Tal dia com avui de l’any 1847, fa 179 anys, a Sevilla (Andalusia, Espanya), els operaris de l’ajuntament, presidit per l’alcalde constitucional Francisco Javier Cavestany y Catalán (Sevilla, 1812), començaven els treballs de preparació de la que seria la primera edició d’un esdeveniment firal que, de seguida, adquiriria una gran transcendència. Aquella proposta havia estat presentada pels regidors consistorials Narcís Bonaplata i Curiol (Barcelona, 1807) i José María Ybarra y Gutierrez de Caviedes (Bilbao, 1816) i havia estat aprovada el 15 de setembre de l’any anterior.

Aquell esdeveniment firal seria anomenat Feria de Primavera o Feria de Abril i es desplegaria al Prado de San Sebastian, un espai no urbanitzat situat al sud-est de la trama històrica, entre el Reales Alcázares i l’areny del riu Guadalquivir, i que, durant el segle XVI, havia estat el Quemadero, l’indret on la Inquisició hispànica cremava els condemnats per heretgia, i que a partir d’aquell moment s’anomenaria el Real de la Feria. Aquella fira, de seguida, reuniria els agricultors i ramaders més importants del sud peninsular i es convertiria en un centre de negocis.

Tres segles abans (finals del XV i tot el XVI), Sevilla havia estat la plataforma de llançament de tots els viatges atlàntics —bona part dels quals eren de naturalesa mercantil— i la ciutat havia esdevingut un dels principals focus comercials del món conegut. Seria l’època daurada de la ciutat. Però, després de la sobtada desaparició d’aquelles dinàmiques classes mercantils —d’origen estranger— i, sobretot, després de les crisis politicoeconòmiques hispàniques (inicis del segle XVII), havia perdut aquella condició puntera.

Passats tres segles, Sevilla no havia experimentat una recuperació econòmica que impulsés el seu creixement demogràfic. Tenia 100.000 habitants, la mateixa població que al segle XVI. Amb la Feria de Abril, Bonaplata i Ybarra impulsarien un projecte que volia contribuir a recuperar el relleu que havia tingut la ciutat en la seva època daurada. I aquella fira, de seguida, es va transformar en una gran exposició de productes locals i en un gran espai d’oci i esbarjo, amb una extraordinària força d’atracció tant de població local com de forastera.  

Narcís Bonaplata venia d’una experiència negativa a Barcelona. Dotze anys abans (6 d’agost de 1835), una bullanga popular havia incendiat i destruït la fàbrica Bonaplata —al carrer Tallers, de Barcelona—, que havia estat la primera, a la península Ibèrica, a introduir la màquina de vapor a la cadena de producció. El govern espanyol del moment el compensaria adjudicant-li —a preu de saldo— una foneria de titularitat pública a Sevilla, anomenada Fundición San Antón, que el portaria a Sevilla i que seria la constructora de l’actual pont de Triana.