Tres-cents. 300. De la batalla de les termopiles a la dels indults. Pedrònides Sánchez ha combatut al Liceu contra l'exèrcit dels escèptics davant de 300 guerrers de la societat civil espartana (metàfora). El Liceu, ja ho sap, aquell refugi de la burgesia nostrada on expliquen que una vegada en una de les llotges hi havia un matrimoni com cal del ram del tèxtil i ella, mirant amb prismàtics la llotja on els senyors del tèxtil hi acomodaven les seves amants, les va repassar visualment a totes i li va dir al marit: “Sens dubte, la nostra és la més maca”.

El Liceu, una platea on fa 130 anys els anarquistes hi deixaven caure bombes i on avui militants d'Arran hi han deixat caure crits contra dels indults i des de l'escenari hi ha caigut poesia. “Som on som”, ha dit Pedro Sánchez. Un cop més el pobre Martí Pol usat per manifestar coses pretesament profundes, i com dient, oi? Aquella aclucada d'ull comparable a anar per Moscou exclamant “musho ruso en Rusia”. “Som on som” és una frase d'aquell poema que acaba dient... “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”. Però aquesta part, Sánchez no l'ha dit.

Però, on som realment? ¿A quin Pedro Sánchez ens hem de creure, al que no fa tant deia que res d'indults o al que ens ha vingut a vendre'ns un peix que fa cara d'haver estat mal descongelat? Bé, i de fet no sabem si és peix, carn o cosa. I després de la poesia ens ha dit que “ningú ha de renunciar al seu independentisme… dins de la constitució”, que “tothom pot defensar les seves idees respectant el pacte constitucional” i que “tot pivotarà sobre la unitat d'Espanya”. Ah, doncs perfecte! Seria una cosa com “negociarem la independència dins la Constitució que diu que Espanya està enganxada amb loctite” que vindria a ser com si al senyor del tèxtil citat anteriorment li haguessin dit que podia tenir les amants que volgués, però l'única dona existent al món fos la seva. Un immens “pos fueno, pos falen, pos adiós”.

Després, al vespre, a Estrasburg, Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa. La clau per entendre l'acte del matí ja que sense aquesta tarda no hauria existit Liceu. Perquè allà és el lloc on “contigo empezó todo”. El matí era la vaselina repartida generosament per l'Estat amb camions cisterna per evitar el dolor de la resolució. I la tarda seria la broca del 34. Pam! I Los Chunguitos cantant allò de "Ay que dolooooor!". És que només amb el títol, la cosa ja prometia: “¿Han de ser jutjats els polítics per les manifestacions fetes en l'exercici del seu mandat?”. I que sota aquest enunciat s'abordés la situació a Turquia i a Espanya, encara prometia més. Al final, i a pesar de les pressions, han aprovat per 70 vots a favor, 28 en contra i 28 abstencions que Espanya alliberi els presos polítics, retiri les euroordres contra els exiliats i les acusacions contra la resta de càrrecs acusats per l’1-O. Brooooooouuuuum! S’esfondra Tácito, Llarena, Lamela, el 13, el 10, l'helicòpter del Coliseum i el “sumo agrado”. A l'indult que aproven aquest dimarts li ha passat com a la primera rentada d'un polo de mala qualitat, que ha quedat curt, però aquest cop sense ni posar-lo a la rentadora. I de propina s'han rebutjat totes les esmenes dels eurodiputats nacionalistes espanyols que intentaven reflotar el Titànic traient aigua amb una cullereta de cafè. Ha quedat fora que els indults obviïn la malversació, tornar a penalitzar els referèndums no autoritats i s'ha instat l'Estat a reformar el delicte de sedició per evitar “penes desproporcionades”.

Quan el senyor del tèxtil ha mirat la llotja de la seva amant, s'hi ha trobat asseguda a “piranyaconda”, l'animal impossible, meitat piranya, meitat anaconda, protagonista d'una pel·lícula encara més impossible!!!