Visc amb por. Amb molta por. Transito pel meu humil domicili atemorit. Vaig pel passadís més cagat que si acabés de sentir 10 anuncis alarmistes de Securitas Direct seguits, que és una de les coses que fa venir més terror i més pànic del món.

Els meus matins ja no són de joia i alegria com ho eren abans, quan acabat de llevar corria alegre i despreocupat cap a la dutxa pensant que començava una bonica jornada en la qual tot seria meravellós. Aquell “tralarà, tralarà” de joia que cantava faceciosament s'ha convertit en un “ai, ai, ai” de temor. Imagini on ha arribat la cosa, que m'he posat un cadenat a la cortina de la dutxa. Amb doble clau. I cada dia me les empasso. Les claus. Totes dues. Per si de cas. El metge em diu que ara vaig molt bé de ferro, però que mengi molta fibra perquè tinc tanta acumulació que ja semblo una ferreteria.

I el pitjor de tot és que aquest no és el moment més dificultós del dia, no. Només és el primer de molts altres moments que no paren de venir. Sense pietat. Ni compassió humana. Quan menys m'ho espero, allà apareixen. I sense avisar. Per sorpresa total. L'un o qualsevol dels altres dos. I algun cop, els tres a la vegada. Patapam!!! Apareix el primer i, sense possibilitats de refer-te, arriba el segon. I quan creus que comences a treure el cap, uhhhhhhh!, t'acaba de rematar el que faltava. Actuant sense compassió ni respecte. Encara que fos per l'edat.

Efectivament, ho ha endevinat, estic parlant del jalogüing de la política. De l’ensurt-esglai-espant-horror-muchosmieditos permanents provocats per tres senyors que, a falta de tenir alguna ocupació que els entretingui el dia, es dediquen a ocupar el seu temps xerrant sense parar.

I xerren i xerren i xerren. Perquè es veu que tenen una opinió sobre tot el que passa. I sobre el que no passa, també. Tenen més coses a dir que minuts per poder dir-les i que segons té el dia. I si el dia tingués 9.751 hores, ells les omplirien. Perquè xerren sobre qualsevol cosa.

Ah, i important, generalment en parlen malament. Perquè no els agrada res. De res. Mai. I es passen el dia recordant-nos sense parar que tenen molt d'interès a dir-nos-ho. La seva filosofia executiva és: sap que fa una micromil·lèsima de segon li he dit una cosa? Sí? Doncs en la següent micromil·lèsima n'hi diré una altra. I així fins a l'infinit de les micromil·lèsimes.

Pablo Casado, Josep Borrell i Albert Rivera no callen ni sota l'aigua. Són la sínia que mai para de girar. I sempre estan enfadats. I quan dic sempre, vull dir sempre de sempre. Si ara vostè em pregunta: Escolti, van malparlar d'algú o d'alguna cosa el 13 de juliol a les 21.40? Sí! I el 3 d'agost a les 00.01? També! I el 30 de febrer? Sí! I el 30 de maig del 1856? I TAAANT! No havien nascut, però l’ADN corresponent a si mateixos, i que ja habitava en els seus avantpassats, estava emprenyat com unes tenalles.

I li diré més, diumenge vinent a les 22.52 també xerraran malament d'un animal, vegetal, mineral o cosa. Sense aturador. És impossible que callin. Mai! En cap instant. El silenci és una possibilitat d'omplir el temps impensable en tots tres.

Xerren i xerren i tornen a xerrar, Casado, Borrell i Rivera, per veure el nostre cervell esclatar.

Si callessin, al planeta hi hauria més espai. Hi estaríem molt més amples i segurament s'acabarien els embussos, la majoria provocats per gent a qui aquests tres han esgotat de tal manera que no té ni esma de moure's de lloc. Perquè estan derrotats. Humanament. I mentalment. I físicament.

CALLIN, sisplau! CALLIN! Només un moment. Ja no dic que estiguin calladets una hora, no. Només un momentet. De tant en tant. Res, uns instants. Perquè puguem respirar. I després, vostès ja continuen fins a l'infinit, però almenys tinguin una certa pietat de nosaltres.