Que en aquest punt del segle XXI s'hagi de continuar parlant del principi de separació de poders és un clar símptoma de com de malament estan les coses al Regne d'Espanya. A pocs països europeus, més enllà de Polònia, Hongria o la mateixa Espanya lamentablement, alguns continuen sense entendre-ho o creuen que es tracta, exclusivament, d'una garantia més respecte de la independència judicial.

Doncs no, el principi de separació de poders és un dels pilars bàsics sobre els quals es construeix la democràcia i sense el degut respecte a aquest principi, un dels poders de l'estat s'acaba transformant en hegemònic i condicionant el funcionament i la independència dels altres.

En principi, i explicat d'una manera molt rudimentària, tot sistema que es vulgui presentar com a democràtic ha de disposar d'una sèrie de pesos i contrapesos que impedeixin la submissió d'un poder de l'estat a la voluntat dels altres i, alhora, ha de servir com a mecanisme de control, de contrapès, dels altres.

Només mentre es mantingui l'equilibri adequat entre els tres poders de l'estat es podrà parlar de sistema democràtic. Qualsevol altra situació serà una altra cosa, però no una democràcia, almenys no una que no necessiti adjectius.

A Polònia estem veient com un dels poders de l'estat, o més aviat dos d'ells (executiu i legislatiu), pretén exercir un ferri control sobre l'altre poder de l'estat: el judicial, però, a poc a poc, anem veient com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es va pronunciant en contra d'una manera d'actuar tan viciosa com antidemocràtica com aquesta.

A Espanya, que sol mirar-se Polònia amb menyspreu o des d'una mena de superioritat moral, passa una cosa semblant, però des d'una perspectiva inversa. M'explicaré.

La disfunció democràtica que estem veient prové d'un clar i ja força avançat i consolidat desig de control dels diferents poders i ressorts de l'estat per part del poder judicial

Malgrat el que pretenguin fer creure les cúpules judicials, aquí l'autèntic problema no és la pèrdua d'independència de jutges i tribunals, perquè cada un d'ells té garantida la seva funció jurisdiccional.

La disfunció democràtica que estem veient prové d'un clar i ja força avançat i consolidat desig de control dels diferents poders i ressorts de l'estat per part del judicial. S'ha d'entendre, també, que en l'esmentada dinàmica s'ha empenyorat un òrgan que està cridat a ser el màxim intèrpret de la Constitució i que, tanmateix, se la salta de manera sistemàtica.

No és que els jutges, com a col·lectiu, pretenguin exercir un control sobre la resta dels poders de l'estat, sinó que les altes instàncies jurisdiccionals i el Tribunal Constitucional ―aquest darrer no forma part del poder judicial― sí que pretenen una submissió de tots els altres poders al seu, a la seva agenda i a la seva visió política de com ha de funcionar un estat, però ja sense el qualificatiu de democràtic.

Un clar exemple d'aquest tipus d'anomalia o deriva a la qual ens han arrossegat i que comença a semblar-nos normal és la causa que se segueix al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en contra d'alguns dels membres de l'anterior Mesa del Parlament.

No és que estiguem en presència de cap delicte, no n'hi pot haver cap, justament, en funció del principi de separació de poders. Del que va aquest procediment és d'un clar intent de control d'un poder ―el legislatiu― per part d'un altre ―el judicial― amb la finalitat d'impedir al primer desenvolupar aquella part de les funcions que incomoden el segon.

Que quatre membres d'una mesa d'un parlament, sigui el que sigui, compareguin davant d'un jutge, en qualitat d'investigats, per acceptar debats parlamentaris és l'exemple més clar del que aquí estem parlant: la ruptura del principi de separació de poders amb les conseqüències que això té per a qualsevol democràcia.

Aquest dimecres, mentre escoltava la declaració d'un dels investigats en aquesta causa davant del TSJC, no podia fer res més que pensar en el nivell de deteriorament del sistema, la defensa del qual busquen justament els qui se l'estan carregant.

Tota la declaració va versar sobre una cosa que sembla òbvia, però que en l'esmentada dinàmica repressiva no ho era tant: les funcions bàsiques de tot parlament i les prerrogatives i obligacions dels membres de la mesa.

Si la interferència del poder executiu o del legislatiu en les esferes del poder judicial ja és greu, tant o més ho és la del poder judicial en les esferes pròpies de l'executiu i legislatiu, amb l'agreujant del segell de legitimitat que sol envoltar la funció jurisdiccional

En resum, i així passarà als llibres d'història, se'ls acusa d'haver permès debats parlamentaris sobre temes que les altes instàncies jurisdiccionals i constitucionals espanyoles els molesten o els semblen que no han de debatre els parlamentaris, com si fos a ells a qui correspon determinar de què poden o no debatre al si d'un altre poder de l'estat.

Era tot tan obvi en l'esmentada declaració que vaig arribar a pensar, i em vaig equivocar, que la jutgessa a càrrec pararia la declaració i diria que aquest procediment no té sentit. Tanmateix, això no va passar perquè, per ella, de la mateixa manera que pel Tribunal Constitucional, per un sector de la Fiscalia i pel mateix TSJC està clar que té sentit en el marc d'una dinàmica molt clara d'imposició d'un poder de l'estat sobre els altres.

En algun moment de la declaració em vaig preguntar: què dirien els promotors i executors d'aquesta aventura antidemocràtica si, per exemple, davant de cada resolució judicial que no agradi als membres del poder legislatiu ―sigui central o autonòmic― es creés una comissió per qüestionar les esmentades resolucions?

Que el poder judicial criminalitzi i investigui com a delictives les decisions i/o els debats polítics d'una cambra legislativa és tan aberrant com el contrari: que el poder legislatiu escrutés, valorés i reprovés les resolucions que es dictessin des de la judicatura.

Ja posats, potser l'única manera de reequilibrar els poders ―de generar pesos i contrapesos― passa per tornar-los la jugada amb una dinàmica investigativa i sancionadora, almenys en termes polítics, dels seus comportaments... Així, n'estic segur, comprendrien com d'aberrant que estan resultant determinats processos judicials.

Personalment, aquesta alternativa no m'agrada i, en el marc jurídic actual, em semblaria tan mancada de legitimitat democràtica com el procediment que se segueix en contra de diversos membres de l'anterior Mesa del Parlament.

Plantar-se, com ho ha fet Pep Costa, davant d'una actuació d'aquestes característiques és una manera intel·ligent de confrontar la deriva autoritària, antidemocràtica, que desplega un sector d'un dels poders de l'estat que s'està aprofitant d'una decisió sistèmica que va deixar sense frens ni contrapesos el poder judicial i que ens ha portat fins al desgavell actual.

Si la interferència del poder executiu o del legislatiu en les esferes pròpies del poder judicial ja és greu, tant o més ho és la interferència del poder judicial en les esferes pròpies de l'executiu i legislatiu, amb l'agreujant del segell de legitimitat que sol envoltar la funció jurisdiccional... Fins que es provi el contrari i acabin obligant el TJUE a posar les coses al seu lloc.