Si després de la irrupció de la Covid-19 en les nostres vides, la consegüent escalada va ser ràpida, dura, sorprenent, dolorosa i tràgica; la desescalada sembla que serà qualsevol cosa menys un procés guiat per estrictes criteris mèdics i amb la finalitat d'engegar, una vegada més, l'activitat productiva de l'Estat.
Com que no són pocs els senyals d'alarma que s'encenen, fora bo, i fins i tot molt necessari, estar atents al que ens caurà a sobre. No em refereixo ni a temes de salut pública ni de crisi econòmica, sinó a l'ús que es vol fer tant de la pandèmia com de la sortida de la fase aguda.
Començo per dir que és molt difícil exigir a cap govern, sigui del color que sigui, que hauria d'haver estat preparat per afrontar una situació com la que estem vivint; no només seria ingenu demanar-ho, sinó, a més, il·legítim. Cosa molt diferent és que, sigui quin sigui el problema que s'hagi d'afrontar, les respostes es donin des d'un marc d'absolut respecte democràtic i, a més, siguin comunicades de forma clara, comprensible i coherent.
Senyals d'alarma n'hi ha per tot arreu i n'hi ha prou de posar-los tots sobre la taula per comprendre la magnitud de tot plegat i el que això pot significar en un país amb escassa tradició democràtica, tan escassa que ni tan sols ha arribat a incrustar-se a l'ADN de les persones i institucions. La cosa va començar malament, es desenvolupa pitjor i pot ser fatal si no som capaços de plantar-nos i obligar a reconduir un curs que ens portarà a un punt de seguretat promesa, però de llibertat impossible.
Els senyals d'alarma són molts, només em centraré en un d'ells. Tenint present que al llarg d'aquestes setmanes de successius estats d'alarma —figura jurídica a la qual sembla que ens haurem d'acostumar—, se'ns ha arrossegat a un discurs segons el qual "el virus no respon a fronteres". Així doncs, era necessari centralitzar la resposta a la pandèmia i instal·lar després un relat segons el qual la millor manera de desescalar i tornar a posar-nos en marxa és fer-ho de manera asimètrica sobre una base provincial. És a dir, els territoris no importaven, però ara sí que importaran, només que en seran uns altres.
En un estat autonòmic, i que es vanta de ser un dels "més descentralitzats d'Europa", no deixa de sorprendre que a la primera oportunitat que sorgeixi es vulgui fer saltar pels aires una configuració que està prevista constitucionalment, com és l'autonòmica, per portar-la a la dimensió provincial.
D'explicacions i excuses n'hi haurà moltes, però penseu malament.
D'aquesta manera es castra el poder i la rellevància de les comunitats autònomes, la qual cosa serviria, segons alguns, per solucionar el mal anomenat "conflicte territorial" amb Catalunya i el País Basc
Des del Decret de 30 de novembre de 1833, pel qual es va dividir Espanya administrativament en 49 províncies, ha plogut molt i avui el nombre ha crescut, però continua sense respondre a un criteri racional i, a més, té unes reminiscències històriques que, segurament, no són la millor carta de presentació d'un govern de progrés.
A grans salts per la història, podem recordar que Primo de Rivera, malgrat les seves promeses prèvies a accedir al poder, va ser qui va optar per l'enfortiment de la província. Després de la victòria franquista contra els republicans, es va tornar, una vegada més, al vell esquema administratiu de províncies i diputacions que, mireu per on, és la base territorial i organitzativa sobre la qual es pretén iniciar la desescalada i, segurament, més coses.
No sembla gaire racional abordar la situació des de l'àmbit provincial tenint en compte, entre altres coses, que s'augmenta el nombre d'interlocutors i, a més, que moltes de les competències sobre les quals han de bascular les solucions són d'àmbit autonòmic i, per tant, cal que ens preguntem quines són les raons per acudir a aquesta solució.
Segurament, i penseu malament, la resposta sigui metasanitària i més aviat política: d'aquesta manera es castra el poder i la rellevància de les comunitats autònomes, la qual cosa serviria, segons alguns, per solucionar el mal anomenat "conflicte territorial" amb Catalunya i el País Basc. En cas de ser aquesta la resposta, sens dubte, seria inadmissible i, a més, un nou error polític d'imprevisibles conseqüències.
No seran pocs els que diguin que no tenim raó i que no hi ha cap intencionalitat política rere la decisió de baixar de l'autonomia a la província, però, quin dubte hi pot haver si el primer rèdit que es pot aconseguir és entrar el debat en la recuperació de la diluïda o sostreta autonomia, quan l'independentisme havia superat aquesta fase de discussió fa ja molts anys.
En cas de ser com dic, i penseu malament, la jugada no és del tot forassenyada perquè obliga a remuntar la discussió cap a un àmbit superat per centrar els esforços en la recuperació de les competències autonòmiques quan fins fa poques setmanes s'estava discutint d'independència. En aquesta nova dialèctica, sens dubte, alguns se sentiran més còmodes, o en el que ara es denomina "una zona de confort".
Segurament per a tot això hi ha alguna explicació, però pensem malament i veurem com només es tracta de símptomes d'una cosa molt més profunda i que està passant davant dels nostres nassos sense que fem res per oposar-nos-hi
Potser les coses no són així, però penseu malament i veureu que aquest no sembla que sigui l'únic símptoma de retrocés democràtic, fins i tot històric, que alguns volen instaurar aprofitant la crisi generada per la Covid-19.
Un retrocés d'aquestes característiques no és, aparentment, una cosa exclusiva de la política, sinó que s'està estenent a altres àmbits com, per exemple, el judicial, on, recentment, ens hem assabentat que l'Audiència Nacional ha prorrogat, de manera automàtica i sense control jurisdiccional efectiu, totes les escoltes telefòniques i ambientals que tenia acordades abans del confinament.
Segurament per a tot això hi ha alguna explicació, però penseu malament i veurem com només es tracta de símptomes d'una cosa molt més profunda i que està passant davant dels nostres nassos sense que fem res per oposar-nos-hi o, senzillament, l'acabem acceptant, a conseqüència de la por infinita que aquesta pandèmia ens ha generat.
No tinc cap dubte que a partir del desconfinament ens trobarem un món totalment diferent a aquell del qual venim, un món nou que espantarà a molts, però que d'altres intentaran aprofitar per intentar establir una nova realitat que de nova té poca cosa i que, lamentablement, sembla que ens portarà als mateixos conflictes que tan necessàriament hauríem de deixar a les pàgines de la història.
En definitiva, pensem malament i encertarem sobre cap a on ens poden estar arrossegant a conseqüència no dels nostres errors sinó de les nostres pors i, en moments com aquest, toca recordar aquella gran frase atribuïda a José de San Martín i que mai no em canso de citar: "L'enemic és gran si se'l mira de genolls". Doncs el mateix passa amb el virus que amb la retallada de llibertats.