En la discussió per les herències apareixen molts vindicadors. En aquest cas, com que el debat sobre la independència ha passat (lamentablement) a segon terme, tornem a parlar dels valors fundacionals i de les essències. Ja em sembla bé, però és delicat: perquè al costat dels legítims hereus —que hauran de demostrar que ho són— també de vegades apareix la figura d’aquell que, quan descobreix que no figura al testament, decideix cremar el mas i els camps. O passar-se al bandolerisme de camí ral, o empènyer el pare per un barranc. En aquest cas estem parlant de principis seculars com ara la convivència, seny i ordre, que apareixen en boca tant de Jordi Pujol com de Salvador Illa com de Junts o, recentment, Aliança Catalana. I aquesta conceptual lluita successòria és tan apassionant com, alhora, perillosa.
Fins i tot l’1-O, amb el conflicte inherent que duia, va respectar un model de quasi perfecta convivència on es podia estar pel sí o pel no (i venir d'on sigui, i parlar qualsevol llengua). Ara parlem (lamentablement, insisteixo) d’una cosa diferent: parlem dels límits de la integració, de què és ser català, de si la definició de Pujol encara serveix i, en cas afirmatiu (jo crec que sí), com actualitzar-la per al món d’avui. I fer-ho sense perdre el prestigi de país obert, democràtic i convivencial que busca, se suposa que algun dia, suports i simpaties internacionals. No ens n’oblidem.
Dit d’una altra manera: si no s’encerta en la definició de seny i ordre, si es va massa enllà o es perverteix, es pot derivar en un estil fins i tot aliè a Catalunya i als seus veritables principis. Un model ja no poc integrador, sinó poc integrat ell mateix a Catalunya i als seus valors. Com ja vaig dir a Salvador Illa, la manera catalana de fer les coses és votar els temes pacíficament i no pas aplicar el 155 (o matar tot el que és gras): la resta és moral espanyola, una vulgaritat, confondre l’ordre amb l’autoritarisme o filosofia de “senyorito” de pa sucat amb oli. És la pregunta que em vaig fer durant els anys del procés: soc una persona d’ordre? La resposta és que sí. Però aleshores, què faig dormint en una escola o aplaudint els fets d’Urquinaona? Doncs perquè tinc un però que per mi és bàsic i irrenunciable, una pregunta de la qual no puc ni em vull allunyar, que és la següent: de quin ordre estem parlant, exactament? Diria que qualsevol veí o veïna del tercer primera es va fer la mateixa pregunta.
Cal, a banda de posar deures als altres, posar-te’ls a tu mateix. Fer propostes veritablement patriòtiques, imperfectament patriòtiques, on càpiga més gent que els teus
El tan invocat “ordre” es pot entendre de dues maneres: tal com els Mossos es van comportar l’1-O, o bé tal com ho van aplicar els piolins. Jo estic pel primer model, el de l’ordre democràtic. De debò que ha arribat l’hora de ser més semblants a l’altre model? Aplicant mà dura, aplicant la llei amb severitat, no buscant un ordre millor, més just, sinó posant la norma rígida per damunt dels drets? És un terreny relliscós i caldrà vigilar-ho molt. Perquè mirin com li ha anat a Espanya: alguns ja no volem no tocar-la ni amb un pal (malgrat que, en efecte, jo no en tingui un, sinó quatre llibres al mercat en castellà i un traduït al francès). Espanya és un fracàs polític i moral per culpa de la seva intolerància, i Catalunya simplement no ho ha de ser. Ha de ser millor. Sempre. També en les formes, per cert (i diria que la lluita es decantarà molt per aquí).
Va costar molt posar la independència al centre del debat. Molt. Ara hi posem la identitat i la integració, d’acord, no seré jo qui el defugi. Però cal saber que el discurs de Trump, per comprensible que sigui o explicable que hagi esdevingut coneixent la societat americana, en molts sentits és profundament antiamericà. Pots buscar la realitat o pots buscar l’ideal, però si la realitat empeny l’ideal massa cap avall acabes muntant una societat amb poca autoestima, o bé mediocre, o bé, com dèiem, autoritària. Carregada d’una excessiva mala llet, o d’una excessiva manca d’imaginació. O d’una excessiva manca de gent, que també és important.
Aquesta terra es caracteritza (no escull, no: es caracteritza) per ser oberta i democràtica, perquè ha sofert en la seva pròpia pell la gent que no era ni una cosa ni l’altra. En nom de l’ordre, precisament. Per tant, la proposta catalana, sigui la que sigui (insisteixo que la lluita és interessantíssima), no pot caure en la misèria intel·lectual del simple compliment de la llei o en l’augment de la seva rigidesa: ha de tenir una idea, també, exportable. Presentable. Va ser per reacció contra el pistolerisme que molts catalans van abraçar-se a Primo de Rivera, precisament, amb tot el que després va comportar. I és que si parlem de drets fonamentals, però també de deures, existeix el deure fonamentalíssim de ser intel·ligent. No es tracta de “mira, com a mínim són fills de puta dels nostres”. Es tracta de provar de no ser un fill de puta. L’ordre i el seny també són això. Cal, a banda de posar deures als altres, posar-te’ls a tu mateix. Fer propostes veritablement patriòtiques, imperfectament patriòtiques, on càpiga més gent que els teus. Temo que des del 2017, on el centre del debat era el que havia de ser, no ho està fent gaire ningú.