Aquesta setmana hi ha hagut dos moviments molt interessants al Congreso i amb Catalunya pel mig. El primer ha estat la decisió de Junts d’abstenir-se en una votació (en aquest cas la de l’allargament de la vida de les centrals nuclears) que ha suposat una derrota parlamentària del PP i Vox, que eren qui havien registrat la proposta. Això s’ha presentat mediàticament com una victòria, per aquest ordre, de la Moncloa, del PSOE i de la coalició governamental formada el 2023. La votació arribava només unes setmanes després que Junts votés en contra d’un seguit de lleis presentades pel PSOE, cosa que es va presentar mediàticament com una derrota de Pedro Sánchez, del partit socialista i de la coalició governamental formada el 2023. I, en conseqüència, es va vendre com un acostament a PP i Vox amb el rumor interessat que això acabaria amb una moció de censura contra el president espanyol.

Si només s’analitza el titular i la superfície, aquesta variabilitat en el vot es pot interpretar com una actitud imprevisible dels juntaires. Però aprofundint una mica (no cal molt tampoc) en els motius que els han portat a votar en un sentit o en un altre, sí que s’hi pot entreveure un patró: es vota el què els set diputats interpreten com un avenç per Catalunya com a nació encara sense estat. I heus ací l’interessant del moviment: ni Junts salva el govern espanyol quan s’aproven coses al Congreso, ni Junts es posa al costat del PP i Vox quan es tomben. Aquesta independència (aquesta sí, real) respecte qualsevol dels dos blocs és un valor per se perquè, malgrat els anuncis de trencament i mentre la legislatura aguanti aquests set diputats seguiran tenint un valor molt alt quan es debatin qüestions relatives a Catalunya.

Ni Junts salva el PSOE quan s'aproven coses al Congreso, ni Junts es posa al costat del PP i Vox quan es tomben

L’altre moviment interessant l’ha protagonitzat Esquerra Republicana; de fet Gabriel Rufián per ser exactes. El portaveu d’ERC al Congreso ha trencat la quarta paret de les esquerres espanyoles i ha posat damunt de la taula el debat sobre inseguretat i immigració. I no per relacionar necessàriament una cosa amb l’altra sinó, simplement, per demanar que si als barris les dues qüestions preocupen, senzillament, se n’ha de parlar: “més cap i menys puresa”, va reclamar Rufián. L’apel·lació no era al PSOE sinó a totes les formacions dites progressistes amb qui anhela una coalició electoral -per ara utòpica- a les pròximes eleccions.

El moviment és doblement interessant perquè va haver de justificar elevar a públic aquest debat no com una compra del marc mental de la dreta sinó com una manera de fer-hi front. La qüestió és que, efectivament, als barris més populars és on ha arribat més població estrangera: segons dades de l’Idescat, un 10% dels habitants de Catalunya hi ha arribat fa menys de tres anys. És evident, doncs, que cal tractar aquesta qüestió; i no tant pel lloc de procedència (aquí és on hi ha el racisme) sinó pel simple fet que aquest creixement demogràfic tant abrupte tensiona els serveis públics, l’habitatge i en definitiva, la cohesió social. No passa res per dir-ho i afrontar-ho. Sí que passa si no es fa.

Els partits espanyols no tenen manies en posar Espanya per davant dels blocs ideològics

Tant significatiu com el discurs de Rufián van ser-ne les reaccions. Filtrats els insults que tothom rep a xarxes quan eleva a pública una idea nova, resulta especialment cridanera la resposta de Pablo Iglesias, el guia polític de Podemos. Tan previsible com inflexible, Iglesias va fer un tuit on retreia a Rufián haver comprat “encara que sigui mínimament, el discurs que associa migracions i seguretat” cosa que ell -des de la seva tarima moral- considera “un error”. I augurava Iglesias que “cada centímetre cedit als nazis, els acosta més al govern”. Va ser tot un detall per part de l’antic líder de Podemos que no li digués directament nazi a Rufián tenint en compte que des de fa un temps acostuma a dir nazi a qui no combrega com ell.

Si avui Catalunya no pot afrontar autònomament el debat de la immigració és perquè no en té les eines. I si no en té les eines és perquè Podemos, juntament amb el PP i Vox, van votar en contra del traspàs de les competències de l’estat a la Generalitat, una aspiració on, aquí sí, Junts i Esquerra estan d’acord. I el què se li hauria de recordar cada dia a aquest espai polític tan progre és que el 2019 van unir els seus vots als del PSC i Manuel Valls per impedir que un republicà com Ernest Maragall (que havia guanyat) fos alcalde de Barcelona (en un altre fet en què també estaven d’acord Esquerra i Junts). I que quatre anys després, el 2023, aquest espai polític tan progre, el PSC i el PP van unir els seus vots per impedir que Xavier Trias (que havia guanyat) fos alcalde de Barcelona (en un altre fet en què també estaven d’acord Junts i ERC). Conclusió: quan els partits espanyols no tenen manies en posar Espanya per davant dels blocs ideològics (dretes-esquerres), Espanya en surt afavorida. Quan els partits independentistes posen per davant els blocs ideològics (dretes-esquerres), Espanya en surt afavorida i Catalunya s’esquerda. Només quan els partits independentistes han posat Catalunya per davant dels blocs ideològics, Catalunya n’ha sortit afavorida i Espanya s’ha esquerdat.