Governar no hauria de reduir-se a resistir en el càrrec ni a la pràctica constant del càlcul electoral. La funció de l’Executiu, des d’una perspectiva constitucional, n'és una altra de molt més exigent: administrar amb responsabilitat el poder que la ciutadania li confereix, gestionar amb eficàcia els recursos públics i garantir que els serveis funcionin en benefici de tots. El que avui observem, tanmateix, és una degradació d’aquesta funció. El govern espanyol ha substituït la lògica de la gestió responsable per la de la supervivència, ha deixat de concebre el poder com a instrument de transformació per convertir-lo en un fi en si mateix. En aquesta deriva s'hi troba l’arrel de molts dels mals que afligeixen els serveis públics i la confiança ciutadana en les institucions.
El poder polític en democràcia no és un premi que es gaudeix, és una càrrega que s’administra amb l’objectiu de fer efectius els desitjos majoritaris dels ciutadans respectant els drets de tothom. La Constitució no atribueix al govern espanyol el mandat de perpetuar-se, sinó l’obligació d’actuar amb eficàcia, objectivitat i servei a l’interès general. Però la realitat revela una altra cosa: un Executiu que legisla i actua en funció del que li resulta útil per prolongar la seva permanència en el poder, no del que l’Estat i els ciutadans necessiten. Aquesta diferència altera l’essència del sistema. Les reformes s’anuncien no pas per millorar la justícia o els transports, sinó per apaivagar conjuntures, guanyar temps o neutralitzar adversaris. La política es converteix així en tacticisme i la gestió pública en un terreny erosionat.
La justícia continua col·lapsada, amb taxes d’assumptes pendents que situen Espanya entre els països menys eficients d’Europa, amb plantilles insuficients, seus obsoletes i una digitalització desigual alhora que enganyosa. El sistema ferroviari n'és un altre exemple clamorós: mentre s’han invertit milers de milions en línies d’alta velocitat infrautilitzades, les xarxes de rodalies i mitjana distància, utilitzades per milions de ciutadans cada dia, s’enfonsen entre avaries, retards i material rodador en ruïnes. A això s’hi afegeix la fragmentació competencial, que deixa el ciutadà atrapat en un laberint administratiu on ningú assumeix responsabilitat i tothom s’excusa en normes o en manca de competències. L’administració estatal roman encotillada en burocràcies anacròniques, incapaç d’adaptar-se a les noves tecnologies o de respondre amb agilitat a emergències i crisis.
El que és greu no és que existeixin deficiències, sinó que s’han convertit en permanents, en una forma de govern que ja no pretén corregir el que falla, sinó sobreviure entre les seves ruïnes
Aquests problemes no són fruit de la fatalitat ni de la conjuntura econòmica, sinó la conseqüència d’un Executiu sense visió ni planificació estratègica, incapaç de projectar a llarg termini; en definitiva, un executiu més centrat en el timeline de les seves xarxes socials que en els problemes dels ciutadans. El que és greu no és que existeixin deficiències, sinó que s’han convertit en permanents, en una forma de govern que ja no pretén corregir el que falla, sinó sobreviure entre les seves ruïnes. S’ha abandonat la idea mateixa de govern com a projecte d’Estat.
La mirada des de Catalunya posa en relleu aquesta absència amb més claredat. Aquí, el deteriorament dels serveis estatals no només es percep com un error de gestió, sinó també com la confirmació que l’Executiu central actua amb una doble moral: utilitza el marc competencial per eludir responsabilitats, però alhora es reserva aquelles àrees que li permeten mantenir control polític. En justícia i transports, la desatenció és constant i la resposta habitual és culpar altres nivells de govern, mentre s’inauguren projectes vistosos en territoris on la rendibilitat política és més gran. A Catalunya, on l’exigència de tracte equitatiu amb les institucions pròpies és especialment sensible, aquesta dinàmica es percep com a desinterès i com a prova que el govern espanyol no governa per a tothom, sinó per a si mateix.
Aquesta és la veritat incòmoda: no som davant d'una justícia bloquejada, sinó instrumentalitzada per canvis normatius que desvien l'atenció i no resolen les causes de fons
La crítica més contundent a aquesta manera de gestionar no requereix postures ideològiques extremes. N’hi ha prou a confrontar la pràctica governamental amb la pròpia Constitució. L’article 9.3 garanteix la seguretat jurídica, la interdicció de l’arbitrarietat i la responsabilitat dels poders públics. L’article 103.1 ordena que l’Administració serveixi amb objectivitat els interessos generals, d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització i coordinació. L’article 31.2 estableix que la despesa pública ha de respondre a criteris d’eficiència i economia. I, tanmateix, què observem? Una justícia que triga anys a resoldre i en la qual les reformes legals no afronten els problemes reals ni garanteixen independència, sinó que atorguen més marge a l’Executiu. En lloc de dissenyar mesures que assegurin una millor administració, s’impulsen reformes pensades per consolidar la impunitat dels que governen. Aquesta és la veritat incòmoda: no som davant d'una justícia bloquejada, sinó instrumentalitzada per canvis normatius que desvien l'atenció i no resolen les causes de fons.
Les conseqüències d’aquesta absència de projecte són evidents i corrosives: ciutadans frustrats que veuen com els serveis que mantenen amb els seus impostos es degraden, institucions afeblides que perden legitimitat en percebre’s com a polititzades o ineficaces, i un futur hipotecat perquè la manca de planificació impedeix afrontar reptes decisius com la transició energètica, la digitalització o el canvi demogràfic. Quan un Executiu converteix la seva supervivència en l’únic horitzó, el que queda a darrere és una democràcia empobrida, incapaç de transformar i d’oferir certeses, brou de cultiu de populismes fanatitzats.
Convé insistir en una cosa essencial: governar no és resistir ni gaudir dels avantatges del càrrec. Governar és administrar amb visió de futur, garantir que la justícia funcioni, que els transports siguin fiables i que els serveis públics responguin a les necessitats reals de la societat. El poder que sorgeix de les urnes no és un botí personal ni un escut partidista, és un encàrrec constitucional que obliga a gestionar amb responsabilitat, planificar amb serietat i executar amb eficàcia. Quan aquesta diferència s’oblida, la democràcia es buida de contingut i la política es converteix en pur teatre.
La crítica a la gestió del govern espanyol no s’esgota en l’enumeració d’errors ni en la denúncia de casos aïllats. El que s’ha de denunciar és més profund: la desnaturalització de la funció executiva. Un Executiu que redueix la seva acció a sobreviure deixa de governar en el sentit constitucional. Aquesta deformació empobreix la política i degrada els drets dels ciutadans, perquè sense un projecte real la Constitució queda reduïda a un text retòric, sense eficàcia transformadora. Espanya i Catalunya necessiten governs que gestionin el poder en lloc d’aferrar-s’hi, que inverteixin on cal, que planifiquin més enllà de la immediatesa o del timeline i que reformin amb criteris d’eficàcia i justícia. Necessiten, en suma, Executius conscients que la seva veritable força no consisteix a durar un dia més en el càrrec, sinó a transformar la vida d’aquells que els mantenen amb la seva confiança.