No, aquesta peça no va d'esport perquè el futbol professional del segle XXI fonamentalment són diners. I negoci. No, no, va del Barça, l'empresa catalana més internacional i més global i que es dedica a la fabricació de futbol. Masculí i femení. Bàsicament. Tot i que també fabrica bàsquet, handbol, hoquei patins, hoquei gel, futbol sala, atletisme i rugbi, entre d'altres esports.

La famosa setmana dels avals, de sobte ens hem adonat que a la junta del Barça hi ha uns senyors i una senyora que tenen prou diners com per garantir una xifra de milions que vostè i jo no veurem junts en la nostra vida. Ni en bitllets del Monopoly. Bé a no ser que vostè sigui un d'aquests directius. O la directiva. I resulta que tots ells, i ella, són catalans. I en el moment aquell en que a moltes empreses catalanes se les va pressionar fins a límits vergonyants perquè marxessin, totes aquestes persones van decidir quedar-se. (Petit incís: no es diu mai que a aquells xantatgistes que deien estimar tant Catalunya i que volien salvar-la, no els va importar gens arruïnar-la, que vol dir arruïnar a tothom que hi viu, pensi el que pensi. Caldrà anar-ho repetint. Sobretot ara que alguns es fan els milhomes intel·lectuals). On vull anar a parar?

En un món on les empreses de futbol es compren com qui es compra un carregador el mòbil i els clubs poden estar en mans d'un propietari que ni sap on és la ciutat de l'equip que ha adquirit, reconeguem que té fa una certa gràcia que, de matinada i sortint de signar davant un notari de la capital catalana, el president i els directius del Barça es fotin a cantar el Virolai. Per tres motius: perquè vol dir que saben que la cançó existeix, perquè se saben la lletra i perquè la van cantar a pesar de que molts d'ells són tan creients com servidor de vostè creu que “tot anirà bé”. Però sobretot perquè fent-t'ho van explicar que saben a on pertanyen. Perquè el futbol és un negoci, però també pot ser país. País entès com una comunitat de persones que tenen un sentiment de pertinença.

Però em vull aturar en una de les persones que no estava en aquella cantada en horari de toc de queda, però que no només hi era en esperit sinó que allò va poder succeir en gran part gràcies a ell. És un electricista badaloní de 44 anys, del barri de Sant Crist, que un dia va decidir muntar una petita empresa i que actualment factura mil milions d'euros l'any. Es diu José Elias, però per a molts encara és “el Jóse”. Fa una setmana, el 98% dels badalonins i dels catalans no sabien qui era aquest home que fa 15 anys esmorza al mateix bar. Ara li surten amics de sota les pedres. Per què? Perquè el Barça l'ha fet famós. En set dies ha passat de ser un reconegut i molt potent empresari de les renovables a ser això, sí, però a més a ser famós popularment. El futbol professional és una empresa i un negoci, però també un immens aparador on pots haver triomfat generant riquesa, però només et plouen les sol·licituds d'entrevistes quan fas possible que la directiva del Barça pugui cobrir els avals requerits.

Els que el coneixen diuen que és un empresari fet a si mateix gràcies a l'instint i a la valentia, que té un ull infal·lible per invertir, que és directe i que si ho veu clar, se la juga i va a totes. Però hi ha tres coses que serveixen per entendre José Elias: 1/ Mai ha volgut marxar de Badalona, 2/ Sempre diu que és on és perquè els seus pares li van donar una bona educació i que aquest va ser el seu ascensor social i 3/ La frase “jo només tinc la meva reputació”.

Un electricista de Badalona que anava a l'escola amb el xandall ratat ha estat un dels que ha fet possible que el Barça pugui intentar sortir del forat on és. Sí, el futbol és un negoci, mundial, però potser la història del senyor Elias serveix perquè una matinada d'aquí 30 anys un nen o una nena de Badalona que és diu Martina, Mohamed, Xiaoxue, Jose, Tiare o Mesknesh i que ara mateix va a l'escola amb el xandall ratat pugui cantar el Virolai, o una cançó d'Obeses, sortint d'un notari de la Diagonal de BCN després d’avalar no-se-quants milions d'euros.