En un país on cada cop es llegeix menys, resulta que des de fa 24 hores no parem de parlar d'un text escrit en forma d'article. El d'en Joan Tardà a El Periódico.

Entro breument en el contingut de la peça per dir que, ja que el debat generat és sobre la mà oberta del diputat d'Esquerra als Comuns i al PSC, he estat buscant opinions recents seves sobre el partit d'en Miquel Iceta. I he trobat aquesta piulada del 2 d'abril:

I també he trobat una frase del passat 29 de novembre on Tardà criticava els socialistes perquè “sense la seva complicitat no hauria estat possible el 155, ni la supressió de l'autonomia catalana, ni hi haurien hagut empresonaments”. I una del 14 de desembre on interpel·lava directament Iceta: “Hauria d'haver denunciat l'empresonament dels dirigents sobiranistes. Ens ha entristit molt que una pota del catalanisme hagi donat suport al segrest del Govern de Catalunya (...) Això suposarà un allunyament amb el PSC que serà difícil de superar”.

Però si anem al concepte, la idea de Tardà sobre els ingredients necessaris per crear una alternativa d'esquerres la trobem resumida en una entrevista que li va fer en Marc Font el 7 d'abril del 2016 a El Crític: “El que hauria de marcar els primers 15 anys de la República hauria de ser un partit socialdemòcrata radical, que és ERC, governant o creant hegemonies amb les esquerres alternatives. En els propers anys, ERC ha de ser com l’ERC dels anys trenta, que era capaç d'entendre's amb l'anarcosindicalisme i amb la Unió Socialista, és a dir, amb l'espai dels Comuns i de la CUP”.

Per tant, la pregunta és: ¿Què ha canviat en aquest temps perquè de l'alineació d'en Tardà en desaparegui la CUP, amb el número 3, i hi entri amb el dorsal 4 un PSC del qual no volia saber res no fa pas gaire?

Però a banda d'això, que hauria de ser un tema a seguir, m'interessa molt més el que la gent ha dit de l'article i a partir de què ho ha dit. És una llàstima que no tinguem una màquina capaç de saber quants dels que han opinat de l'article se l'han llegit sencer, quants n'han llegit fragments triats per si mateixos, quants n'han llegit fragments trets de resums elaborats per algú altre, quants s'han quedat només en el titular i quants han opinat a partir d'interpretacions alienes de qui no necessàriament se l'havia llegit.

I miri que és senzill, trobar l'article. A l'era del paper encara havies de sortir al carrer, anar al quiosc, pagar el preu del diari, buscar la pàgina i llegir-lo. Ara, mentre esperes que s'escalfi la cafetera de casa o de la feina, tecleges dues paraules i ja el tens gratis al teu dispositiu mòbil (com m’agrada la frase) disposat a ser llegit.

Per tant, la gran qüestió, a banda del que ha escrit en Tardà, és el que la majoria de l'opinió pública conclogui que ha escrit en Tardà, que no és necessàriament el que ha escrit realment. Perquè serà aquesta conclusió general, la que quedarà, per molt que sigui fruit d'un innocent malentès col·lectiu o d'una tergiversació massiva teledirigida. O fins i tot pot ser que el que quedi sigui el que ha escrit realment, que també podria passar...