L’imperi de la llei de l’embut

Probablement en cap democràcia del món no passa que el màxim tribunal del país dictamini una determinada cosa i els tribunals que hi estan per sota es neguin a aplicar-la. Enlloc menys a Espanya, on la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que avala la llei d’amnistia no serà aplicada pel Tribunal Suprem (TS), que fa temps que es vanta que no pensa fer-ho. A qualsevol democràcia del món això seria considerat un acte, a més de desobediència, de prevaricació i tindria conseqüències, menys a Espanya, on no succeirà absolutament res. Per què? Doncs perquè, en el fons, el que va fer la transició després de la mort de Franco va ser perpetuar, sota l’aparença de renovació, el règim franquista, i això s’ha notat de manera molt especial durant tots aquests anys en l’estament judicial, que ha preservat la mateixa mentalitat amb què actuen els sistemes totalitaris.

No ha de sorprendre ningú, doncs, que ara el TS no vulgui dur a la pràctica la sentència del TC, perquè des del primer moment ha dit que no ho faria. Fins i tot abans d’aprovar-se la llei, quan encara s’estava tramitant al Congrés, ja va deixar clar quines intencions tenia. Un capteniment que va condicionar la confecció de la norma mateixa i que va obligar els partits que hi donaven suport a fer rectificacions contínues de la redacció en funció del missatge que explícitament o implícita feia circular l’aparell judicial. Malgrat tot, la llei es va aprovar, fa cosa d’un any, amb el vistiplau dels qui havien pactat fer-la, bàsicament el PSOE a petició de JxCat i ERC, i el vot també a favor de la resta de forces polítiques que van referendar la nova investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol el 2023. I, un cop aprovada, l’inquilí de la Moncloa quedava deslliurat del seu compromís, perquè ell havia complert la part del tracte que li tocava i aplicar-la no era responsabilitat seva, sinó dels jutges, de manera que es podia rentar les mans —com així ha fet— del que aquests fessin o deixessin de fer.

És obvi que la llei d’amnistia té un origen polític. De fet, com totes les lleis, perquè totes responen a un ideari polític o altre. Però si s’adapten al marc legal vigent no hi ha res a dir, com ha resolt el TC en aquesta ocasió amb els sis vots a favor dels magistrats de l’anomenat sector progressista i els quatre en contra del dit sector conservador. En bona lògica, a partir d’aquí no hi hauria d’haver cap dubte amb relació a allò que han de fer els tribunals de rang inferior, però és justament d’aquí d’on ha plorat sempre la criatura. I ho és perquè la justícia espanyola sí que ha aplicat la llei i ha amnistiat els policies, també espanyols, que l’1 d’octubre del 2017 van atonyinar els catalans que anaven a votar, però no ha fet el mateix precisament amb els catalans que van protagonitzar la jornada de l’històric referèndum d’autodeterminació. El cas més escandalós és el de Carles Puigdemont, sobre qui el TS manté l’ordre de detenció si posa els peus a Catalunya, però igualment hi ha el de les inhabilitacions d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa i el dels membres dels Comitès de Defensa de República (CDR) encausats en l’anomenada operació Judes, de qui tothom sembla que s’oblidi. Llei i sentència que, en tot cas, cal tenir molt present que no tanquen el conflicte polític entre Catalunya i Espanya malgrat la intenció amb què actuen PSOE, JxCat i ERC.

A aquesta primera sentència del TC, adoptada a partir del recurs presentat pel PP, en seguiran unes quantes més, i cal suposar que totes aniran en la mateixa direcció i validaran plenament el contingut de la norma, fins i tot en l’apartat de la possible malversació, que els d’Alberto Núñez Feijóo ni tan sols no havien inclòs en el seu requeriment i que és al que s’aferra com ferro roent el TS per negar-se a aplicar totes les amnisties que falten. En aquest context és evident la connexió que hi ha entre el PP i el sector dit conservador de la magistratura, perquè tots dos actuen en la mateixa direcció i de manera coordinada. És allò de controlar el tribunal per la porta del darrere de què va fanfarronejar un dia un dirigent del partit llavors liderat per l’efímer Pablo Casado —Ignacio Cosidó, en aquell moment portaveu del PP al Senat— i es va quedar tan ample. I només cal imaginar-se quina seria la reacció del PP i del bloc teòricament conservador si fossin el PSOE i el bloc suposadament progressista els que es neguessin a aplicar una llei: de cop d’estat en amunt, que en realitat és el que proclamen sempre.

A Espanya "la justicia es un cachondeo"

És clar que aquesta mena de comportament no és exclusiu del PP. Al PSOE també hi és, i justament amb motiu de la sentència del TC s’ha deixat notar una vegada més. Felipe González n’ha estat, per variar, el principal exponent, descarregant tota la seva bilis contra el tribunal i contra els catalans i renegant de l’actual PSOE de Pedro Sánchez. De fet, en aquests moments sembla que Felipe González i José María Aznar militin al mateix partit, i efectivament ho fan: tots dos militen al partit dels poders de l’Estat, que estan que s’enfilen per les parets perquè ara com ara en aquest assumpte no es poden sortir completament amb la seva. I és que el pòsit franquista de la transició no el va heretar tan sols el PP, el PSOE també i, segons com, amb més intensitat i tot. Precisament amb motiu de la reacció de Felipe González al pronunciament del TC que avala la llei d’amnistia, Joan Carretero, exconseller de Governació de la Generalitat i exalcalde de Puigcerdà, ho ha resumit de manera entenedora.

"Si no s’entén que el congrés de Suresnes del 1974 és un assalt del franquisme al PSOE, no s’entén tota la trajectòria de Felipe González, Alfonso Guerra i tota la reguera de falangistes i franquistes del PSOE", subratlla el també exdirigent d’ERC i de Reagrupament, que constata el que va ser una "gran operació d’estat, 'pre-transició', que consolidava tot l’aparell franquista". Entès això, s’entén que hi hagi jutges que prevariquen [veure ElNacional.cat del 19-12-2023] i que no passi res. De fet, tots els jutges encarregats de jutjar —per dir-ho d’alguna manera— el procés independentista han prevaricat i continuen fent-ho. Des de Pablo Llarena, l’instructor de la causa que es va inventar una autèntica novel·la de lladres i serenos, Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional premiada amb l’ascens al TS, i Joaquín Aguirre, que va fabular tant o més que el primer, fins a Manuel Marchena, el jutge i part del judici del cas del Primer d’Octubre, tots saben que han prevaricat, però tots saben també que no els passarà res perquè el sistema espanyol els empara.

La cosa podria canviar si finalment el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciés igualment a favor de la llei d’amnistia i els jutges espanyols es neguessin a fer-li cas. La desobediència fora massa flagrant a ulls d’Europa. Però, si aquest fos el cas, tampoc no caldria ser especialment optimista, perquè no seria el primer cop que passaria i perquè cal no oblidar que el que és en realitat la Unió Europea (UE) és un club d’estats, no un club de nacions sense estat. Allò que "Europa ens mira" és un pur mite. Tot i així, potser sí que en alguna ocasió Europa efectivament ha mirat Catalunya, encara que quan ho hagi fet hagi estat només per mirar-la de reüll. Arribat el cas, tots invocaran l’imperi de la llei, malgrat que tots sàpiguen perfectament que l’únic imperi que impera a Espanya és el de la llei de l’embut.

L’alcalde de Jerez de la Frontera i dirigent del Partit Andalusista, Pedro Pacheco, va fer curt quan el 1985 va dir que a Espanya "la justicia es un cachondeo". Però ho va arreglar quan el 2024, encara no fa un any, va precisar que ho continuava sent i amb l’afegit que "ara és pitjor". No es referia a la causa catalana, però per al cas ve a ser el mateix.