Amoïnat per l’auge del partit de Nigel Farage a les eleccions locals, Keir Starmer acaba d’anunciar un enduriment de les polítiques d’asil i recepció de migrants al Regne Unit. Les mesures passen per ampliar de cinc a deu anys el temps de residència a l’hora d’aconseguir un visat, exigir un títol universitari als treballadors qualificats i demanar a tot déu un nivell d’anglès quasi shakespearià. Però els detalls del viratge quedaren desdibuixats perquè el premier va reblar-los amb un d’aquells sintagmes que, abans d’expulsar-se dels llavis, han passat pel magí d’una setantena d’assessors, spin doctors i d’altres animals. Si no posen més exigència a l’entrada de nouvinguts, digué, el Regne Unit podia córrer el perill de convertir-se en una “illa d’estrangers”. Evidentment, tant la progressia del seu mateix partit com la de tot el continent s’ha afanyat a convertir el polític laborista en poc més que un protonazi.
Contràriament al lloc comú, jo diria que Starmer ha estat dels primers polítics progressistes que ha ofert una alternativa real al paternalisme d’esquerres amb la immigració, basat únicament en la sonsònia del “volem acollir”. Poc importa que el primer ministre s’hi hagi vist obligat per les circumstàncies; la clau de tot plegat és que l’esquerra torni a deixondir-se quan hom parla de fer perviure la identitat nacional. Servidor és de tarannà liberal, i està tremendament a favor de promoure la lliure circulació de persones i objectes per tot el món; però, al seu torn, em sembla una bajanada que puguem xerrar lliurement sobre l’impacte dels expats al Gòtic, pel que fa als lloguers i la fesomia dels barris, o alarmar-nos quan manades d’alemanys colonitzen Mallorca amb llur xaronisme estètic (i cantelluda fonètica) mentre callem com barjaules quan l’idèntic debat entra a l’àmbit estatal-nacional.
Els països mai no han preservat la seva identitat a base de fer-se els simpàtics i jugar a la ruleta de la multiculturalitat, sinó posant límits entre l’obertura de mires i alguns signes de convivència
Per una vegada, situem-nos en un saludable terme mitjà. Haig de dir que posicions com la d’Aliança Catalana, que acusen els immigrants d’ésser els responsables d’una substitució cultural, em sembla covarda i falsària. Durant els anys noranta, en l’època del boom immobiliari i temps després, la majoria d’immigrants arribaren a Catalunya com a mà d’obra no qualificada, una simpàtica expressió que s’acostuma a emprar per no dir “la feina que nosaltres no volem fer.” La majoria d’immigrants no vingueren només a iniciativa pròpia, sinó cridats a viva veu per un empresariat tremendament àvid de calé i de totxo. La majoria d’emigrants que arriben al nostre país se situen en el mateix patró, amb la qual cosa m’atreveixo a considerar d’un cinisme catedralici fer-los responsables de coses tan diverses com ara la inseguretat ciutadana o del fet que els nostres fills no llegeixin a na Rodoreda.
Dit això, tampoc no em sembla cap barbaritat que els països d’acollida vulguin preservar la seva identitat (en el nostre cas, bàsicament la llengua) a base d’exigir als nouvinguts una sèrie de paràmetres que, al seu torn, els faran la vida més fàcil quan desembarquin en un indret com Catalunya. Starmer pot estar-se passant de frenada o rascant vots del centredreta, però, en un context en què a un nascut al nostre país se li exigeixen divuit idiomes i tres-cents màsters per fer de conserge, tampoc considero una barbaritat exigir que la immigració (legal, of course) acrediti els seus estudis o se li demani assolir un nivell mitjà de la llengua del país d’acollida. Els països mai no han preservat la seva identitat a base de fer-se els simpàtics i jugar a la ruleta de la multiculturalitat, sinó posant límits entre l’obertura de mires i alguns signes de convivència que no han d’ésser negociables ni oberts a l’eterna discussió.
Ara que tothom està capficat amb la mandanga de lluitar contra la ultradreta amb proclames de pati d’escola, diria que Starmer ens ha regalat un bon primer pas; a saber, exigir els nouvinguts una part bastant ínfima del que se’ns demana a nosaltres com a ciutadans. Sense coaccions i amb tota l’amabilitat que calgui, només faltaria. Però sense renunciar a una identitat i un benestar que és, en el fons, allò que han vingut a cercar els immigrants dins la nostra petita illa. Petita, però nostra. Que pot ser de tothom, vaja. Però nostra, al capdavall.