El final de la desescalada es precipita cap a un estiu que s'anuncia de retorn als anys setanta: de semireclusió a casa, al poble, o molt a prop, en el turisme de proximitat, retroutopia simpàtica en colors de Polaroid per conjurar la por o, almenys, encadenar-la fins al setembre com una bèstia de pel·lícula de terror. En això estem. Tot torna en l'etern retorn de les coses, com ja va advertir Nietzsche, inclosos els autocines. I tornen a retrunyir els tambors de guerra a Madrid i a Barcelona com en una pel·lícula de vudú per posar fi a la legislatura esgotada de Quim Torra, a qui el Suprem acaba de fer-li l'espòiler i assenyalar-li el deadline en fixar-li el 17 de setembre com a data per a la vista que conduirà a la inhabilitació del president. El tam-tam sona amb més intensitat ara que el govern de coalició Sánchez-Iglesias sembla haver allunyat el fantasma del 8-M. Si algú ha sortit més fort de la crisi, en la seva debilitat congènita de polític zombi que sempre torna, aquest és Pedro Sánchez.

El govern Sánchez-Iglesias sembla respirar -a la manera dels zombis, el just i imprescindible- després que la jutgessa Rodríguez-Medel ha arxivat la causa oberta contra el delegat del Govern a Madrid, José Manuel Franco Pardo, en concloure que no va poder tenir coneixement del risc que comportaven les manifestacions i concentracions malgrat que la pandèmia de la Covid-19 era ja una realitat. En l'inici del desconfinament, els coronapijos d'Abascal van sortir al carrer a Madrid, en una imitació matussera de les protestes populars contra la mentida d'Aznar a l'11-M, per tombar el govern Sánchez-Iglesias i pressionar els tribunals. I entre la conspiració ultra per enderrocar el govern de coalició i la fiscalització del desastre de la gestió de la pandèmia l'elecció per als socis de Sánchez, des de Podemos fins a Cs passant per ERC i el PNB, ha estat salvar el zombi, al revés que a les pel·lícules dels setanta i els vuitanta. La primera cosa, salvar Sánchez del setge ultra, va primer. I la segona, passar comptes del desastre sanitari, queda per al setembre. O per mai de la vida. Perquè quan arribi el setembre la discussió seran els pressupostos de l'Estat i la por de la crisi econòmica i del Gran Rebrot -que no es descarta-, que tornaran a insuflar vida en forma de suports dels seus socis i satèl·lits al govern del zombi Sánchez.

La por de la crisi econòmica i del Gran Rebrot tornaran a insuflar vida en forma de suports dels seus socis i satèl·lits al govern del zombi Sánchez

Pot ensopegar el zombi Sánchez a Catalunya? Si, davant de l'eventualitat d'unes eleccions al Parlament, ERC decidís girar-li l'esquena als pressupostos de l'Estat, i a diferència del que va succeir en l'anterior legislatura, Sánchez podrà recórrer als vots d'Inés Arrimadas. Contra el que sostenen els republicans, la legislatura espanyola no té per què acabar-se sense el seu suport a Sánchez; o si l'etèria taula de diàleg, la convocatòria de la qual -pot ser que telemàtica- s'anuncia per al juliol, torna a quedar en això: fum. Aquesta vegada no s'acabarà la legislatura espanyola, no. Per a això hi és Cs i la seva "política d'Estat", compartida -qui ho havia de dir- per un Podemos confortat pel suport gairebé universal del Congrés (tan sols es va abstenir Vox) a l'ingrés mínim vital. Per acabar-ho d'adobar, la investigació de la fiscalia al rei emèrit, Joan Carles I, és un dic de contenció a qualsevol intent d'afegir inestabilitat al paorós escenari. 

Una altra cosa és que ERC interpreti que l'electorat català, que l'ha premiat amb claredat en les últimes eleccions espanyoles -encara que amb menys suport en les del 2019-, manté l'aposta per deixar enrere els plantejaments unilateralistes i tornar al vell joc de la intervenció en la governabilitat espanyola. Es pot argüir a favor d'això que, com que la independència va per llarg, i s'han cremat tantes naus en l'intent, obtenir res de Madrid ja serà guanyar molt. Com diu el refrany, qui no es consola és perquè no vol. Però, com li succeeix amb l'assumpte del suplicatori de Laura Borràs, la portaveu de JxCat al Congrés, per presumpta corrupció, ERC hauria d'anar amb compte: una cosa és salvar Sánchez i l'altra matar Torra. El primer pot passar com a mal menor, el segon pot semblar que, en realitat, a qui es vol fulminar, per enèsima vegada, és a Puigdemont i, de passada, crionitzar el somni independentista per a la resta de l'eternitat com si es tractés de Walt Disney.

ERC pot aconseguir la presidència de la Generalitat si li quadren els números amb les altres esquerres... i tornar a perdre l'hegemonia de l'independentisme

Als de Pere Aragonès els convindria no equivocar-se de cinema ni de pel·lícula. L'electorat independentista no entendrà fàcilment que ERC aguanti el zombi Sánchez com un partit "d'Estat (espanyol)" més -com feia CiU- i alhora debiliti el Govern independentista del qual forma part, avalant el final de Torra o de Borràs al Tribunal Suprem. O sigui, al mateix tribunal que va condemnar els líders de l'1 d'octubre. Per aquest camí de màxima confrontació amb els seus espectres domèstics, o sigui, Puigdemont, ERC pot aconseguir la presidència de la Generalitat si li quadren els números amb les altres esquerres... i tornar a perdre l'hegemonia de l'independentisme.