La reunió tan cordial i riallera que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van tenir dimecres de cara a la possible constitució d'un govern socialista ha fet saltar totes les alarmes. Assistim a la desfeta més sonada del statu quo espanyol des dels temps de la Segona República. Tampoc té res d'estrany. Quan un globus s'infla massa, n'hi ha prou amb una agulla per punxar-lo. Això és el que saben Iglesias i Sánchez.
El que posa nerviosos els palmeros del sistema és que aquests dos homes no tenen por. Es diu que no tenen res a perdre -sobretot de Sánchez-, però en realitat és molt pitjor: el que passa és que li han perdut el respecte al sistema. A diferencia d'Albert Rivera, que és un adulador, un producte del context, Sánchez i Iglesias han arribat allà on són nedant contracorrent. Saben que els poders que subornen periodistes i polítics per bordar tòpics contra ells canviaran de bàndol, el dia que guanyin. Saben que Felip VI farà el que calgui per salvar-se, fins i tot dir que la seva dona parla asturià.
Sánchez sap que Susana Díaz és la dona de fer feines del PP, mentre que Iglesias ha trobat una mina d'or amb el referèndum català. Si jo fos el líder podemita m'empassaria el referèndum i deixaria que els nois de l'Ada Colau s'abstinguessin i gesticulessin una estona al Congrés. Seria una manera delicadíssima d'embolicar la troca i pressionar Ciutadans.
Amb el temps es veurà que el pacte de Sánchez amb Rivera era una maniobra del líder del PSOE per donar-se prestigi. Pel que fa a Iglesias, si aconsegueix imposar la idea del referèndum a Espanya el primer partit d'ordre que l'abraci es repartirà el poder amb ell. Mentre els partits independentistes no apliquin el dret a l'autodeterminació, el PP i el PSOE andalús tindran cada cop més mala peça al teler.
No es pot negar que, a la vida, fins i tot els moments més baixos tenen la seva gràcia.