El dia que va morir Remei Margarit, divendres passat, feia calor i vaig pujar AP-7 amunt fins a Perpinyà escoltant en bucle el nou disc de Julieta. Hi anava per assistir a la presentació del nou llibre de Simona Gay, un acte que hauria estat una simple presentació més si no fos que la poetessa i folklorista rossellonesa va morir fa més de cinquanta anys. Qui gairebé també mor de calor a la sala d'actes de la Casa Camprodon va ser Miquela Valls, professora de la Universitat de Perpinyà i curadora del llibre Folklore íntim de Catalunya Nord, ja que la seu d'Òmnium Catalunya Nord semblava les calderes del Pere Botero, amb tots els assistents suant la cansalada. Tant, que em va venir al cap aquell vers de Carles Fages de Climent que diu "Jo no temo la mort, temo la podridura". Per sort, a mitja presentació algú va adonar-se que havien encès la calefacció en comptes de l'aire condicionat i de sobte, com un miracle pagà gentilesa de Fujitsu, vam retornar a la vida.

Va escriure Cesare Pavese, que la mort, com l'edat, és només una xifra: la de la data del dia que algú desapareix per sempre i la de l'edat que tenia en el moment de desaparèixer. "Però aquesta xifra", va dir, "és un simple número sense importància, sempre que algú tingui present l'obra de qui ja no hi és". Per tant, és possible que divendres desaparegués Remei Margarit, fundadora d'Els Setze Jutges, com també és probable que ho fes el 26 de març de 1969 Simona Gay, però l'altre dia totes dues van demostrar estar més vives que mai. A la segona vaig sentir-li fins i tot la veu, de fet, i no parlo de fantasmes ni de psicofonies de Cuarto Milenio d'aquelles que agraden tant a l'Iker Jiménez. Al cor del centre històric de Perpinyà, divendres va sentir-se Simona Gay recitar poemes, dir pregàries o explicar rondalles tradicionals. Eren gravacions que la mateixa Gay havia enregistrat fa més de mig segle després de recórrer la Cerdanya, l'Aspre o el Conflent parlant amb pagesos, masovers, pabordesses o pastors. És a dir, capturant en una gravadora la memòria oral dels habitants de Catalunya Nord en aquells anys en què el francès va començar a ser la llengua predominant al territori.

Tota aquesta memòria oral del passat és la que es documenta a Folklore íntim del Rosselló (Edicions Trabucaire, 2023), un llibre de més de quatre-centes pàgines que Gay va escriure fa més de mig segle i que mai, fins avui, ningú no havia estat capaç de publicar. Quina classe de país és un país que es permet estar cinquanta o seixanta anys amb un suprem recull etnològic com aquest tancat en un calaix? Doncs un país anormal com el nostre, amb un Nord feble però resistent i un Sud que, desgraciadament, massa sovint oblida que l'única manera de recobrar el rumb és no oblidant el Nord. "Aquest és un llibre amb cançons, pregàries, contes i dites per curar", va dir la professora Valls en una sala plena, "però sobretot és un llibre sobre la nostra memòria, la dels catalans de La Jonquera en amunt".

Uns quants catalans de La Jonquera en avall, més o menys per la mateixa època que Simona Gay anotava i gravava tot el que sentia, miraven també cap al nord per recuperar la seva memòria, que és la manera més eficaç de recuperar la identitat i edificar el futur. Eren la colla de joves catalanistes que a finals dels anys cinquanta escoltaven cançons franceses a casa de Miquel Porter. Comparaven els èxits de la chanson amb les cançons d'un José Guardiola de torn que sonaven a la ràdio, evidentment en castellà, i somiaven fer en català allò que Georges Brassens o Jacques Brel feien en francès. Una d'aquelles joves era Remei Margarit, que era la parella de Lluís Serrahima, autor del famós article considerat com el germen de la Nova Cançó: "Ens calen cançons d'ara". Juntament amb Porter i una tercera peça clau en aquesta història com és Josep Maria Espinàs, els tres van fundar Els Setze Jutges amb un primer recital històric l'any 1961 en el qual, per desgràcia, Margarit no va poder cantar per un refredat de cavall idèntic al que jo vaig acabar enganxant divendres per culpa dels canvis de temperatura i un aire condicionat massa eficaç.

Sortint de la presentació del llibre, ja al vespre, encara feia calor a Perpinyà. Vaig sopar a Cal Tap amb la nova fornada de joves que han agafat el relleu d’aquells rossellonesos que des de fa dècades vetllen perquè la cultura catalana no mori a mans de França. Entre copa i copa de vi, el cantautor Julio Leone va preguntar-me si m'agradaven les cançons de The Tyets o la Mushkaa i vam acabar parlant de Remei Margarit. "Ella, com l'Espinàs o en Porter, al principi de tot va anar de poble en poble amb una guitarra i fent real aquella il·lusió arribada de França: fer música moderna i en català", li vaig dir. El Guillem Nivet, recentment nomenat nou president de la Bressola, va afegir que Simona Gay havia fet el mateix, també de poble en poble, perquè tan important és cantar cançons noves com impedir que l'oblit enterri les cançons de sempre. Totes dues artistes, vaig pensar, tenien una cosa més en comú: Remei Margarit va ser la primera dona cantautora a publicar un disc en català i Simona Gay va esdevenir, l'any 1932, la primera dona a publicar un llibre en català a Catalunya Nord.

Va ser amb el poemari Aigües vives, que tenia un pròleg ni més i menys que de Tomàs Garcés i que avui, amb una mica de sort, només deu poder-se trobar a alguna llibreria antiquària on fins i tot els llibres que semblen no tenir vida, miraculosament, es resisteixen a morir. Quan vam acabar de sopar, com que també nosaltres ens resistíem encara a dormir, el Guillem Dalmau va obrir el llibre del Folklore íntim i va llegir unes quantes dites populars mentre fèiem un gintònic, preguntant a la resta si les havien sentit mai. Les coneixien gairebé totes, van dir, però jo vaig confessar no haver-les sentit mai. També ells van confessar-me no haver sentit mai a parlar de Remei Margarit, com la majoria de joves del Sud, però aquella nit ens vam adonar que si l'any 2023 els joves catalans del Nord coneixen refranys o cançons populars de la seva terra, en part, és gràcies a Simona Gay, igual que si jo vaig tornar l'endemà amb el cotxe AP-7 avall escoltant les cançons de Julieta és, també, gràcies a Remei Margarit. En definitiva, que si avui som el que som és perquè algú un dia va decidir vèncer la mort, allunyar-nos de la podridura i salvaguardar-nos la memòria. La del passat, que ens explica d'on venim, però també la del futur, que ens explica on volem anar.