Hi ha qui diu que l’inici de les coses succeeix el mes de setembre, perquè comença el curs. D’altres que comença amb la primavera, la revifalla del cos i la sortida del cau. N’hi ha que són més pràctics i matemàtics, i fan caure la línia imaginària que separa les etapes de la seva vida amb el començament de l’any. A mi em va bé tot, en el sentit que el meu cap necessita una lògica endreçada per percebre’s com un mecanisme funcional i qualsevol de les anteriors opcions és positiva sempre que sigui garant de l’ordre, i sempre que li permeti a un mateix relacionar-se amb la realitat des d’una noció personal, però definida del temps. A mi em va bé tot, i, així i tot, sembla que amb la retrospectiva de deixar enrere una xifra i abraçar-ne una de nova un se sent més aferrat al present que mai: fa el gest de mirar-se el lloc d’on ve i es pregunta si, en la mateixa direcció, va cap al lloc on vol anar. Aquest any —potser és que em faig gran, per fi— això m’ha passat més que d’altres anys, i n’he tret un grapat de propòsits. O de lliçons que vull fer-me meves aquest 2026 com a propòsit. 

La primera és que res del que em llegiu aquí, ni res del que dic a cap altre mitjà, ni res del que faig de manera més o menys pública és tant o més important que el que faig o deixo de fer en l’àmbit privat. He descobert que l’únic ordre de prioritats que val és el de fer passar les coses incondicionals per davant de les coses passatgeres, i bo i que procuro emprar aquest ofici per acostar-me i acostar-vos cada dia més a una idea de bé i de veritat que descobreixo a mesura que escric —o que penso per poder escriure—, publicar com publico és només un ofici passatger; és escriure, que és una vocació. La segona és que hi ha un sentit de plenitud fonda i sostinguda que només arriba quan actuem seguint aquest ordre de prioritats. La tercera és que la força per seguir-lo ha de néixer d’una il·lusió genuïna, no de la covardia o del ressentiment. La quarta és que les coses que costen són les més importants de fer.

L’amor dels altres pot contribuir a fer que recuperem la fe en les coses quan l’existència es fa cendrosa

En aquest camí per discernir allò que val la pena d’allò que no la val, allò que et sosté els diumenges al vespre d’allò que t’enfonsa encara més en la misèria i la tristor, la cinquena lliçó és que la gent que t’envolta és pràcticament tan decisiva perquè puguis tirar endavant com la teva voluntat de tirar endavant. Aquest any no tinc prou dits a les mans —ni als peus— per comptar tots els moments en què unes paraules d’ànim, una estona de companyia, un missatge de text afectuós o la intenció de fer-me canviar de perspectiva m’han donat aire quan m’ha semblat que no me’n quedava. La desesperança i la solitud són pràcticament la mateixa cosa, i és per això que l’amor dels altres pot contribuir a fer que recuperem la fe en les coses quan l’existència es fa cendrosa. La sisena és que hi ha una vergonya en demanar ajuda que s’esvaeix quan ens sentim ajudats. La setena és que, a partir d’una edat, quan no és un all és una ceba: fins i tot quan sembla que totes ens ponen, alguna gallina és a punt de deixar de pondre. El moment en què sembla que totes les peces del trencaclosques encaixen a la perfecció no tornarà, perquè l'idil·li formava part de la innocència de la infantesa. 

La vuitena és que resistir està bé, però gaudir està millor. La novena és que hi ha respostes sobre el sentit de tot plegat amagades entre les pàgines dels llibres que ens recorden que no som els primers en res. I hi ha un cert consol en aquesta repetició. La desena és que l’amor és equilibrat i sap trobar el punt just entre la crítica i l’empenta. Aquesta el meu home la practica molt diligentment, i per això aquest any m’hi caso. L’onzena és que demanant perdó i donant les gràcies es pot fer el que semblava impossible de fer. La dotzena és que, fins i tot en el moment més fosc, hi ha llums que vessen claror al nostre dolor. El meu propòsit per aquest 2026 és no oblidar-me de res del que he après aquest 2025. Tinc molt poca memòria en general, i això m’ha accentuat algunes virtuts —una voluntat de ferro forjada pels anys d’estudi, una generositat que neix de no recordar el mal que m’han fet. Aquesta capacitat de retenció escapçada també és el que fa que no sempre sigui conscient de l’esforç que he invertit a ser on soc. Aquest any, quan torni a semblar que res és prou sòlid ni prou plaent, quan hi hagi apatia o pesantor, faré l’exercici de recordar. Miraré enrere per poder mirar endavant, com si el que ha de venir fos un calendari per estrenar.