Un altre cop, la vida generant coincidències. Tac, tac, tac... curioses caramboles polítiques despullen arguments i estratègies que originàriament ja estaven condemnades a no ser gaire i que al final la realitat converteix en no res. Situem-nos.
La portaveu de Ciutadans al Parlament, Lorena Roldán, avisava diumenge d'això:
Fa temps que Ciutadans insisteix en el possible tracte de favor als presos polítics a les presons catalanes. De proves, mai ni una, però es tracta d'estendre la sospita. I això d'estar “vigilant” davant d'una “possible irregularitat”, fins i tot ara que no són a Madrid i que, per tant, això que s'insinua és impossible, és com si jo vaig dient que estaré molt vigilant per si Monica Bellucci em truca per anar a berenar un suís amb melindros. Dit així genero una expectativa com si pogués passar. I escolti, jo ja puc anar-ho repetint cada dia 3.091 cops, però la probabilitat que la senyora Bellucci em truqui per anar a berenar (o que em truqui en general) és semblant a la possibilitat de trobar vida al planeta Raticulín.
Però ara mateix, aquesta estratègia del “possible” tracte de favor és el més apassionant que té Ciutadans com a discurs polític de desgast i ha decidit apostar-hi fort. Ho vam comprovar a l'última sessió de control al Govern celebrada al Parlament quan van estendre la sospita a tot el sistema penitenciari. Com? Afirmant que el tercer grau concedit a Oriol Pujol era una decisió política i no tècnica. Una manera d'insinuar que els funcionaris que elaboren els informes en que es basen les decisions sobre el règim dels interns són uns corruptes.
Doncs bé, 24 hores després d'aquestes declaracions sabem que el comissari del CNP Enrique García Castaño va explicar a l'Audiència Nacional que el seu departament va comprar un ordinador portàtil perquè el número 2 del ministeri de l'interior a l'època Rajoy, Francisco Martínez, consultés en secret i sense deixar proves en cap màquina del ministeri el contingut dels telèfons mòbils que agents policials a les ordres dels comandaments polítics del ministeri de l'interior van robar a Luís Bárcenas per protegir el partit. Ah, i aquest ordinador van pagar-lo amb fons reservats, cosa que prova que de la seva butxaca no paguen ni els estris per delinquir.
L'objectiu de la maniobra era desactivar la informació que Bárcenas, extresorer del PP, tenia en el seu poder i que comprometia la cúpula del partit (de Rajoy en avall) en una trama de corrupció, diner negre, caixa B i cobrament de sobresous.
I ara vostè em dirà: “escolti, quina relació existeix entre aquesta història i la denuncia de la diputada Roldán?”. Bé, si resulta que hem d'estar vigilants perquè el govern de JuntxCat i Esquerra no beneficiï els presos polítics que pertanyen al seus partits, també ho hauríem d'haver estat quan el PP governava i tenia a la presó gent seva i tan perillosa com aquesta que he esmentat, no? O és que l'ombra de la sospita només recau sobre indepes? L'unionisme radical no és sospitós?
Però esperi, que aquest argument també serveix pel PSOE. Aplicant la doctrina Roldán, ¿ara no hauríem d'estar vigilants davant “possibles irregularitats” dels socialistes amb Bárcenas o l’excomissari Villarejo per millorar les seves condicions penitenciàries i que a canvi expliquin tot el que saben sobre el PP, el seu gran enemic polític?
Si hem de sospitar, fem-ho de tothom, no? O existeix un supremacisme contra els indepes basat en prejudicis ideològics? No, oi?