Era una evidència que els dirigents d’ERC i JxCat —si no tots, la majoria— volien l’amnistia per poder tornar a fer vida política normal. I un cop l’aconsegueixin —que no serà fàcil, perquè la caverna espanyola hi posarà tantes traves com pugui i els la farà gruar a base de bé— és clar que molts d’ells tenen previst presentar-se a les eleccions catalanes que, si res no canvia, tot fa l’efecte que Pere Aragonès convocarà per a primers del 2025, esgotant al màxim la legislatura. És el cas de Carles Puigdemont, de qui Jordi Turull ja ha donat públicament per fet que serà el candidat de JxCat a la presidència de la Generalitat.

És, sens dubte, el millor actiu que té la formació, però tot i així està tocat per la mala gestió que va fer del resultat del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i pel fiasco de la fictícia declaració d’independència dels dies 10 i 27, l’avantsala de la marxa a l’exili. Un exili que en part l’ha redimit, sobretot quan ha servit per deixar Espanya en evidència, però que en part també li ha anat a la contra quan ha jugat amb la confiança i la bona fe de la gent prometent que tornaria a Catalunya si el votaven i sabent que no ho compliria, perquè si ho feia, el detindrien. I tenint en compte que, com a president de la Generalitat, era el màxim responsable que les coses sortissin bé, no queda clar que el balanç final li sigui gaire favorable. Les urnes, ja que tenen tant d’interès a sotmetre-s’hi, diran el què. Potser en competència i tot amb Oriol Junqueras, a qui no seria estrany que ERC acabés designant igualment per a la mateixa comesa.

L’abstenció d’un segment de l’electorat independentista —el mateix que es va quedar a casa a les municipals del 28 de maig i a les espanyoles del 23 de juliol i que probablement ho farà també a les europees del 9 de juny del 2024— continua sent ara mateix el principal hàndicap que hauran d’afrontar, si no hi ha canvis de fons a les estratègies dels partits respectius, que de moment no ho sembla pas, als pròxims comicis catalans. En tindran encara una altra, de dificultat, la possible irrupció d’una nova força, aquesta sí de caire estrictament independentista, l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, que ja va sent hora de començar a considerar com una alternativa a l’actual panorama de rendició i claudicació de la política catalana i que com més blasmin JxCat i ERC, i també la CUP, penjant-li l’etiqueta d’extrema dreta, més denotaran la por que els fa. La formació de Carles Puigdemont, tanmateix, concorrerà a l’escenari electoral des d’una posició ben diferent de la que havia ocupat fins no fa gaire.

JxCat es troba, com a conseqüència del pacte amb el PSOE, heretant el llegat no del PDeCAT, sinó de la mateixa CDC, de la qual tant havia abjurat

I no serà perquè no s’hagi passat els últims temps censurant el que feien els d’Oriol Junqueras i ara acabi fent exactament el mateix —però que naturalment farà millor—, sinó perquè el pacte amb el PSOE per permetre que Pedro Sánchez s’estigui quatre anys més a la Moncloa l’ha retornat a la senda del pragmatisme. L’acord ha certificat, efectivament, la tornada a la política autonomista de què s’havia distanciat, encara que només fos de manera formal, pràcticament des del moment mateix de la seva existència. JxCat és, de fet, un artefacte polític que neix al si del PDeCAT perquè el 130è president de la Generalitat es pugui presentar a les eleccions del 155 —les del 21 de desembre del 2017— i que quan adquireix vida pròpia ho fa renegant de l’hereu de CDC i del llegat convergent i pujolista de gairebé cinquanta anys d’història i adoptant una dialèctica de confrontació amb tot i tothom que el deixa pràcticament fora de joc. Fins que la carambola dels últims comicis espanyols li obre els ulls i li permet tornar a pintar alguna cosa, però sent conscient que per fer-ho s’ha de treure la careta bel·ligerant que no li havia servit de res i ha d’abraçar de nou el marc de la política espanyola en què tan bé s’havien mogut els seus ancestres.

És així que, volent-ho o sense voler-ho, JxCat es troba, com a conseqüència del pacte amb el PSOE, heretant el llegat no del PDeCAT, sinó de la mateixa CDC, de la qual tant havia abjurat. Un llegat que des de la refundació del 2016 havia quedat orfe, perquè ben aviat es va veure que el PDeCAT era un hereu que no estava a l’altura i perquè altres intents que hi ha hagut d’apropiar-se de l’herència, com ara claríssimament el d’ERC, no han funcionat perquè, tot i les semblances, no han acabat de ser el mateix. Ara JxCat, en canvi, se’l fa plenament seu i tanca el cercle de l’anomalia d’aquests més de set anys de no saber on trobar la continuïtat política d’un espai que ho havia estat tot a Catalunya i que no podia ser que de cop i volta s’hagués fos com un glaçó a ple estiu. El propi Jordi Pujol beneeix que el partit de Carles Puigdemont s’hagi decantat finalment per la política pràctica —que és justament la que sempre havia fet ell— i es converteixi així en l’hereu de CDC.

La normalització en clau de política autonomista és tal que JxCat passa a ser, a partir d’aquí, la força que, de la mateixa manera que ara parla i es posa d’acord amb el partit de Pedro Sánchez, en endavant ho pot fer també amb el PP, exactament igual que havia fet CDC en el seu dia. Per molts escarafalls que en aquests moments facin Alberto Núñez Feijóo i la seva tropa i per molt que alguns s’esquincin les vestidures perquè Espanya es trenca per culpa del 130è president de la Generalitat, quan arribi l’ocasió faran igualment de la necessitat virtut com ha fet el PSOE i s’asseuran a parlar-hi. Potser fan veure que no ho saben, perquè pensen que és el que toca per mirar de treure el màxim rèdit possible de l’oposició estant, però és el que succeirà quan es donin les circumstàncies. Aquest és el gran canvi que ha experimentat JxCat i el que s’amaga darrere d’un pacte amb el PSOE que no és en absolut conjuntural, sinó totalment estructural.

El canvi d’orientació ha coincidit, a més, amb l’enterrament del PDeCAT, que, després de set anys d’una existència convulsa des del primer dia, és la demostració més clara de l’error i el fracàs que va representar la refundació de CDC, motivada per la voluntat d’Artur Mas de posar distància amb Jordi Pujol després de la devastadora confessió que ell i la família havien tingut diners il·legalment amagats a Andorra. Amb això, en qualsevol cas, la pífia queda corregida i ara ja no hi ha cap obstacle perquè la línia successòria en benefici de JxCat sigui ben directa. Però això també significa, per si algú encara no ho havia entès, que el de Carles Puigdemont no és, com no ho havia estat CDC, un partit independentista, i és amb aquest bagatge, i no amb cap altre, amb què l’esperaran les eleccions catalanes del 2025.