Hi ha imatges que condensen una època. Un telèfon mòbil guardat curosament en una caixa forta, custodiat al costat d'un cúmul de joies la proporció de les quals excedeix el que caldria esperar del patrimoni declarable d'un expresident del govern espanyol, n'és una. No per anecdòtica, sinó perquè escenifica la naturalesa d'un poder que ha pretès ser invisible durant massa temps. Quan un home acumula els objectes sumptuaris en una caixa forta i, just al costat, guarda l'instrument pel qual circula la paraula confidencial, el que amaga ja no és un objecte, és una manera d'operar.
José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol entre el 2004 i el 2011, declararà com a investigat en el marc de les Diligències Prèvies 77/2024. La instrucció descriu, amb quirúrgica economia argumental, una xarxa organitzada de tràfic d'influències liderada per ell, articulada formalment a través d'una "boutique financera" —expressió que els mateixos investigats utilitzen en les seves comunicacions— i dissenyada per monetitzar el capital simbòlic acumulat a la Moncloa. No és una hipòtesi policial capritxosa: són converses, contractes, transferències, factures confeccionades a posteriori a conveniència del concepte i reconeixements explícits del fet que pagar a qui "mou el fil" forma part del cost del negoci.
Zapatero era arquitecte, no executor. La singularitat de la posició de Zapatero en la repressió patida per l'independentisme català consisteix precisament en el fet que ell no va signar interlocutòries, no va dictar querelles, no va instruir causes. El que va fer, segons es desprèn de l'anàlisi assossegada dels fets, va ser dissenyar l'arquitectura institucional sobre la qual es va sostenir l'aparell repressiu: el Tribunal Constitucional amb Cándido Conde-Pumpido al capdavant, la Fiscalia General de l'Estat amb Dolores Delgado primer i Álvaro García Ortiz després, el jutge d'enllaç a Eurojust amb José de la Mata, el Fiscal Europeu amb Ignacio de Lucas i el soft power exterior canalitzat mitjançant la FIIAPP. Mantenir que es tracta de coincidències requereix una credulitat que l'ordre cronològic de les designacions no autoritza. El seu paper estratègic va ser precisament aquest: definir les línies d'actuació, no signar-les.
El bomber piròman. Sobre aquesta mateixa arquitectura, ja amb l'incendi en plena combustió, Zapatero s'erigeix a partir del 2023 com el negociador clau de la llei d'amnistia. La paradoxa és transparent: qui va contribuir decisivament a articular el mecanisme repressiu es presenta després com el seu desactivador, home d'estat al servei del diàleg. El que la seva biografia descriu és una concepció patrimonial de la política pública, en què qui fa el nus també és qui cobra per desfer-lo. No és lleialtat institucional, sinó enginyeria de la pròpia indispensabilitat.
L'estructura opaca. Respectant com hem de fer la presumpció d'innocència, les dades econòmiques que consten en els informes de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal dibuixen un mapa de molt difícil conciliació amb l'únic concepte dels ingressos per conferències. La societat Análisis Relevante, instrumentada per Julio Martínez Martínez, hauria canalitzat al voltant de 490.000 euros al mateix Zapatero entre el 2020 i el 2025; Whathefav S.L., titulada per les seves filles Laura i Alba Rodríguez Espinosa, ha rebut prop d'un milió d'euros del conjunt de l'entramat; el Gate Center, presidit pel mateix expresident, li ha transferit gairebé 353.000 euros i 172.000 més a la societat familiar; Thinking Heads Group, al voltant de 700.000 euros. Un habitatge al carrer Ramón Crespo de Madrid, hipoteca de 500.000 euros cancel·lada anticipadament amb 498.000 euros, procedents de comptes alimentats per Whathefav. L'aritmètica és, en si mateixa, un relat. I el que coneixem avui és, gairebé amb seguretat, una mínima part: la naturalesa de la "finance boutique", les mencions expresses en les converses a societats a Dubai i la lògica dels pagaments canalitzats a través de fundacions i vehicles pantalla apunten a estructures patrimonials que amb notable probabilitat ens conduiran a diversos paradisos fiscals i jurisdiccions opaques des d'Orient Llunyà a l'Occident més proper.
La instrucció descriu, amb quirúrgica economia argumental, una xarxa organitzada de tràfic d'influències liderada per ell
Això no és lawfare. Convé distingir, perquè el terme s'ha banalitzat fins a perdre utilitat tècnica. Parlem de lawfare quan l'aparell de l'Estat fabrica una investigació inexistent, prefabrica proves, instrumentalitza el procés per a finalitats extrajudicials i persegueix un dissident per la seva ideologia. El cas de Zapatero no encaixa en aquesta definició per una raó elemental: els fets no han estat fabricats, hi eren. Eren vox populi extraprocessalment —les connexions amb Caracas, els pagaments a través de fundacions, l'opacitat de les consultores, els viatges en avió privat a la República Bolivariana, la contractació de les filles per Huawei en ple conflicte regulatori— i l'únic que ha canviat és el moment triat pels mecanismes institucionals per posar negre sobre blanc el que és conegut. Que el moment arribi, precisament ara, quan Zapatero es converteix en obstacle per a certs equilibris interns del mateix aparell de l'estat, és una observació políticament legítima; presentar-la com a prova de lawfare és ingenuïtat notable o, més probablement, una forma deliberada de blanquejar el comportament. La diferència entre una causa instrumentalitzada i una causa simplement intempestiva és jurídicament decisiva: en la primera els fets no existeixen, en la segona existien des de fa anys.
El dilema processal. El seu recorregut processal serà llarg i complex, i exigirà una decisió estratègica precoç. Són possibles, essencialment, dues línies. La primera, processalista, qüestionant la legalitat i regularitat de la investigació, la cadena de custòdia, l'admissibilitat de les proves procedents del Homeland Security Investigations nord-americà, els terminis, les competències, la connexitat de les peces. Aquesta via persegueix anul·lar els indicis —i, si escau, les proves— i exigeix, abans de tot, silenci operatiu i disciplina tècnica. La segona, fàctica, per explicar, justificar contractes, defensar la materialitat dels serveis prestats, sostenir la regularitat dels fluxos. A la llum de la documentació coneguda, la via fàctica encara una tasca hercúlia: explicar l'inexplicable, defensar una innocència en la qual costa de creure. L'elecció entre defensar-se com a expresident del govern espanyol o defensar-se com a investigat no és menor: és la diferència entre cuidar la imatge pública i cuidar el resultat del procediment. I poques vegades ambdós objectius coincideixen.
El silenci en la seva pròxima declaració. De tot el que precedeix se'n segueix, en termes purament tècnics i desproveïts de judici moral, una recomanació elemental: acollir-se al dret a no declarar. Els articles 24.2 de la Constitució i 118 i 520 de la Llei d'Enjudiciament Criminal emparen aquesta decisió sense cap penalització processal; el silenci de l'investigat, en el nostre sistema, no constitueix indici en contra seu. I, com a complement natural, seria raonable suspendre les entrevistes amb mitjans en les quals es tracta d'explicar el que, a la llum de la documentació incorporada al sumari, no admet explicació pacífica. Cada paraula fora de seu judicial és una dada que l'acusació —pública o particular— sabrà explotar. Qui tria la via processalista no pot simultàniament disputar el relat als platós: o s'administra el cas jurídicament o s'administra mediàticament, però no totes dues coses alhora.
La trama que arrossega. La caiguda no serà solitària. La trama de Zapatero s'entrecreua amb una altra, de menys visible i probablement de més inquietant, en què conflueixen empresaris afins, operadors polítics i un grapat de periodistes i juristes dedicats, durant anys, a controlar procediments mitjançant la pressió sobre fiscals, el festeig a determinats jutges i la recerca sistemàtica de draps bruts per a ús mediàtic de conveniència. D'aquesta segona trama —els dispositius mòbils i suports informàtics de la qual van ser en el seu moment confiscats i estan pendents d'anàlisi o, ja analitzats, d'explotació processal— en tornarem a saber aviat. I serà llavors quan comprendrem que el capvespre de l'arquitecte a l'ombra no és el final d'una història, sinó tot just el començament d'un capítol més extens sobre com el poder informal, al llarg de dues dècades, ha pretès colonitzar les institucions d'un Estat democràtic sense assumir, fins ara, cap dels seus costos.
Potser la caixa forta del carrer Ferraz fos, a més d'un moble, una metàfora involuntària. El que està guardat torna a la llum; el que està amagat esdevé visible. La història, per fortuna, mai es queda sense metàfores. I els telèfons mòbils, contra el que alguns semblen haver confiat, tampoc es queden sense memòria.