S’han complert aquesta setmana dos aniversaris, els vint anys de l’Estatut i els vuit anys del referèndum de l’1 d’octubre, que conviden a recordar com i per què les coses van anar com van anar, perquè realment la primera va provocar la segona, i no tot va ser tan romàntic.
La reforma de l’Estatut va ser l’invent estratègic del tripartit per arrabassar a Convergència i Unió la bandera de la reivindicació nacional, després del període en què CiU havia pactat amb el Partit Popular de José María Aznar. En el primer mandat d’Aznar tot van ser guanys autonòmics: els Mossos, els governadors civils, la mili, inversions estratègiques (Sincrotró Alba) i una certa pau de recursos antiautonòmics i discursos espanyolistes. Fins i tot Aleix Vidal-Quadras va ser destituït per pacificar les relacions. Tanmateix, a partir de l’any 2000, el govern del PP amb majoria absoluta va recuperar l’ardor guerrero que sempre ha caracteritzat la dreta espanyola. Aznar va tancar hermèticament el mapa autonòmic tot jurant que no traspassaria més competències a les comunitats autònomes i que del que es tractava era de reforçar l’Estat. CiU, que encara havia donat suport a la segona investidura d’Aznar, es va quedar descol·locada, fins i tot amb el multitudinari “No a la guerra” previ a la caiguda d’Aznar.
La circumstància era propícia al canvi polític a Catalunya. La candidatura d’Artur Mas encara va resistir a les eleccions catalanes del 2003 com a primera força parlamentària, però Esquerra Republicana tenia decidit des del primer minut descavalcar CiU del poder per ocupar el seu espai. L’argument era la reforma de l’Estatut. Artur Mas, com a líder de l’oposició i conscient que els seus vots eren imprescindibles per aprovar qualsevol reforma, va doblar l’aposta: res de reforma, un nou estatut. El nou líder convergent no podia permetre que li passessin al davant en la reivindicació nacional i, a més, segurament necessitava "matar el pare". Tots volien ser “més que en Pujol”, però en Pujol va advertir de seguida que l’Espanya del segle XXI ja no era com la de la Transició, que hi havia una ofensiva nacionalista espanyola i que, en plantejar un nou estatut, Catalunya corria el risc de “marcar-se un autogol”. Com així va ser. L’Estatut de 1980 ho deixava tot bastant obert, a mercè de les negociacions polítiques en funció de la correlació de forces. El nou estatut, que pretenia “blindar” tantes competències autonòmiques, va acabar blindant les competències de l’Estat, negant, fins i tot, l’existència de competències exclusives catalanes.
Allò va anar com va anar perquè, com va preveure Pujol, l’Estat es va mobilitzar, diguem-ne que, en defensa pròpia, perquè no estava disposat a perdre cap engruna del seu poder i, com sempre sol passar, l’Estat va decidir que calia eliminar el referent més perillós, que en aquell moment era el president Pasqual Maragall, com després ho va fer amb en Pujol.
Maragall no plantejava la independència de Catalunya, però en aquell moment era la referència progressista del catalanisme polític. També aspirava al màxim d’autogovern per a Catalunya i no entenia per què els seus mateixos correligionaris —de Madrid i la sucursal del Baix Llobregat— li imposaven límits que considerava absurds. El diari El País, que havia fet campanya aferrissada a favor de la candidatura de Maragall, va fixar la posició oficial amb un editorial titulat “Un cadàver polític a la Generalitat”. Els mateixos columnistes que li havien fet costat com a alcalde i com a alternativa a Pujol, tant a El País com a La Vanguardia, es van afegir al “acoso y derribo” tan espanyol fins a fer-lo caure. I els periodistes que posaven al descobert l’estafa del govern Zapatero van rebre amenaces fins i tot des de la mateixa Generalitat a càrrec d’un energumen el nom del qual no vull recordar.
En aquell moment, el PSC va passar de ser un partit compromès amb la reconstrucció nacional de Catalunya a esdevenir motor principal de l’espanyolització, tasca que, amb tanta subtilesa de la qual és capaç, ja no ha abandonat. Els Maragall, els Nadal, els Dalmau, i tot el que representaven, van ser foragitats, i des de llavors l’estratègia socialista ha estat recuperar l’espai que, en un curt període, li va prendre Ciutadans.
Aquell va ser el primer gran cisma del catalanisme polític i el canvi paradigmàtic del mapa polític català. Tanmateix, l’Estatut es va aprovar de mala manera. Joan Carretero va liderar la rebel·lió de les bases republicanes contra un estatut esquifit, forçant Carod-Rovira a despenjar-se, però la proposta rebaixada de l'Estatut, pactada per Zapatero i Artur Mas, va ser aprovada perquè, mentre els dirigents d’ERC se’n tornaven a Barcelona, el senador republicà Carles Bonet es va quedar per impedir amb el seu vot que el text fos rebutjat a la Cambra Alta, amb la qual cosa també impedia tornar a l’Estatut de 1980.
Els catalans van aprovar l’Estatut de mala gana, només per evitar la victòria del Partit Popular, que havia recollit signatures contra Catalunya. Així i tot s’havien complert totes les previsions constitucionals que donaven a la voluntat expressada pels catalans en referèndum la darrera paraula sobre el seu estatut. De fet, tothom tenia clar que no es podia soscavar el que els ciutadans havien votat. Abans de la sentència de l’Estatut, els diaris catalans van publicar un editorial conjunt titulat “La dignitat de Catalunya”. Però l’Estat estava decidit a trencar definitivament el pacte constitucional del 78 arrogant-se el dret a revocar, mitjançant un Tribunal caducat i un procediment carregat d’irregularitats, el principal fonament de la democràcia: la voluntat dels ciutadans democràticament expressada.
Els catalans no estaven satisfets amb el nou estatut, però van respondre multitudinàriament en defensa del seu dret a decidir, i ho van fer amb tanta contundència que els líders polítics catalans no van tenir més remei que posar-se al capdavant d’unes manifestacions que ells no havien convocat. La reivindicació del dret a decidir va generar un ampli consens en la societat catalana i els mitjans internacionals van donar cobertura amb certa simpatia a les mobilitzacions catalanes... fins que es va decidir passar del dret a decidir a la independència. El dret a votar l'entenia tothom: era un dret democràtic i constitucional. Fins i tot Donald Trump va dir a Mariano Rajoy a la Casa Blanca que, si no deixava votar els catalans, hi hauria molta protesta. La independència, en canvi, era una opció política només d’uns quants, no de tothom, tan legítima com qualsevol altra, però que no suscitava la mateixa simpatia dins i fora de Catalunya.
El dia que Rajoy va visitar la Casa Blanca, els funcionaris de la Moncloa van censurar alguna de les preguntes que els periodistes espanyols havien pactat. A la tarda, la portaveu del Departament d’Estat va expressar el suport a una Espanya unida, però es va negar a condemnar el referèndum com pretenia Rajoy. Un periodista local va preguntar primer pel referèndum del Kurdistan iraquià i la portaveu va expressar el rebuig dels Estats Units a la consulta. A continuació, el mateix periodista va preguntar si també rebutjava el referèndum català. La portaveu va dir: “No. És diferent”.
Per aquella època, polítics espanyols i catalans solien circular per Washington i els periodistes espanyols preguntaven sobre el referèndum. María Dolores de Cospedal, llavors ministra de Defensa, va deixar clar, referint-se a Catalunya, que l’Exèrcit estava preparat per actuar en qualsevol circumstància. Albert Rivera, que llavors encara liderava Ciutadans i donava suport al govern en minoria de Rajoy, va fer una conferència a la Universitat de Georgetown i després, en un apart amb els periodistes espanyols, va dir que el govern de Rajoy estava decidit a actuar judicialment contra el patrimoni no només dels polítics, sinó dels funcionaris catalans que contribuïssin de la manera que fos a la celebració del referèndum. Després va afegir que, segons les seves informacions, l’executiu espanyol no descartava que Oriol Junqueras i ERC es despengessin de l’operació a l'últim minut. Unes setmanes després, el president Puigdemont, també a Washington, va demanar als periodistes catalans no fer cas de les intoxicacions espanyoles i que ell i Junqueras estaven absolutament units i compromesos amb el referèndum. “No fallarà ningú”, va dir. Sembla que posteriorment ho ha explicat diferent. Quan els líders del procés van ser empresonats, la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría va declarar: “Junqueras em va enganyar”
Uns anys abans, el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 havia resultat un èxit clamorós que va aixecar totes les alarmes. A l’Estat i a Catalunya. Els tribunals i la Guàrdia Civil es van posar a treballar de valent en la repressió, i a Catalunya, l’abraçada d’Artur Mas amb el líder de la CUP, David Fernández, va provocar totes les suspicàcies, especialment a ERC. A partir de llavors, la política catalana va derivar en una batalla permanent entre partits i dins dels mateixos partits, que competien en una mena de subhasta sobiranista vejam qui era més capaç de capitalitzar electoralment la insatisfacció catalana en plena crisi econòmica i amb un govern del Partit Popular —i també la Corona— absolutament entregats a treure profit del conflicte, organitzant tots els poders de l’Estat i les seves clavegueres per sotmetre els catalans i tapar amb la bandera espanyola els seus múltiples casos de corrupció.
Els ciutadans catalans incorporats a la causa exigien unitat, però Esquerra Republicana i la CUP es van negar d’entrada a formar candidatura amb els convergents, sumits també en el desgavell intern que més endavant donaria lloc al PDeCAT, d’escassa trajectòria. Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana van intervenir fins a forçar Oriol Junqueras a fer que ERC, amb poques ganes, s’incorporés a la candidatura de Junts pel Sí. No ho va fer la CUP, que, esdevenint necessària per sumar majoria independentista, primer va presumir d’enviar Artur Mas “a la paperera de la història”. Un cop elegit president Carles Puigdemont, els cupaires li van fer la vida impossible tant com van poder, amb moció de confiança inclosa, fins a obligar Puigdemont a convocar el referèndum. Després, en plena repressió, van tombar la investidura de Jordi Turull el dia abans que fos empresonat. Amb les informacions posteriors s’ha sabut que l’Estat s’havia infiltrat en les organitzacions independentistes, molt especialment en les més radicals.
La coalició de Junts pel Sí no va funcionar mai com a Govern; els partits eren compartiments estancs i les relacions internes sempre van ser conflictives. El desgavell feia impossible l’organització del referèndum, així que es va encarregar a un "estat major" que va confiar un cop més en la societat civil per aconseguir les urnes i la resta de preparatius, la qual cosa també va provocar una crisi a l’executiu i una desbandada de consellers.
El referèndum va ser un èxit emocionant que els que el van viure no oblidaran mai
El referèndum va ser un èxit emocionant que els que el van viure no oblidaran mai, però, com ha explicat la consellera Clara Ponsatí, va superar les expectatives dels mateixos promotors. De fet, malgrat les proclames independentistes, els polítics catalans reconeixien en privat que l’objectiu era forçar una negociació per millorar l’autogovern.
Els que van impulsar el referèndum no sabien què fer. Fins i tot es van espantar amb el que havien fet i després es van espantar amb la repressió. Van atiar una revolució i la gent els va creure, però van acabar recaptant diners per pagar les multes. L’estratègia de defensa dels represaliats cercava una sentència suau, com qui espera la bona voluntat del dèspota. I ho van fer en castellà. Però el dèspota mai té bona voluntat. El resultat de tot plegat és prou conegut. Els mateixos que van donar suport a la destitució d’un govern legítim i la cancel·lació de l’autogovern de Catalunya s’han instal·lat al Govern de la Generalitat amb suport independentista com si res no hagués passat, procurant a més a més que una força xenòfoba i antidemocràtica acabi la feina d’anorrear l’ideal històric del catalanisme.