López Guerra afirma, encertadament, que "la legitimació democràtica apareix avui com la legitimació fonamental dels poders de l'Estat, incloent-hi el poder judicial", i vincula la sobirania popular "de la qual emanen els poders de l'Estat" amb l'expressa ratificació, a efectes de la justícia, que fa el text constitucional, al seu article 117, on estableix que la justícia també "emana del poble", encara que aquí s'exerceixi en nom del Rei.

És a dir, la justícia, com el poder legislatiu i l'executiu, emana del poble i, per tant, un constitucionalista com cal no pot discutir que l'autèntica legitimitat d'aquests tres poders, sobre els quals se sustenta qualsevol estat democràtic, té l'origen i fonament en el poble. La legitimació democràtica no els ve per allò que fan ni pel poder de què disposen ni pel grup a què pertanyen, sinó únicament i exclusivament per la voluntat del poble.

La legitimitat té, en aquest sentit concret, dues cares: una, que és la que dona poders, atribucions i capacitats, i l'altra, que es correspon amb la necessitat d'exigència de responsabilitats. A més d'això, perquè hi hagi un equilibri adequat, han d'existir una sèrie de mecanismes que permetin el control mutu entre els diferents poders de l'Estat.

Així és com, exposat d'una manera molt simple, ha de funcionar un estat democràtic i de dret ―dels que no necessiten adjectius quan es presenten― perquè els ciutadans, que és en qui resideix la sobirania i d'on emana la legitimitat d'aquests poders, puguin sentir-se no només representats, sinó també garantits en els seus drets i llibertats.

Des de fa ja molt temps, insisteixo en la necessitat d'articular mecanismes que permetin reconstruir aquest equilibri i a través dels quals cap poder de l'Estat no se situï en una posició hegemònica respecte dels altres. Tanmateix, i amb el transcurs del temps i els esdeveniments, veiem com no s'ha fet res d'això.

La posició hegemònica que ha aconseguit, consolidat i exerceix la cúpula judicial, respecte dels altres poders de l'Estat, és tant o més perillosa, pel que fa a la qualitat democràtica, que la que es podria generar en el cas d'emanar del poder legislatiu o de l'executiu. La qüestió és bàsica: cap poder no ha de prevaler sobre cap altre.

Qualsevol poder incontrolat, però sobretot incontrolable, es transforma en un poder tirànic que acaba imposant els seus criteris per sobre dels criteris majoritaris i, pitjor encara, anteposant els interessos particulars als generals

Deia recentment Elisa Beni en aquest mateix mitjà: "Els jutges de dretes es volen independitzar. No és que vulguin ser independents, que seria el que s'escauria, i una característica i virtut que ha de cultivar cadascun d'ells en la seva feina; no, el que volen és ser el poder independent de casa seva. El poder que s'apanya sol. El poder que controla a tothom, però que no és controlat per ningú ni accepta normes de ningú, ni tan sols les que emanen del Parlament. Els mateixos jutges conservadors que s'esquincen les vestidures quan afirmen que ells només estan sotmesos a l'imperi de la llei". De raó no n'hi falta i aquí és on sorgeix un dels problemes més importants i un clar risc d'involució democràtica.

Parar aquesta deriva hauria de ser la tasca preferent de qualsevol demòcrata i més dels qui tenen la responsabilitat de representar-nos a tots els ciutadans. Segurament, aquesta hauria de ser una de les grans tasques que s'abordessin en aquesta legislatura en l'àmbit estatal i més tenint en compte l'actual composició de les cambres de representació popular.

Qualsevol poder incontrolat, però sobretot incontrolable, es transforma en un poder tirànic que acaba imposant els seus criteris per sobre dels criteris majoritaris i, pitjor encara, anteposant els interessos particulars als generals, que haurien de ser els que guiïn el seu funcionament.

En els últims temps, hem vist no només com han utilitzat el poder de què disposen per incidir en la vida política estatal i catalana, més aviat condicionar-la, i com, alguns, s'han posicionat obertament per una reforma de les normes que regulen el govern del poder judicial, un canvi d'aquesta profunditat els independitzaria definitivament de qualsevol altre poder de l'Estat, però, sobretot, dels controls, pesos i contrapesos, dels quals parlo.

Quan un poder adquireix un excessiu poder i una posició hegemònica sobre els altres poders, es produeix un desequilibri que tendirà a augmentar, cada vegada més, i sempre en benefici de l'esmentat poder estatal, en detriment del paper dels poders restants i, sobretot, en perjudici directe dels drets i llibertats de tots els ciutadans que, com insisteixo, és de qui emana la legitimitat d'aquest i qualsevol poder estatal.

De la mateixa manera que als polítics els ciutadans els podem exigir responsabilitats, tant a les urnes com als tribunals, no sembla ni normal ni democràtic que al poder judicial només li pugui exigir responsabilitats el mateix poder judicial

Malgrat les queixes, les amenaces d'inconstitucionalitat que s'han llançat, les cartes a Europa i tots els moviments generats a partir de la reforma que s'està tramitant de la llei orgànica del poder judicial, es podria començar a construir una postura comuna, més aviat àmplia, que permeti avançar fins a moviments més audaços que siguin capaços de reconduir, cap a una situació d'equilibri de poders i afecció a la legitimitat democràtica, un poder que, com bé diu Beni, vol independitzar-se, que no és el mateix que cadascun dels seus membres siguin independents, i, pitjor encara, tinc la sensació que vol convertir-se en el poder hegemònic de l'Estat... Un poder sense pesos ni contrapesos, un poder que no reti comptes davant de ningú.

Solucionada la permanència indefinida en el càrrec i en l'ús del poder per part dels membres del Consell General del Poder Judicial, el següent desafiament ha de ser apropar-los a la ciutadania per la via de la possibilitat d'exigència directa de responsabilitats.

De la mateixa manera que als polítics, poder legislatiu i executiu, els ciutadans els podem exigir responsabilitats, tant a les urnes com als tribunals, no sembla ni normal ni democràtic que al poder judicial només li pugui exigir responsabilitats el mateix poder judicial... La "independència judicial" no consisteix en això.

Una manera per canviar-ho, i obrir un nou horitzó d'interrelació entre ciutadans i justícia, seria el que s'estableix a l'article 125 de la Constitució i es desenvolupa a la Llei Orgànica 5/1995, de 22 de maig, del Tribunal del Jurat.

N'hi hauria prou amb una petita reforma en l'esmentada llei per incloure-hi un nou delicte que sigui competència del tribunal jurat. Consistiria a agregar a l'article 1.2) un nou apartat, que digui: "l) De la prevaricació (arts. 446 a 449)". Mirin com n'és de senzill, es tracta d'agregar un apartat, la lletra "l", a un article concret d'una llei específica i veuríem com canviarien moltes coses, però, sobretot, la percepció que els ciutadans tindríem de la justícia.

En el fons, i un cop s'ha demostrat que, si hi ha voluntat política, els números sí que donen en aquesta legislatura, es tractaria d'avançar en una direcció democratitzadora en la línia segons la qual, si la justícia emana "del poble", poder exigir-los responsabilitats, com a qualsevol altre poder de l'Estat, també correspongui que es faci "pel poble".