Casualitats casuals que succeeixen en aquesta simpàtica democràcia espanyola. Resulta que coincideix en el temps que 1/ la sala segona del Tribunal Suprem tanca el sumari de la causa especial 20907/2017 pel referèndum de l’1-O i s'acosta el judici, amb 2/ l'aparició cada cop més sovintejada a Madrit (concepte) de veus defensant que l'octubre de l'any passat aquí no va haver-hi violència i, per tant, de rebel·lió, res de res.

Ara. Un any després que nou persones són a la presó per la decisió desproporcionada, al·legal i prevaricadora d'un jutge polític que obeïa ordres d'una trama organitzada executant una estratègia preconcebuda.

Ara, quan cal aprovar uns pressupostos, uns quants s'han adonat del que fa un any van adonar-se prop de dos milions i mig de catalans i alguns centenars de milers d'espanyols que no van ser esclafats per la propaganda goebbelsiana de la RTVE en mans del PP i la de les dues grans cadenes privades de TV en mans de hooligans defensors del seu pessebre.

Ara, quan l'estat de dret ha estat vulnerat, trepitjat i humiliat en nom de la unitat d'Espanya. Ara, quan ja tothom té clar que del que es tractava aquí era del “Antes Arabia Saudí que rota”.

Ara, quan per protegir els seus privilegis, perquè això va de mantenir el seu estatus, perquè no es tracta de la defensa de cap pàtria, perquè la seva única pàtria són els seus interessos particulars, han posat en risc la imatge i el prestigi de les institucions. De les seves institucions. Però això se'ls refot. Se'ls refot que una gran majoria dels catalans i molts espanyols hagin deixat de confiar en la monarquia, en la justícia, en els cossos de seguretat, en les grans empreses i en els mitjans de comunicació.

Ara, que han preferit quedar amb el cul a l'aire i mostrar les vergonyes abans que córrer el risc d'haver de cedir encara que fos una mínima part del “xiringuitu”.

Ara que cal aprovar uns pressupostos és quan Pedro Sánchez li diu a Pablo Casado que prou ja de dir aquesta barbaritat que ens hem hagut de menjar un any, dia rere dia, hora rere hora.

Ara, justament ara, és quan li diu que prou d'anar dient que aquí hi va haver un cop d'estat perquè un cop d'estat és una cosa massa greu com per despatxar-la com si l'argumentari polític es decidís en una taverna de borratxos.

Ara, que fa un any que nou persones són a la presó i set són a l'exili, descobreixen que fa un any estàn frivolitzant amb la realitat. Dos milions de persones votant mai serà un cop d'estat. MAI! Ni aquí ni a la Xina Popular. Però uns pressupostos ho han canviat tot. O potser els pressupostos són l'excusa per intentar trobar una solució a l'entramat organitzat per l'estat que hi ha dins de l'Estat i que ha anat massa lluny?

Ara, gràcies a uns pressupostos, hem assistit al moment en què el Presidente renyava el cap de l'oposició i aquest s'anava fent petit. Hem vist com amb un parell de crits de Sánchez, el barrufet consentit anava empetitint-se al seu escó. Ell, els seus i els seus amics de Ciutadans i VOX, acompanyats a la percussió per la premsa amiga, aquesta colleta de mocosos malcriats, han estat un any dient-nos colpistes (i altres coses molt pitjors). Impunement. I ara, quan algú amb necessitat d'aprovar uns pressupostos els para els peus, van i amb la boqueta petiteta diuen que no, que no era un cop d'estat sinó un “cop a l'estat”.

No, si amb un parell de calbots més, al final acabaran dient que no som nazis, ni això és l'Alemanya dels anys trenta, ni marquem les cases dels “dissidents”, ni anem apallissant policies, ni humiliem els catalans que s’expressen en castellà, ni marginem els nens que parlen castellà a les escoles, ni som 3 milions de lobotomitzats per TV3.

És la màgia dels pressupostos.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat