En articles precedents he tractat els temes de l’equilibri territorial, de l’equitat, i de la immigració com a punts bàsics de la cohesió social i, per tant, forjadors d’identitat. Són els desequilibris o les males opcions el que ens pot fer descarrilar com a col·lectivitat arrelada, i amb identitat pròpia. I cal treballar i ser prou llestos per a trobar les bones respostes a cadascun d’aquests temes.
Avui em voldria referir a un altre aspecte d’aquest puzle: el que conformen el reconeixement dels drets culturals, els desequilibris en infraestructures en aquest àmbit, i el perill del dirigisme cultural. Anem a pams, i comencem pel començament.
Els drets culturals es conceben com un instrument més de l’estat del benestar, al costat de l’ensenyament, de la sanitat i dels serveis socials. Certament, si volem una societat equilibrada, equitable i on tothom es pugui sentir acollit, és obvi que els drets, eines i estructures que faciliten l’accés a la cultura també han de formar part d’una societat socialment avançada i justa, que és l’objectiu d’aquesta gran baula i projecte social que és l’estat del benestar. Una manera d’estar nosaltres i la nostra col·lectivitat en el món que donem com a consolidada i eterna, però que té la seva actualitat i posteritat amenaçada per múltiples perills i crisis. Si ens l’estimem, faríem bé de ser proactius en la seva defensa.
No tindrem cohesió social ni reforçarem la identitat si les activitats culturals són decidides, programades i executades per regidors i personal tècnic des dels seus despatxos
L’exercici d’aquests drets culturals hauria d’estar en relació amb l’equilibri territorial i amb l’equitat, però la realitat està molt allunyada d’aquests principis rectors. La pràctica totalitat dels grans equipaments culturals (Teatre Nacional de Catalunya, Filmoteca de Catalunya, Gran Teatre del Liceu, per exemple) i d’eines de creació cultural (Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, OBC) estan basats a Barcelona, i és lògic, però no és tan lògic que les companyies i produccions que donen vida a aquestes grans infraestructures culturals es prodiguin poc, o gens, pel país.
Estaria bé que en el contracte programa corresponent s’establís que algunes produccions del Teatre Nacional de Catalunya, que algunes sessions o cicles de la Filmoteca Nacional, i que algun concert de l’Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu i de l’OBC, per exemple, es poguessin visualitzar fora del cap i casal. En tournées que, amb el mateix nivell de qualitat i d’exigència, permetessin als que vivim fora de Barcelona gaudir d’aquests espectacles. Infraestructures i produccions que, per cert, també mantenim la resta de catalans per via impositiva. Estaria bé que en lloc de tenir un concert de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i de l’OBC, respectivament, cada dos anys a Lleida, per exemple, en tinguéssim més sovint, i que es poguessin reprendre accions de la Filmoteca en algunes ciutats, una iniciativa que fou possible en el passat i que ara no està operativa.
És clar que també seria desitjable que els ens locals no es fessin el ronso a l’hora de programar activitats provinents d’aquestes grans infraestructures, i no deixessin passar l’oportunitat (per mandra, ineficàcia o desgavell) que els seus conciutadans poguessin gaudir dels seus drets culturals i, en concret, del seu dret a gaudir d’aquestes produccions. Lligat amb això em preocupa el tema del dirigisme cultural. No tindrem cohesió social ni reforçarem la identitat si les activitats culturals són decidides, programades i executades per regidors i personal tècnic des dels seus despatxos. Si aquesta tropa decideix a qui es contracta, per què, com i quan, el paper de les entitats culturals queda difuminat a curt termini i tendeix a la desaparició a mitjà termini.
S’invoca el principi de col·laboració del sector públic i el privat, però fa la sensació que el sector públic no ho acaba d’entendre (potser el privat tampoc, a vegades). Col·laboració no vol dir “jo decideixo i vostè paga”, ni vol dir “plegats tenim una idea i una de les parts se la queda com a pròpia”, ni vol dir una voluntària manca de coordinació. Si l’activitat cultural la programen i produeixen les administracions i es proposa de franc als ciutadans, les entitats culturals són expulsades del terreny de joc, per la simple raó que no poden competir a preu zero, perquè darrere no tenen pressupostos públics ni capacitat de deute possibles.
Deixar la programació en mans públiques pot comportar un dirigisme cultural en el sentit que es programi només allò que, pel motiu que sigui, interessi al poder. L’existència de múltiples entitats, amb enfocaments diversos, és molt millor per a la cohesió social, i a través d’ella per a la construcció de la identitat nacional. Col·laborar sí, imposar no. Respectar interessos sí, servir al propi interès no. Són temps de diversitat i de diversificació, d’obrir i no de tancar, de generositat i no de mirar-se el melic.
Estem en el temps dels drets culturals per a tothom, exercits per tothom, amb possibilitats d’accés per a tothom, i sense dirigismes espuris.