Amb una impudícia alarmant, la gran part de la premsa espanyola, tant la conservadora com la progressista —inclosa la catalana—, s’ha abocat a un elogi tan desmesurat de la monarquia que semblava una epidèmia d’hagiografia. Des d’aquesta perspectiva beatífica, la Transició no hauria vingut de la lògica caiguda d’un règim podrit que no podia sobreviure a la mort del dictador. Ans al contrari, hauria estat el Borbó col·locat per un dictador el que resultaria ser, en aquest pervers canvi de relat, el responsable de portar la democràcia al poble. Una mena de salvador coronat, que ens hauria alliberat de les forces del mal.
Refet el relat, es consolida l’oblit: ja no es recordarà res dels seus anys tutelat pel tirà, ni de l’estreta relació amb la dictadura. “España no podrá nunca olvidar a quien como soldado y estadista ha consagrado toda la existencia a su servicio”, proferia ple d’amor a Franco el 22 de novembre de 1975, i era tanta l’admiració que li professava que ha sentit la necessitat d’expressar-ho en el patètic llibre que ha publicat, en el qual, a banda de les rebequeries de vell rancuniós, ha continuat elogiant l’home que va tacar, amb la mort de milers de persones, els seus quaranta anys de poder. Joan Carles és l’únic cap d’estat d’una democràcia col·locat per un assassí de masses, i és l’únic cap d’estat d’una democràcia que considera natural elogiar un assassí de masses. És a dir, el blanqueja amb tota impunitat.
Això va ser la Transició: un gran exercici de blanqueig de la dictadura que consolidava la impunitat dels repressors i l’oblit de les víctimes
I ho pot fer justament perquè això va ser la Transició: un gran exercici de blanqueig de la dictadura que consolidava la impunitat dels repressors i l’oblit de les víctimes. A través de la desmemòria i el silenci, Franco va normalitzar-se com si fos un polític més, amb certa tendència extrema, i no el dirigent feixista que va imposar una repressió implacable durant 40 anys. La primera estafa de la Transició és a les víctimes, no endebades Espanya és l’únic país que va patir el feixisme i no va fer net al seu passat ignominiós. No oblidem que els familiars de Franco van gaudir de passaport diplomàtic durant molts anys de democràcia i que la fundació que elogia el dictador ha rebut diners públics durant anys i panys. La banalització de la repressió i el blanqueig de la seva maldat són la base que permet que un tant per cent de joves espanyols actuals consideren Franco un estadista.
La segona estafa va ser la que va tenir Catalunya en el punt de mira. El retorn de la monarquia no es va produir per la tendència monàrquica del dictador —molt al contrari—, sinó perquè ho va considerar una garantia fèrria per evitar qualsevol temptació d’autodeterminació. El mateix Joan Carles ho explica al llibre que ha publicat, i personalment m’ho va asseverar en una de les trobades que hi vaig fer quan era diputada. La frase és textual: “Le prometí a mi padre, en el lecho de muerte, que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy jefe de las fuerzas armadas”. Ergo, no venia a fer de cap d’estat d’una democràcia, sinó a fer de guardià del sant grial de la unitat d’Espanya, si calia amb l’exèrcit i tot. Per això el seu fill va fer el famós discurs arran del Primer d’Octubre, perquè tota la borbonada sap que la seva única funció —a banda d’acumular un patrimoni ingent— és garantir que Catalunya no pugui exercir mai els seus drets com a nació.
I d’aquesta estafa, la tercera: l’Espanya autonòmica, és a dir, el cafè per a tots per tal de diluir el caràcter nacional català a una simple qüestió regional, convertit el Govern català en una diputació gran. O cal recordar que moltes regions espanyoles tenen ara governs autonòmics purament i exclusiva perquè bascos i catalans reivindicàvem els nostres drets nacionals? Tothom va treure profit de la lluita catalana, a excepció de Catalunya, que va veure com es desnacionalitzava la seva condició política.
I d’estafa en estafa, la Transició va mantenir intactes tots els nuclis de poder vinculats a la repressió, des de les xarxes d’interessos econòmics, fins a les estructures policials i judicials, amb una barreja pornogràfica entre el poder polític i la resta de poder. Unes xarxes, uns interessos i uns nuclis de poder que romanen intactes en l’actualitat, i d’aquí ve la pornogràfica relació entre les estructures polítiques, les judicials i les clavegueres que funcionen a tot drap. Espanya és una democràcia que manté un estat dins l’Estat, on es maneguen decisions econòmiques, polítiques i judicials, com bé vàrem poder viure i patir arran de la gran causa judicial contra el procés català. En el fons, i malgrat els anys de democràcia, es mantenen intactes formes de repressió clàssiques de les autarquies. L'“atado y bien atado” de Franco el va segellar el rei i el va rubricar la Transició. De la impunitat a l’oblit, i de l’oblit a l’estafa.