Les diferents accions que veiem en contra ja no pas de l'independentisme sinó de tot el que en faci olor, a més d'irritar-nos, ens haurien de servir per fer una anàlisi més fonda del que realment s'està teixint i quin és el sentit últim d'aquestes accions. No fer-ho i quedar-nos en l'anècdota o en l'alleujament podria fer que de cop ens trobem enmig d'un embolic repressiu del qual difícilment s'aconseguirà sortir.

No només hi ha una criminalització de l'activitat política i ciutadana —la seva màxima expressió és el judici que té lloc al Tribunal Suprem—. Segurament, com que aquesta és la més greu i visible, és en la que ens fixem més, però la suma d'altres criminalitzacions pot ser que ens presenti un conjunt més que preocupant.

Entre les que són dignes de destacar hi ha, a parer meu, les que desplega la fiscalia per criminalitzar la participació ciutadana a través de la denúncia interposada en contra d'una sèrie de "votants" de l'1-O, o bé les de la Junta Electoral Central per deduir testimoni en contra del president Torra i prohibir que els periodistes de TV3 anomenin presos polítics i exiliats als presos polítics i exiliats, mentre ordena de retirar pancartes amb el lema de "llibertat peixos polítics" i tots els símbols, signes, emblemes o frases que puguin tenir cap relació amb els represaliats del procés.

El que mereix una menció a part és l'actuació del Tribunal de Comptes que, en lloc de fer una avaluació imparcial, asserenada i ponderada dels comptes de la Generalitat, ha emès un informe amb què fins i tot alguns dels seus membres no estan conformes per precipitat. Aquesta actuació, que no es correspon amb la despesa indeguda de cap quantitat de diners, també s'ha d'entendre dins una estratègia repressiva i de criminalització de tot l'independentisme, i no només dels diferents governs de la Generalitat.

Cadascuna d'aquestes accions, considerada de manera aïllada, ens podria portar fins i tot a un escenari satíric. I, de fet, si s'observen de manera aïllada, no són pas pocs els progres que acaben justificant aquestes actuacions restrictives de drets i criticant les víctimes d'aquestes actuacions fins i tot més enllà del decòrum.

El problema, l'autèntic problema, és que no hem d'analitzar aquesta mena d'actes repressius des d'una perspectiva simple, reduccionista i aïllada, sinó en el que representen com a conjunt. Moltes vegades els elements considerats de manera aïllada no permeten d'entendre el conjunt a què pertanyen i la dimensió que tenen. I, en matèria de repressió, això també passa.

Per què crec que estem davant d'actuacions repressives?

La resposta, que és senzilla, demana de ser conclosa atenent els diferents casos, de manera que:

Votar en el referèndum de l'1-O no pot ser considerat mai, ni de bon tros, un delicte de sedició (d'això ja en va parlar la sentència del tribunal de Schleswig-Holstein que afirmava que eren actes propis d'una democràcia i que aquesta els havia de tolerar si volia continuar sent una democràcia), i, tanmateix, la fiscalia no veu, en un comportament tan democràtic, una "voluntat rebel".

Instar la fiscalía a querellar-se contra del president Torra per un presumpte delicte de desobediència no tan sols és aberrant, sinó forçar el tipus penal més enllà d'una interpretació raonable, atès que, tal com escrivia en aquest mateix mitjà Elisa Beni ahir, un element essencial del tipus penal de la desobediència és incomplir les ordres que doni una "autoritat superior", i no tinc cap dubte que la Junta Electoral Central no és una "autoritat superior" al president de Catalunya... Però sobre aquest tema ja ens hi pronunciarem on cal fer-ho realment.

Fer retirar llaços grocs, estelades i qualsevol signe associable a l'independentisme també és una censura de caràcter general, és a dir, una altra forma de repressió. I fer retirar pancartes amb el lema "llibertat peixos polítics" és fer el ridícul.

Prohibir i sancionar un mitjà de comunicació, tant si és públic com privat, perquè els seus periodistes es refereixin als presos polítics i exiliats com a tals no és més que una censura encoberta d'aparença de neutralitat en període electoral, i això és així perquè la mateixa Junta Electoral Central no ha sancionat ni ha prohibit que en altres mitjans es refereixin als presos i exiliats com, per exemple, "colpistes".

Analitzar precipitadament i presentar com a desviades les despeses normals i generals de l'activitat de la Generalitat no persegueix cap finalitat fiscalitzadora sinó que més aviat reflecteix una intencionalitat criminalizadora que, n'estic convençut, serà portada fins a les últimes conseqüències.

Doncs bé, si totes aquestes accions dels diferents òrgans de l'administració central passen amb desinterès cap a les normes i finalitats que les regulen, només es pot assumir que estem davant d'actuacions repressores que persegueixen un objectiu molt diferent del que es diu i que hem d'analitzar com un tot: un procés sistemàtic de retallades de llibertats, ara com ara, dels catalans.

Els que insisteixen a veure cada element de manera aïllada —i, sobre aquesta base, insisteixen a justificar-los— no s'adonen que estan afavorint l'extensió i consolidació de la repressió en qüestió. I, en matèria de drets fonamentals, no hi ha equidistància, que és una altra forma de complicitat.

El problema dels que miren de mantenir una posició equidistant és que no s'adonen que ara s'estan restringint i reprimint els drets civils i polítics dels catalans però que, una vegada implantades aquestes mesures restrictives i aquestes actuacions repressives, no es limitaran només els catalans, sinó que s'estendran al conjunt de l'Estat.

El que no s'està veient és que ja fa força temps que el conflicte entre l'Estat i Catalunya va deixar de ser un afer limitat exclusivament al dret d'autodeterminació i s'ha endinsat en una confrontació oberta entre dues concepcions diametralment oposades del que ha de ser un estat democràtic.

Mentre el nacionalisme espanyol més ranci es refugia en el que coneix més bé, l'ús i abús del poder, la sobirania catalana es va carregant de raons. Entretant, però, la repressió no desapareixerà mentre continuï comptant amb la comprensió, justificació o suport dels equidistants.

Davant un panorama d'aquestes característiques no ens hauria d'estranyar que tot un ministre d'Afers Exteriors, cap de la diplomàcia, perdi —conscientment o inconscientment— els papers, i es comporti com un hooligan en plena entrevista televisiva davant de la sola menció del terme "Catalunya". És la cara visible de l'arbitrarietat i el menyspreu pels drets fonamentals d'un estat membre de la Unió Europea.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat