Els sondejos dibuixen una Catalunya cada vegada més fragmentada. Encara més partits, majories difícils i pactes postelectorals que sovint produeixen governs estranys. Potser el problema no és només electoral. Potser és també de cultura política. Ens hem acostumat a una política en la qual ningú vol quedar malament amb cap dels seus. Cada contradicció es viu com una renúncia i cada discrepància com una traïció. El resultat és que, quan no coincidim en tot, acabem necessitant un partit nou. Això dona molta puresa ideològica, però poca capacitat de govern. La política consisteix a conviure amb contradiccions, prioritzar, negociar i pactar. Si només podem estar amb qui pensa exactament com nosaltres, les majories són impossibles.
Com que no sembla que els catalans hàgim de canviar, potser no cal combatre aquesta fragmentació social que ens caracteritza. Cal entendre-la. La revolució política que ve podria consistir a trobar una manera d’agrupar-la abans d’arribar a les urnes. És aquí on les coalicions poden convertir-se en una recepta de futur. No coalicions improvisades després de les eleccions per sumar diputats, sinó moviments amplis capaços d’ajuntar abans de les eleccions grups diferents sota una mateixa oferta electoral.
Els Estats Units ofereixen una comparació útil, tot i les enormes diferències. Allà també hi ha moltes cultures polítiques, però acaben agrupades principalment en dos grans partits-coalició. Les diferències es discuteixen a dins abans de competir a fora. A Catalunya podríem identificar, simplificant molt, dos grans espais amb capacitat potencial d’agregació: les esquerres i els nacionalistes catalans. No són blocs homogenis. Precisament per això el repte no és uniformar-los, sinó fer-los compatibles. Gabriel Rufián ha plantejat per a Espanya una confluència de diferents esquerres per maximitzar resultats electorals. La idea de fons és interessant: assumir que no cal pensar igual en tot per compartir una candidatura i uns objectius polítics comuns. En el camp de les esquerres catalanes, però, hi ha una dificultat afegida: l’eix nacional travessa l’eix dreta-esquerra i això afecta molt ERC i CUP. Qualsevol coalició progressista hauria de saber conviure amb aquesta contradicció.
Potser les pròximes majories a Catalunya no les construirà qui inventi una ideologia nova, sinó qui entengui millor les que ja existeixen i sigui capaç d’ajuntar-les
En el camp nacionalista sembla que hauria de ser més fàcil. Durant dècades, l’espai convergent ja va funcionar com una gran cultura política: liberals, democratacristians, conservadors, socialdemòcrates i nacionalistes sota un mateix paraigua. Convergència no eliminava aquelles diferències. Les administrava. CiU encara ho feia més evident: dos partits, cultures diferents i una candidatura comuna. Allò que avui podria provocar una escissió, durant molts anys va conviure dins una mateixa oferta. Aquesta experiència fa especialment interessant el paper de Junts. No perquè hagi de reconstruir CDC, sinó perquè una part important de l’espai polític que podria agregar ja té antecedents, memòria electoral i una cultura política compartida.
De fet, a les municipals ja es veu la utilitat d’una fórmula més flexible: candidatures, independents i sensibilitats locals sota marques compartides. El món municipal pot ser el laboratori d’una política menys obsessionada amb la puresa de les sigles. Però la qüestió definitiva no serà només qui crea aquestes coalicions. Serà qui és capaç de liderar-les. I liderar-les no voldrà dir imposar-se als altres, sinó entendre què representa cadascun, què pot compartir i quina contradicció pot assumir. Potser les pròximes majories a Catalunya no les construirà qui inventi una ideologia nova, sinó qui entengui millor les que ja existeixen i sigui capaç d’ajuntar-les. En un país fragmentat, guanyar pot consistir precisament a saber fer que els diferents vulguin caminar junts.