El primer avís vaig tenir-lo divendres passat al vespre, que era 29 d'octubre. Aquell dia i a aquella hora, la imatge de la plaça de la Vila de Badalona no era cap altra que...
Sap allò de “le beaujolais est arrivé”? Doncs en format arbre de Nadal i arribant un mes abans que el propi beaujolais, que és un mèrit a l'abast de molt pocs. Perquè el sentit del beaujolais precisament és que arriba el tercer dijous de novembre, quan els arbres de Nadal estan escalfant a la banda, sí, però encara no corren en la cursa del consum. Però, com li comentava a la primera línia, això només va ser un avís. Insignificant. Tenint en compte què ha vingut després i recordant que hi ha llocs on al setembre ja hi havia posats els llums de Nadal. De moment apagats…
Dissabte vaig passejar per un parell o tres de botigues d'alimentació una miqueta grans i ja vaig veure torrons i panettones situats en llocs preferents (un dia haurem de parlar de la “tradició” dels panettones que ens ha caigut al cap fa quatre dies provinent de no-sé-on-carai). I avui ha estat quan m'he fotut de lloros amb la realitat. Resulta que aquest matí la cantant Mariah Carey havia situat entre els cinc primers llocs de les tendències a les xarxes una piulada al seu compte on simplement hi escrivia “Ready? Let’s go!”. O sigui: “Preparats? Som-hi!”. I hi adjuntava aquest vídeo:
Dia 1 de novembre i no és que ja truqui a la nostra porta el motivadorament pertorbador All i want for Christmas is you sinó que ja és dins de casa, se'ns ha estirat al sofà i s'ha tapat amb la nostra manteta. Però, esperi's que el bombardeig en plena jornada de Tots Sants no s'ha acabat aquí. Feliz Navidad estava al número vuit de les tendències i Christmas a la dotze. O sigui, no només milers de persones del planeta Terra han decidit que avui comença Nadal sinó que han decidit compartir-ho perquè ens comenci a quedar clar.
Un servidor, que ja és un senyor molt gran, entén cada cop menys el món, pobre de mi. I de tot el que em grinyola, el que més és la pressa. No ens agrada el moment on som i sempre intentem avançar en el temps. És la fugida permanent d'un present que no som capaços de gaudir i a la recerca d'un futur que imaginem de plena satisfacció. L'avorriment perpetu de l’avui ens fa buscar la utopia del futur possible. Per què intentar ser feliços menjant les castanyes, panellets i moniatos d'ara mateix si podem somniar amb que d'aquí pràcticament dos mesos serà Nadal i tindrem una felicitat que no ens l'acabarem?
El problema és que no haurà arribat Nadal i ja n’estarem farts de la Carey, dels arbres, dels torrons i de la mare que els va confitar a tots plegats. I llavors començarem a pensar en Setmana Santa i en poder passejar un dia assolellat de primavera observant l'esclat de la natura i ensumant flaires florals. I serem al febrer, i en plena celebració del Carnaval el nostre cervell ja estarà instal·lat a l'agost salivant amb xiringuitos, sorra, cerveses glaçades i, aquest any sí, viatges a llocs que realment ens llepen un peu (i part de l'altre), però com que els bitllets d'avió són barats, tothom cap allà.
La qüestió és fugir de la realitat del moment, no fos cas que haguéssim de viure l’avui i, llavors, adonar-nos que no és màgic sinó que simplement és. Que no és poc, però a la societat de l'expectativa permanent i l'adolescència crònica costa d'entendre que del que es tracta és d'intentar gaudir del que existeix en aquest ara mateix i no autoenganyar-nos amb expectatives tant improbables com frustrants. La presumpta felicitat que ha de venir passa per tenir primer la que hem d'esforçar-nos a saber obtenir al dia a dia. O, com deia la meva àvia, “Val més un té que dos et daré”.