, que diu que està totalment enretirat però que sap perfectament què passa al país i ―per tant― ja li havia arribat la brama, va afirmar que ell no tenia cap manta per estirar. Senzillament, perquè no tenia informació compromesa sobre Joan Carles. El podem creure o no, però aquest ja seria un altre tema. El cas és que a continuació va fer un comentari sobre la vida personal-privada-sentimental del monarca que no puc reproduir públicament, però té a veure amb les amistats femenines que li estan apareixent aquests dies al senyor emèrit com apareixen rovellons a les pinedes durant les tardors plujoses.

Durant molts anys el rei Joan Carles no va tenir cap problema d'aparèixer en públic, en ambients reduïts però en públic, amb diverses senyores que no eren la reina Sofia. De la mateixa manera que quan apareixia amb ella tampoc tenia cap problema de manifestar la màxima indiferència i menyspreu. I resulta que “tothom ho sabia”, com allò de Pujol i els negocis del seu fill. Però ningú en deia res.

Curiosament el destí ha tornat a creuar a Suïssa les trajectòries dels qui, juntament amb Felipe González, van protagonitzar la política espanyola durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. El Rei que va haver d'abdicar per intentar salvar el sistema i els seus comptes al país helvètic i les seves comissions allà on fos i el president que va haver d'abdicar socialment per culpa de la deixa de l'avi Florenci que havia deixat d'explicar-nos. Ara units per l'última línia de la biografia, allò que sempre havia neguitejat tant a Jordi Pujol.  

L’un va creuar la línia del que era admissible i va posar en risc massa coses. L'altre es va fer indepe. I tots dos van sortir per la porta del darrere del lloc que tenien reservat a l'altar de la història. Amb una diferència. Vostè transiti pel que seria la mitjana espanyola, sociològicament parlant, i pregunti “pels Pujol” (sí, perquè no és Pujol en singular sinó en plural). I després pregunti “pel Borbó” (aquest sí, en singular). No hi ha color. Per la intensitat dels improperis, dic. A favor “dels Pujol”. La intensitat, dic. Almenys els decibels.

Estic afirmant que “els Pujol” no es mereixin la censura? Nooor, estic dient que, un cop més, comportaments semblants reben reaccions diferents. I actituds. No ja dels mitjans de comunicació, cosa que entra en el sou i per contracte, sinó de la societat. La deixa oblidada i el que va venir després va permetre relacionar corrupció i Catalunya com a poble. També aquí. Era la Catalunya corrupta que havia creat una cosa anomenada l'independentisme per tenir una taula de salvació on agafar-s'hi. Es tapaven amb la bandera per robar-nos.

En canvi el rei emèrit transita tan panxo. A ningú se li ha acudit demanar que renunciï a cap prerrogativa com sí que va passar amb Pujol. Ningú diu que per tapar la corrupció i les comissions Joan Carles es tapés amb cap bandera. El PP i l'Estat s'han amagat en l'espanyolisme, en l’anticatalanisme i en la unitat de la pàtria per tapar la corrupció que vessa claveguera avall. Però davant d'aquesta realitat, la dreta i fins fa no gaire també l'esquerra han xiulat els grans èxits de Ray Conniff.

I a un servidor, què vol que li digui, li molesta molt que li fotin la cartera i que li prenguin el pèl. El seu autor es digui Jordi o Joan Carles.