Mariano Rajoy passarà a la història de la política com l'home que resolia els problemes a base de silencis. Sembla impossible, però al moment més mediàtic de la història de la humanitat, quan al món es generen més missatges i impactes per mil·lèsima de segon, callar li funciona. Trump té incontinència i ell no bada boca. I de tots dos, és a ell a qui li van millor les coses. Segurament aquest és el motiu pel qual el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, està copiant-li el sistema. Ara bé, no està tan clar que al món del futbol s'obtinguin els mateixos resultats perquè, com va dir el poeta, tot depèn de si la piloteta entra o no. I si no entra estàs perdut. Callis, parlis o t'expressis amb senyals de fum.

Només tres exemples en tres àmbits diferents. Va passar a finals de maig durant l'últim episodi (de moment) de l'acció de responsabilitat. Xavier Sala i Martín i Joan Laporta van sortir per terra, mar i twitter a donar la seva versió. La de l'actual directiva encara no la sabem. Ningú va sortir a explicar la seva veritat, i això és un error (greu) de primer de postveritat. Tinguis la raó o no (tema en el qual no hi entro), tu has de sortir a oferir la teva versió perquè si no ho fas, la versió del rival ocupa tot l'espai mediàtic. Però, sobretot, has de sortir per oferir arguments a la part de l'opinió pública que està amb tu. Si desapareixes, deixes desemparats els teus i, per tant, corres el risc de que molts es passin al bàndol contrari. Perquè els teus contraris els convencen i tu no ofereixes cap alternativa.

Va passar amb el seient lliure. Una cosa que es podria haver fet amb transparència i que, ben explicada, hauria estat molt diferent, va acabar convertida en un escàndol que va indignar un massa social que va sentir-se enganyada i estafada.

I ara ha passat amb el cas Neymar. El silenci del president i de la junta han deixat la iniciativa mediàtica en mans del jugador i del seu pare, que han conduït el tema com més els ha convingut en cada moment. I amb els socis i els simpatitzants (patitzants segons el diccionari Nuñez) veient que la marxa del brasiler era irreversible i que ningú ni la facilitava ni l'evitava. I veient que l'única veu que se sentia era la d'en Gerard Piqué. I patint perquè els 222 milions no fossin llençats en toies gaspartianes.  

I, com a cirereta, el primer que obre boca és en Josep Segura, nou mànager esportiu, que va i fot un misto al bosc ressec, provocant un incendi públic entre directiva i jugadors just després d'una derrota 1-3 contra les forces del mal. Pitjor impossible.   

Per cert, que això dels fixatges d'executius diversos per ocupar càrrecs i més càrrecs és un tema a banda que tampoc està malament. L'organigrama executiu del club sembla un castell de gamma extra sense fi on cada cop hi ha més folres i manilles que es munten sobre altres folres i altres manilles infinites. I, com que ningú explica res, desconeixem perquè cal tanta gent. 

Total, que la incompareixença presidencial, la falta de fitxatges "il·lusionants" (i dels altres) i un mal resultat contra el dimoni ha revifat la campanya tuitera demanant la dimissió del president Bartomeu. I ha resultat tan efectiva que mires el mapa mundial de l'etiqueta i resulta que té suports des de la punta nord del Canadà a Sud-àfrica, passant pels països i les regions mundials més inesperades:

I és així com un senyor de l'Iraq coneix tan bé la situació blaugrana que demana la dimissió del president i usa una foto seva convenientment "tunejada"...

I és així (també) com un senyor d'Indonèsia no només demana la dimissió de Bartomeu sinó que reclama el retorn de Joan Laporta o repiula elaborats missatges que apareixen a presumptes comptes de Messi:

Tot massa perfecte com per no sospitar, però són les coses estranyes que provoca la globalització i que, potser, serien molt diferents si l'actual junta apostés per estar en aquest món globalitzat i no instal·lada en un silenci que l'aïlla i la desconnecta.