Poques coses parlen amb tanta claredat de l'estat real d'un país com les seves infraestructures. No la propaganda institucional, no les xifres d'inversió anunciades amb terrabastall als Consells de Ministres, ni tan sols les inauguracions a so de bombo i platerets d'estacions i corredors dissenyats més per justificar titulars que per fer servei a les persones. El que veritablement revela la salut democràtica i política d'un Estat és l'experiència quotidiana dels qui han d'utilitzar els seus serveis públics. I aquí, el cas espanyol és eloqüent. Les infraestructures bàsiques de l'Estat —particularment la xarxa ferroviària convencional i les xarxes de transport i distribució elèctrica— estan donant senyals inequívocs de col·lapse, de deteriorament sostingut, d'abandonament sistemàtic. I Catalunya ho pateix, potser més que cap altre territori, com a expressió perifèrica d'una estructura estatal dissenyada no per servir, sinó per dominar.

Rodalies n'és el símptoma més visible i humiliant. Dia rere dia, milers d'usuaris viuen atrapats en una trampa sense sortida: trens que no arriben, retards injustificats, apagades en plena circulació, estacions sense informació, serveis cancel·lats sense explicació i una sensació persistent de resignació imposada. No és un fenomen nou ni producte d'una conjuntura tècnica: és la conseqüència directa d'un model centralista que ha menyspreat durant dècades les infraestructures que no passaven per Madrid o que no feien servei a la lògica radial d'un Estat pensat des de i per a la capital. Mentre s'inauguraven quilòmetres d'AVE per unir ciutats per les quals amb prou feines passa el trànsit, la xarxa de Rodalies de Catalunya —la que sosté la mobilitat de milions de persones— es degradava sense pausa. La transferència a la Generalitat mai no es va completar, mai no es va dotar, mai no va ser entesa com un acte de justícia territorial. Rodalies es va convertir en la metàfora ferroviària de l'autonomisme frustrat: competències sense recursos, responsabilitat sense capacitat, gestió sense sobirania.

Però no és només el tren el que falla. També ho fa, i de forma cada vegada més alarmant, el sistema elèctric. Espanya presumeix de lideratge en renovables, però manca de les infraestructures bàsiques per sostenir aquesta transformació. La xarxa de transport està tensada, saturada, obsoleta en molts trams. Les empreses energètiques alerten que no poden connectar nous projectes solars o eòlics per falta de capacitat a les línies d'alta tensió. El sistema no té prou mecanismes d'emmagatzemament, ni prou flexibilitat per absorbir els pics de producció. I l'Estat no respon o respon tard, malament i amb una lògica opaca que continua beneficiant els grans operadors centralitzats.

Espanya no ha apostat mai per una política d'infraestructures pensada des del territori, sinó des del poder. Les decisions s'han pres no en funció de la utilitat social o equilibri territorial, sinó per poder polític, clientelisme econòmic i propaganda electoral

Aquesta disfunció no és casual. És estructural. Espanya no ha apostat mai per una política d'infraestructures pensada des del territori, sinó des del poder. Les decisions s'han pres no en funció de la utilitat social o de l'equilibri territorial, sinó per raons de poder polític, clientelisme econòmic i, en molts casos, propaganda electoral. L'AVE no es va dissenyar per connectar persones, sinó per connectar vots. I ho va fer, com sempre, des de Madrid. Les infraestructures energètiques s'han desenvolupat sota el domini absolut d'unes quantes grans empreses, en una simbiosi perfecta entre l'Estat i els oligopolis que impedeix qualsevol descentralització real del sistema.

El resultat de tot això no és només ineficiència. És una forma sofisticada de dominació. Perquè la dependència estructural genera submissió. Quan Catalunya no pot gestionar els seus propis trens, quan depèn de decisions preses a centenars de quilòmetres, quan les apagades o les restriccions elèctriques s'expliquen per una incapacitat tècnica imposada des de fora, el que està en joc no és només el confort o la mobilitat, és la llibertat. Una nació sense capacitat per construir, gestionar i mantenir les seves infraestructures estratègiques no pot considerar-se sobirana. I una ciutadania obligada a acceptar aquest deteriorament com a inevitable, com a càstig o a conseqüència de la seva aspiració democràtica, és violentada en els seus drets més bàsics.

Des de Catalunya, aquesta realitat no pot entendre's com una mera deficiència administrativa. És una prova empírica que el marc estatal actual no funciona, no serveix, no té intenció de servir. La decadència de les infraestructures no és una anomalia, és un símptoma. I ho és d'un Estat que, lluny de corregir els seus desequilibris territorials, els reforça cada vegada que pot. Perquè aquest desequilibri —aquesta asimetria— és funcional al model de dominació: concentra poder, debilita resistències, sotmet expectatives.

Podria pensar-se que el col·lapse és un fenomen general. Que no és polític, sinó tècnic. Però no és cert. Hi ha parts de l'Estat que funcionen. Hi ha inversions que s'executen. Hi ha línies que es modernitzen. El que falla, sistemàticament, és el que no passa pel centre. El que es degrada és el que s'associa a una perifèria que no es resigna. Catalunya, per la seva història de confrontació democràtica amb l'Estat, ha patit retallades en serveis públics, controls pressupostaris extraordinaris i ara pateix també una degradació selectiva de les seves infraestructures més vitals. Rodalies, com tantes altres coses, s'ha convertit en un instrument més de recentralització silenciosa.

La decadència de les infraestructures no és una anomalia, és un símptoma. I ho és d'un Estat que, lluny de corregir els seus desequilibris territorials, els reforça cada vegada que pot. Perquè aquest desequilibri és funcional al model de dominació

Per descomptat, també hi ha causes globals: la desinversió estructural en manteniment, l'absència de planificació a llarg termini, la subordinació de la política pública als interessos de grans lobbies. Però fins i tot aquests factors es manifesten amb més cruesa allà on l'Estat no veu una prioritat política, sinó una amenaça. Catalunya no és una prioritat per al govern central, sembla que tampoc per a l'autonòmic. No ho ha estat, tret de per esclafar aspiracions democràtiques. I no ho serà mentre no existeixi una ruptura definitiva amb el model territorial imposat.

Insisteixo: el col·lapse de les infraestructures espanyoles no és només un fracàs tècnic o pressupostari, sinó el desenllaç lògic d'un sistema que no ha estat concebut per a l'equitat ni l'eficiència, sinó per al control. I aquest col·lapse s'està convertint, al seu torn, en una oportunitat històrica. Perquè quan les estructures físiques de l'Estat mostren els seus límits, quan ja ni tan sols poden garantir la mobilitat bàsica o la distribució d'energia, es revela amb nitidesa que l'Estat espanyol ha deixat de ser útil fins i tot per als qui el sostenen.

La pregunta, llavors, no és si les infraestructures continuaran col·lapsant. La pregunta és si la ciutadania —especialment a Catalunya— continuarà acceptant aquest deteriorament com a normal, com inevitable, com una cosa que "ja se sap". O si entendrà, finalment, que el problema no està als raïls ni als cables, sinó en qui decideix on es col·loquen, com es mantenen i per a qui funcionen. En aquest punt d'inflexió estem. I cada minut de retard en una andana, cada apagada inexplicada, cada inversió promesa i no executada, és un argument més —no tècnic, sinó polític— a favor d'una Catalunya que gestioni el seu propi present i futur.