El pitjor de no tenir estratègia no és el recurs semàntic a l’estridència, al soroll. El pitjor és aquesta virulència sistemàtica per impedir que altres en puguin tenir una que he sentit a dir en alguna ocasió al professor Tresserras. Com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar.

Som a les portes d’una sentència que res indica que pugui ser benèvola. I el més calent és a l’aigüera. Perquè a hores d’ara persisteix un dubte més que raonable sobre com hi respondrem. La distància entre allò que voldríem fer i allò que estem en condicions de fer sembla sideral.

La remor de confrontació que arriba des de l’altra riba del riu, lluny de les urpes de l’enemic, només té una traducció caïnita en aquests moments. Tots els dards, totes les pulles, tota l’energia s’esmerça portes endins, amb la crida a la unitat com a crit de guerra, de confrontació, la unitat buida que no uneix sinó que confronta i que pren volada i s’accentua davant cada convocatòria electoral. Perquè ha estat i és la principal eina electoralista dins el món sobiranista, amb una creixent agressivitat. L'apel·lació a la unitat (electoral) és un comodí arbitrari que permet a un determinat espai cohesionar el fràgil equilibri intern precisament perquè assenyala un adversari a batre. I, alhora, permet cínicament justificar regalar la tercera institució del país al ‘155’ i que aquests l’acceptin malgrat arribar de les files del ‘3 per cent’, segons terminologia recíproca. A nadie le amarga un dulce deu dir-se la Núria Marín. L’ens provincial, el més important de tot l’Estat, ha passat d’estar presidit per un convergent amb el suport d’ERC a estar presidit pel PSC amb el suport juntaire.

Les desafortunades declaracions dels advocats de Waterloo han intensificat aquesta línia de confrontació, contraposant pejorativament presos a exiliats, per a més inri a les portes d’una sentència als presos de l’1 d’Octubre. Avui precisament fa un any, fent volar coloms, anunciaven la imminent presa de control de les fronteres. En fi, sense comentaris, la calor estival. És una actitud que no porta enlloc i en ocasions també frívola, que tant va bé per tapar les pròpies incapacitats com per cohesionar unes files que discrepen en tot excepte en una animadversió ferotge contra l’adversari republicà a batre mentre la confrontació amb l’Estat queda en el terreny de la retòrica.

L'apel·lació a la unitat (electoral) és un comodí arbitrari que permet a un determinat espai cohesionar el fràgil equilibri intern precisament perquè assenyala un adversari a batre

Quina resposta doncs viurem davant la previsible condemna a l’1 d’Octubre? Fa de mal dir. Ha de ser una resposta pura o àmplia? Interpel.larà a tots els que van sortir al carrer el 3 d’Octubre de 2017 o només els independentistes militants? Davant l’1 d’Octubre es va produir precisament aquest debat i l’anomenat Estat Major va resoldre a favor de l’actitud més impura, pragmàtica i àmplia davant els que governaven l’ajuntament de Barcelona. Enlloc de xocar amb Colau, es va preferir acceptar la seva nul·la implicació logística si, a canvi, mostrava la seva adhesió al referèndum votant i defensant-ne la vocació democràtica. I va ser un encert, absolut.

La convocatòria o no d’eleccions és secundària. I, de fet, per si sola tampoc resol res si no és clarificar l’actual escenari polític, que avui pot semblar en un cul de sac. Podria superar l’independentisme el 50 per cent per primer cop? Tant de bo. Tampoc val a enganyar-se. La meitat més un és un requisit imprescindible però tampoc suficient. No és tant un problema de majories sinó de la capacitat de sostenir la posició. En les ofensives militars el problema no era tant conquerir una posició com ser capaç de mantenir-la. Tenen raó, aquí sí, els que propugnen canvis de fons de la societat, com el canvi de companyia energètica, entre d’altres. Perquè aquest sí -encara que per si sol tampoc- és un pas trascendent per enfortir el país i debilitar un Estat que treballa sense treva perquè la societat catalana no se’n surti.

Només cal veure què ha passat a la Diputació de Barcelona i com els seus socis conviuen harmoniosament, molt més que no pas al Govern del país

El primer que va defensar la convocatòria electoral va ser el president Torra, que és l’únic qui té la potestat d’avançar les eleccions. Però el mateix incentiu demoscòpic que té Pedro Sánchez per tornar a fer eleccions és el mateix desincentiu del president Torra per posar les urnes. I en aquest punt sí que hi ha un acord unànime del conjunt del món postconvergent, la negativa taxativa a convocar unes eleccions mentre hi tinguin més a perdre que a guanyar, en termes partidistes si més no, amb independència del gruix de vots que poguessin obtenir les forces independentistes o les sobiranistes, que tampoc vol dir res per si sol.

Només cal veure què ha passat a la Diputació de Barcelona i com els seus socis conviuen harmoniosament, molt més que no pas al Govern del país. Per ara, els socialistes han recuperat parcialment l’hegemonia metropolitana amb els juntaires fent de crossa i aturant la pretensió republicana de fer trontollar els seus bastions tradicionals. Si bé tot és més complex perquè el que no han pogut evitar els d’Iceta són dues sentides pèrdues a mans republicanes, les alcaldies de Tarragona i Lleida, amb Pau Ricomà i Miquel Pueyo, amb majories sobiranistes àmplies, impures, inclosos els juntaires afortunadament, suficients per impedir que el bloc del 155 les retingués. Són precisament aquestes dues capitals les que possiblement assenyalen el camí a seguir, les que permeten obtenir rèdits i conformar majories que s’assemblen més que cap altra a les del 3 d’Octubre. Tant de bo tothom fos capaç d’assumir-ho.

Sergi Sol
opinió Toni Bonastre Sergi Sol