El que està passant a Ceuta no és només una crisi migratòria. És una lliçó de geopolítica. Centenars de joves han travessat la frontera des del Marroc i més de 1.500 persones hi han arribat els darrers dies. La ciutat està desbordada. La primera imatge pot enganyar. Sembla una multitud de joves decidint individualment que avui és un bon dia per entrar a Europa. Però una frontera com la de Ceuta no s’obre i es tanca tota sola. A l’altra banda hi ha el Marroc.
Rabat sap des de fa molts anys que la immigració és una de les principals vulnerabilitats d’Espanya i de la UE. Quan les forces marroquines controlen la frontera, les arribades disminueixen. Quan afluixen la pressió, les conseqüències són immediates. Ho vam veure espectacularment el mes de maig de l’any 2021. Després que Espanya acollís el líder del Front Polisario, Brahim Gali, prop de 8.000 persones van entrar a Ceuta en poques hores, davant la passivitat de les autoritats marroquines.
Aquest mes de juliol, la Comissió de Justícia del Congrés va aprovar el dictamen d’una proposició de llei perquè els sahrauís nascuts sota administració espanyola i els seus descendents puguin accedir a la nacionalitat espanyola. Encara no ho ha aprovat el Congrés, però no deu haver agradat al Marroc, ja que reconèixer ara una relació jurídica especial amb els sahrauís equival, si més no simbòlicament, a recordar que hi havia una població vinculada jurídicament a Espanya abans de l'ocupació marroquina. Tampoc deu haver agradat el viatge de Pedro Sánchez a Alger d’aquest juliol per culminar la normalització de les relacions amb Algèria —gran rival regional del Marroc— després de quatre anys de crisi, i per reforçar, entre altres coses, la cooperació energètica i les importacions de gas.
La immigració és, per tant, una qüestió humanitària, però també de política exterior, seguretat i sobirania. El Marroc ho sap perfectament. I Espanya també ho hauria de saber, després de dècades de relacions extraordinàriament complexes amb Rabat. Això no vol dir que cada jove que avui travessa la frontera formi part d’una operació política. Al contrari. Molts fugen de la manca d’expectatives i busquen a Europa unes oportunitats que consideren impossibles d’aconseguir al seu país. Però una cosa són les motivacions personals dels migrants i una altra les condicions que permeten que milers de persones arribin simultàniament a una frontera. I aquí les decisions dels estats tenen una importància determinant.
Catalunya és un dels principals territoris receptors d’immigració de l’Estat espanyol, però continua sense disposar de tots els instruments per governar-la
També hi ha un altre factor. Una sentència recent del Tribunal Suprem ha limitat les devolucions immediates de persones que entren nedant. És possible que aquesta nova situació jurídica hagi contribuït a incrementar els intents d’entrada. El resultat és una combinació explosiva: joves sense expectatives, una frontera extraordinàriament sensible, canvis jurídics, xarxes que transmeten informació ràpidament i un país que disposa de la capacitat real de controlar o relaxar el pas.
I és aquí on Catalunya hauria de prendre nota. La immigració no consisteix només a acollir persones quan ja han arribat. Significa decidir sobre fluxos, permisos, integració, seguretat, llengua, mercat laboral, expulsions i cohesió social. Catalunya és un dels principals territoris receptors d’immigració de l’Estat espanyol, però continua sense disposar de tots els instruments per governar-la. És una anomalia: n'assumim bona part de les conseqüències, però moltes de les decisions continuen prenent-se a Madrid. Junts va aconseguir que el PSOE acceptés aquesta realitat. El març del 2025, tots dos grups van registrar al Congrés una llei orgànica per delegar a Catalunya competències estatals en immigració mitjançant l’article 150.2 de la Constitució.
La proposta permetia ampliar les funcions dels Mossos, gestionar els CIE, intervenir en permisos de residència i assumir més capacitat executiva en matèria de retorns. Però el setembre del 2025, el Congrés la va tombar: 177 vots contra 173. Podemos hi va votar en contra perquè considerava la proposta discriminatòria. Mesos després, es va obrir a renegociar-la. I fins i tot Salvador Illa ha defensat aquest juliol que Catalunya n'assumeixi més competències. La carpeta, per tant, continua oberta.
Ceuta ens recorda per què és urgent reobrir-la. Catalunya necessita una política migratòria pròpia, ordenada, exigent i integradora. Acollir qui arriba, integrar qui es queda i poder decidir qui entra i qui no. Governar la immigració en comptes de limitar-nos a gestionar-ne les conseqüències. Catalunya no ha de triar entre fronteres sense control i discursos contra els immigrants. Catalunya ha de poder fer una altra cosa: decidir, ordenar, integrar i governar la immigració.