És impossible reprendre el rumb sense saber on ets. O negant-te a saber on ets. O el que encara és pitjor: jugant a la ficció per explotar la frustració com a arma llancívola en una confrontació caïnita que només sembra el desconcert i allarga la ressaca.

Marta Rovira s’ha atrevit a dir que l’independentisme no ha guanyat. I com dissortadament era previsible, les ordes tuiteres —molts d’ells lluint banderes belgues— han reaccionat amb tota mena d’improperis.

Encara que Rovira no ha dit pas res de nou. Quan va escriure un llibre a quatre mans amb Oriol Junqueras —i ja fa dies— ho va deixar clar del dret i del revés. Potser és l’únic assaig sincer que s’ha fet reflexionant sobre aquells dies. I aleshores Rovira ja deixava meridianament clar que, si bé l’1 d’Octubre va ser extraordinari i d’una força i mística abassegadores, va ser insuficient. No ja per fer la independència, sinó per asseure l’estat a negociar. Tornarem a vèncer (i com ho farem) era i segueix sent una anàlisi rigorosa de tot el que va succeir. Clar. Fred. Desacomplexat. Honest. I, per tal com va tot, valent. A més de ser una proposta diàfana per reprendre el rumb. Ho sintetitzava molt bé un epígraf quan positivitzant deia que "de vegades es guanya, i de vegades... s’aprèn". Res a veure amb cap lletania de retrets que hauria respost o emulat altres llibres del període de dol post 1 d’Octubre.

Després del 18 de juliol de 1936, el malaurat Lluís Companys va prendre una decisió que evidenciava la superació del marc estatutari i del marc constitucional republicà enmig del caos de la guerra. El president va dictaminar que res a Catalunya que no es publiqués al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) tindria caràcter oficial.

Rovira ja va deixar meridianament clar que, si bé l’1 d’Octubre va ser extraordinari i d’una força i mística abassegadora, va ser insuficient

Ni remotament després de l’1 d’Octubre ningú es va veure en cor de prendre una decisió equivalent. De fet, tot el contrari. La presidenta Carme Forcadell va ser qui es va atrevir a llegir la Declaració d’Independència. Ella, sí. Però el Govern va decidir que en cap cas es publicaria al DOGC. I també es va renunciar a qualsevol mena de gest simbòlic, com arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat davant la gernació que omplia la plaça de Sant Jaume aquell 27 d’octubre.

Que no s’havia guanyat, ho estaven narrant els fets. La cautela, en el millor dels casos, va ser la companya de viatge aquells dies. El 155 va caure sense cap mena d’oposició. Ni governamental, ni ciutadana. Rajoy va convocar eleccions i totes les formacions polítiques hi van decidir concórrer. Si algú havia guanyat, no es pot pas dir —almenys sense enrojolar— que havia estat l’independentisme.

L’honestedat de Marta Rovira porta a preguntar-se per què no ha estat secundada pels altres actors principals de la gesta de l’1 d’Octubre. Per què hi ha qui ha preferit seguir tocant el timbal malgrat que els fets són incontestables?

Per quin motiu hi ha qui prefereix recrear-se en la construcció d’una autobiografia èpica que contrasta amb totes i cadascuna de les decisions preses quan s’estava jugant la partida? Per què la narrativa és d’una agressivitat que fa feredat mentre en paral·lel s’aposta per (citant Gaziel) gallejar d’una força que no es té i que —almenys de moment— no es veu venir per enlloc?

El 155 va caure sense cap mena d’oposició. Ni governamental, ni ciutadana

El principal problema de l’independentisme és no ser capaç de bastir una estratègia comuna i abusar d’un tacticisme tan tronat com exasperant que recorre a fer voleiar estelades i a una retòrica que ara ja és més contraproduent que estèril.

El drama no és pas que Marta Rovira faci una lectura honesta. El drama tampoc no és la reacció furibunda d’uns pocs —cada vegada menys. El drama és la negativa deliberada d’altres —amb altíssimes responsabilitats polítiques— a fer una anàlisi sincera. Fins que això no passi, sortir de l’atzucac potser no és una quimera. Però ho fa molt difícil.