"Un fantasma recorre el món i no és el comunisme, sinó la secessió de les elits"

A. Ariño i J. Romero

Els jutges de dretes es volen independitzar. No és que vulguin ser independents, que seria el que s'escauria, i una característica i virtut que ha de cultivar cadascun d'ells en la seva feina; no, el que volen és ser el poder independent de casa seva. El poder que s'apanya sol. El poder que controla a tothom, però que no és controlat per ningú ni accepta normes de ningú, ni tan sols les que emanen del Parlament. Els mateixos jutges conservadors que s'esquincen les vestidures quan afirmen que ells només estan sotmesos a l'imperi de la llei. Compte, de la llei que fan els seus i la que els agrada, segons ens demostren ara.

Són uns quants, les executives de les associacions conservadores, que veuen perillar els seus futurs nomenaments si es renova el CGPJ amb l'actual conformació parlamentària. És molt important per a ells: els recordo que gairebé el cent per cent dels presidents de l'associació conservadora majoritària arriben a asseure's al Tribunal Suprem. Són uns quants només i s'arroguen la representació de 2.500 ―el conjunt dels associats―, però no ho han sotmès al seu parer en cap moment. Jo he rebut diverses queixes d'associats per aquesta usurpació. Estan aprenent aviat de la postveritat, que res no t'esguerri un bon titular.

Aquest grapat de magistrats, instal·lats en el sistema de fer carrera pròpia, la major part d'ells, han escrit una carta a la vicepresidenta de la UE de Valors i Transparència i al comissari de Justícia. Han escrit una carta, no han presentat una denúncia ni han endegat cap procediment reglat. Han decidit que ells se'n van a Europa a armar un sidral, a veure si aconsegueixen imposar alguna altra voluntat per sobre de la del Parlament de la seva nació, seu de la sobirania popular. Com si això els importés! Tampoc no els ha importat arribar a plantejar que Espanya és equiparable a Hongria o Polònia ―països iliberals amb governs populistes d'extrema dreta― i demanar que s'apliqui l'amenaça mateixa de l'article 7 per impedir que arribin els fons de la UE per aixecar l'economia després de la pandèmia. Vet aquí, els senyors que tenen el sou fix per a tota la vida i als qui tan difícil és fer-los aixecar de la cadira, facin el que facin, posen negre sobre blanc que els la bufa la necessitat que milions de persones i empreses tenen d'aquests fons perquè el que importa són ells, és a dir, que les coses siguin com ells volen, encara que els vots del Parlament diguin una altra cosa.

Són els jutges que fan política els que estan desafiant ni més ni menys que la sobirania nacional que resideix en les cambres. Els que volen controlar tots els poders i tots els ciutadans, però només ser controlats pels seus iguals

És indigne. No em pensava que es pogués caure més baix. Els jutges fent política partidista i corporativa contra els interessos del mateix estat al qual diuen servir. És oportunista. És electoralista. La pitjor reforma del CGPJ, la que encara patim, la que l'ha portat als nivells més vils constitucionals la va fer Gallardón en un govern del PP i ells van protestar una miqueta i es van calmar després, a veure si els càrrecs i les designacions continuaven caient, que és l'única cosa que els importa. Menteixen quan diuen que el CGPJ queda inoperant amb la reforma duta a terme a la cambra perquè no pugui nomenar en funcions. En aquesta reforma se li han mantingut la resta de les competències i els llocs que no es puguin nomenar continuaran ocupats pels actuals designats. On és la paràlisi? On és la immissió en la seva sacrosanta independència? El Consell no és jurisdicció ni és Poder Judicial. El nivell de coneixement constitucional que esgrimeixen fa pena. No s'ha tocat res que afecti el Poder Judicial, el que s'ha aprovat afecta els que volen grimpar i tenen pressa per grimpar i creuen que grimparan menys amb un nou CGPJ emanat d'un parlament progressista. A Casado no li escriuen per exigir-li aquesta renovació, no fos que s'emprenyi. Per contra, li fan el joc enviant cartes que el PP ja utilitzarà políticament.

Són els jutges que fan política els que estan desafiant ni més ni menys que la sobirania nacional que resideix en les cambres. Els que volen controlar tots els poders i tots els ciutadans, però només ser controlats pels seus iguals. Els que volen plena llibertat d'expressió i poder fer crítica política del govern, dels ministres o dels parlamentaris, però exigeixen que no se'ls pertorbi amb cap crítica. Tampoc de la premsa, que segons ells participa en una conspiració per desprestigiar-los. Els que volen ser poder de l'Estat i sindicalistes amb dret de vaga, però sense que els descomptin el sou. Els que volen ser lobby de pressió i tenir dret de veto de les lleis. Els que volen ser actors polítics i lobby de pressió, però acusen de "politització" els representants del poble quan legislen.

I d'on venen aquests éssers divins, que es neguen a sotmetre's a res, que volen governar-se i elegir-se i sancionar-se i premiar-se entre ells i a més decidir quan es convoquen les eleccions o tantes altres coses que ens afecten? Aquests éssers angèlics i totpoderosos són senyors i senyores que van aprovar un duríssim examen memorístic. Parin de comptar. María Cristina me quiere gobernar y yo le sigo le sigo la corriente.

No són tots, ni tants com diuen, ni tan forts com voldrien i pretenen, però són suficients perquè la qüestió sigui greu. Algú ha de posar els jutges al seu lloc. I el seu lloc és jutjar i executar el jutjat. El seu lloc és estar sotmès a l'imperi de la llei que es fa al Parlament a impulsos de la sobirania nacional. És impensable que uns funcionaris de carrera creguin que poden soscavar i lluitar contra un Parlament quan la seva composició no resulta del seu grat.

Uns senyors amb toga no poden pujar a l'esquena dels poders emanats del poble per interessos particulars i corporatius. La separació de poders no significa que uns opositors, sense legitimació de la sobirania popular, puguin independitzar-se de la resta.

Cal parar-los els peus.