Vestida amb un jerseiet de llana, però de màniga curta, l’exministra va bramar l’altre dia dalt de la tarima: “Ahora vamos a por la nacionalidad o a cambiar la ley para que puedan votar, por supuesto. ¡Ojalá: teoría del reemplazo! ¡Ojalá podamos barrer de fachas y de racistas este país con gente migrante, con gente trabajadora! ¡Claro que yo quiero que haya reemplazo: reemplazo de fachas, reemplazo de racistas, reemplazo de vividores! ¡Y que lo podamos hacer con la gente trabajadora de este país, tenga el color de la piel que tenga, sea china, negra, marrona [sic]...”. Aquesta és la particular manera com Irene Montero, cèlebre per altres derrapades de fet i de paraula, per altres pixades fora de test, va treure pit per haver aconseguit que el govern de Pedro Sánchez regularitzi 500.000 persones immigrants, probablement moltes més. Part de l’acord entre Sánchez i Podemos va ser, justament, que Podemos pogués penjar-se aquesta medalla, apuntar-se públicament i notòria la decisió. Montero va reblar que els permisos per als immigrants irregulars “no són un regal”, sinó un “deute pendent”, i va afegir que el que desitja Vox i, en concret, Santiago Abascal, és continuar tenint “esclaus”.
La líder de Podemos va deixar anar aquestes atzagaiades, i alguna altra que hi rimava, durant un míting a Saragossa. A l’Aragó hi ha convocades eleccions autonòmiques per aquest diumenge. Montero ironitzava sobre l’anomenada Teoria del Reemplaçament i la feia seva. Aquesta teoria conspiranoica adverteix d’un complot per substituir la població blanca dels països occidentals per immigrants vinguts de fora, particularment de l’Àfrica. Qui la va difondre va ser Renaud Camus en el seu llibre, publicat el 2011, Le Grand Remplacement. La brama del reemplaçament fa avui, per entendre’ns, el paper que van fer en el seu moment els falsos Protocols dels savis de Sió, que alertaven, en aquell cas, d’un pla secret dels jueus per dominar el món. Com se sap, els Protocols van ser molt útils a Adolf Hitler a l’hora de justificar la persecució dels jueus i el seu extermini.
Tots dos relats, contra els jueus i contra els immigrants, han tingut tant d’èxit per una raó tan simple com brutal: perquè galvanitzen i condensen la por ancestral a l’altre, a aquell que no forma part del nostre grup, al que ve de fora. Aquestes cantarelles es propaguen amb intensitat redoblada en temps d’incertesa, canvis sobtats i por. Fa uns anys es va posar de moda l’acrònim BANI, que descriu prou bé aquesta època estranya que ens ha tocat viure. BANI significa fràgil (brittle), ansiós, no-lineal i incomprensible. Justament quan quelcom resulta “incomprensible” o té un vernís d’absurd, busquem explicacions, explicacions senzilles d’entendre i que ens permetin alleugerir l’espessa capa de por que tots plegats traginem. Els immigrants serveixen de combustible per al nacionalpopulisme, que, com una onada gegantina, avança i devasta els països d’allò que, sembla que fa una eternitat, anomenàvem Occident.
Les proclames de Montero a Saragossa són una calamitat, al meu entendre per diversos motius. Provaré de reduir-los a quatre.
El primer, perquè, en contra del que ella sembla creure, són irrespectuoses amb els immigrants. Dubto moltíssim que els faci gens de gràcia ser utilitzats com a carn de canó per Podemos. Encara menys que els presenti com a enemics i una amenaça existencial per a una part del país al qual han arribat buscant un futur millor. A l’immigrant, les guerres culturals de Montero i cia. li importen exactament un rave. I que els enfrontin als autòctons és el seu pitjor malson. Tinguem present el context: Montero fa el que fa en un moment en què a la societat espanyola (i catalana) creix espectacularment —així ho indiquen totes les enquestes— la idea que la immigració massiva és no sols un problema, sinó també un perill.
A l’immigrant, les guerres culturals de Montero i cia. li importen exactament un rave. I que els enfrontin als autòctons és el seu pitjor malson
El segon motiu: perquè les paraules importen. Les paraules no són només vibracions de l’aire. No cal ser un especialista en les teories d’Austin o Searle per saber que les paraules tenen efectes, conseqüències. Paraules com les de Montero no fan cap bé, al contrari. Menys encara en un moment en què, a Espanya (i arreu) el que sobren són discursos des de l’odi i per a l’odi. Aspirar a reemplaçar part de la societat, voler fer-la desaparèixer, no és que sigui contrari als valors humanistes, il·lustrats i liberals, és que, senzillament, va contra la democràcia i contra la convivència. És guerracivilisme.
Tercer. Justament, el que pretén Montero és dividir, trencar. Enfrontar. Com es diu ara, polaritzar, és a dir, engreixar i enfortir els extrems (de seguida tornarem sobre aquest punt). Polaritzar significa arrasar la centralitat, erosionar, fer més primes les zones ideològiques moderades. Es tracta que la gent que es troba entre el centreesquerra i el centredreta es desplaci cap a l’extrema dreta o l’extrema esquerra. Que es radicalitzi. Com dicten les lleis de la física, els moviments cap als extrems solen ser sincrònics. Les forces que els impulsen es compensen i es retroalimenten. Que la centralitat es fragilitzi fa la societat pitjor, perquè les posicions radicals esdevenen dominants i s’enverina greument el debat públic, moll de l’os de qualsevol sistema democràtic. Un segon exemple recent d’aquest discurs tòxic és una piulada de Ione Belarra, l’altra líder podemita, sobre les famílies que tenen un segon pis i el lloguen: “Aclaro para que se entienda: el PNV acuerda con el PSOE echar a la calle a los inquilinos vulnerables que vivan en viviendas de caseros que ‘sólo’ tienen una vivienda para alquilar. Pobrecitos, solo pertenecen al grupo más rico de nuestra sociedad [sic]. Asco absoluto.”
En últim lloc, perquè les paraules i l’actitud de Montero són egoistes, irresponsables i perilloses. És fàcil d’entendre: Montero polaritza i radicalitza perquè això l’afavoreix i afavoreix els seus, els fa treure el cap i sumar vots. Llançar el llumí encès els va bé a ella i als seus. Pot ser que sigui així. Però al preu de fer créixer també, ensems, l’extrema dreta. I debilitar la centralitat i la qualitat i les possibilitats del debat democràtic. Ho fa sabent-ho perfectament. Ho fa per egoisme i per ideologisme i sectarisme, i contribueixen a incendiar la societat a la qual hauria de servir.