Les tensions polítiques i culturals s’han encès de nou, com els incendis a Espanya, sempre amb aquell sotabosc ben procliu. El clímax arriba a l’espai públic amb una facilitat sorprenent: una dona afectada per un incendi a Lleó denuncia en antena que “paguem impostos igual que els catalans” i exigeix les mateixes ajudes, denunciant “ciutadans de primera i de segona”. Aquest discurs, replicat després per altaveus ultradretans, transforma la dolorosa experiència de perdre-ho tot en una reivindicació d’uns “espanyols castigats” per suposats favors a Catalunya. Ja sabem com comença, això d’adjudicar tots els mals a un grup humà (a un “grup objectivament identificable de persones”), i lamentablement també sabem com acaba.

En paral·lel, casos més propers també supuren l’odi i la fòbia indissimulables, com l’episodi d’una gelateria a Gràcia que es dedica a insultar clients catalanoparlants. L’establiment ha acabat amb pintades i adhesius a la façana, i una oportuna referència al feixisme. Els barcelonins catalanoparlants es troben en peu de guerra per lluitar pels seus drets establiment a establiment, i és la millor notícia dels últims anys en termes de represa de la dignitat: ja vam dir que, si no es vehiculava el conflicte a través de les urnes referendàries, es vehicularia a través de la mala llet quotidiana. Cal que els partits polítics s’hi posicionin i actuïn: no sabrem valorar mai prou el dia que va esdevenir llei retolar, tenir el menú o entendre el català als comerços. Per tant, ara la llei ens acompanya i la gent espera no trobar-se sola davant dels atacs i els incompliments. Si el govern Illa no actua amb mitjans i amb duresa, que ho faci l’oposició. I, si no, ho faran altres. No costava tant de veure: el català emprenyat amb el desenllaç del procés vol salvar la dignitat, i ho comença a través de la lluita lingüística. És ben natural, previsible i higiènic. Tothom s’hi hauria de sumar, com amb el CAT a les matrícules. També al Quebec la remuntada de l’independentisme ha començat pel vessant cultural.

Sigui per raons demogràfiques, o d’imposició governamental, o de simple odi, o reaccionem o ja no podrem fer-nos respectar a casa nostra

En l’escenari polític, el discurs en contra de les demandes catalanes per al finançament de la Generalitat ha tornat a basar-se en els suposats “privilegis” i en les seculars acusacions d’insolidaritat (de nou, el GOIP). Mentrestant, al País Valencià, el PP i Vox han col·laborat en la moció perquè Alacant deixi de ser territori de predominança lingüística valenciana (la qual cosa implicaria retallar l’ensenyament en valencià) i han fet la pallassada de canviar l’accent de València, tot al·legant que ells ho pronuncien així, que és tant com dir que els gironins haurien de poder escriure “independéncia” o “preséncia”. A més, als Pressupostos de 2025 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha patit una retallada dramàtica de fins al 50%. Vox ha arribat a qualificar les ajudes al català com gastar diners en “putes i cocaïna”. Una Transició modèlica i convivencial, sí senyor. La reunió ha anat molt bé, president Tarradellas.

No cal recordar el debat dels últims anys sobre el patrimoni: l’afer de Sixena s’ha convertit en un nou àmbit de confrontació simbòlica, on es qüestiona la “legitimitat” de l’existència catalana com a subjecte patrimonial i s’arriba a posar en perill uns murals històrics per pura rebequeria administrativista: fins i tot a Andorra saben que les fronteres parroquials configuren una comunitat històrica. De fet, Andorra s'erigeix avui en referent: un territori on la normativa lingüística rígida, amb el català com a llengua oficial i d’ús exclusiu en l’administració, demostra que és possible defensar la pròpia identitat sense ambigüitats. Malgrat la infèrtil protesta d’alguns entranyables (i desorientats) youtubers.

La dicotomia ha passat de ser política a existencial, com ja ho era abans del referèndum: “o independència, o assimilació”. La plurinacionalitat o federalització socialista ni hi és ni se l’espera, i les eines de les quals disposa Catalunya per autogovernar-se com vulgui esdevenen cada dia més raquítiques. La bona notícia és que aquí hem detectat clarament la urgència: sigui per raons demogràfiques, o d’imposició governamental, o de simple odi, o reaccionem o ja no podrem fer-nos respectar a casa nostra. Quan es reprenen les onades populars, ja hem après que costa molt reconduir-les en nom del “seny” o de l’“ara no toca”. Ara torna a tocar fer surf, senyors. Toca encapçalar l’onada, o bé ofegar-se. Això només acaba de començar.