De la vista recent davant del Tribunal Suprem en defensa del MHP Torra ja està tot dit o gairebé. En realitat, sobre el que no s'ha parlat encara és, justament, sobre allò que se'ns va impedir de parlar, ja que el president de la sala va entendre que el tràmit previst a l'article 897 de la Llei d'Enjudiciament Criminal no era aplicable al cas del president Torra. Les raons les desconec, però la vulneració de drets sembla evident.

L'esmentat precepte, que es pot interpretar de manera literal (una cosa poc aconsellable amb una llei del segle XIX) o de forma integral, tenint en compte una sèrie de normes més recents i una constant jurisprudència sobre la matèria, estableix la possibilitat de, breument, obrir un debat contradictori que permeti, encara que sigui mínimament, entendre complert el dret a un recurs efectiu, a una segona instància en matèria penal.

Quan vam preparar la vista confiàvem que el Ministeri Fiscal fes un al·legat tècnic i de pes i, per tant, vam decidir que hi havia una sèrie de punts a matisar, de forma breu, i que la via processal correcta era la prevista a l'article 897; sembla que aquesta opinió també va ser compartida pel magistrat Antonio del Moral, que es va afanyar a auxiliar el jutge Martínez Arrieta provant d'impedir que naufragués una vista que, fins aquell moment, havia anat per una via correcta.

El mateix ponent encarregat d'aquesta sentència ho és de la del cas Gürtel, que té un ordre d'admissió molt anterior al nostre

El Ministeri Fiscal, en un desarborat informe del qual sorgien més dubtes que certeses, el que volia plantejar és una cosa que ja sabíem: que això és així perquè "ho dic jo" i que la doctrina, la jurisprudència i el sentit comú no farien modificar la seva postura inicial. Davant d'això, les precisions que havíem de fer necessàriament eren molt breus, però, també, molt profundes.

Insisteixo, no era gaire el volíem afegir —tampoc volíem molestar— respecte al que plantejava la Fiscalia: que es confonia quant al concepte de jerarquia, que aquí l'única que ha desobeït era la JEC per no respectar la jurisprudència del Suprem sobre la seva pròpia competència i que tot això era tremendament desproporcionat perquè amb tres paraules (LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS) no n'hi ha prou per carregar-se un govern, una legislatura i tirar a la paperera els milions de vots dels catalans i catalanes que van participar en les eleccions del 21-D.

I, respecte de VOX, era encara menys: en teníem prou amb recordar-los que ningú no fa més màrqueting polític que aquells que utilitzen les estrades per acusar els seus adversaris i fer-se propaganda i, també, insistir que l'única raó per la qual tenen representació parlamentària i poden exercir l'acusació popular és perquè el Tribunal Constitucional ha dit que Espanya no és una democràcia militant i, per tant, que fins i tot ells són admesos dins del sistema.

Si no se'ns hagués vulnerat el dret a un procés amb les degudes garanties i el dret de defensa, també hauríem dit unes altres dues coses: la primera, que era evident que encara que no ens donessin la raó jurídica, almenys el judici de la història es faria davant d'un jutge imparcial i, la segona, que tal com estableixen els articles 877 i 895 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, els recursos hauran de resoldre's per ordre rigorós i sempre segons ordre d'admissió.

Per què volíem deixar clar això de l'ordre d'admissió? La resposta és molt simple: hi ha molts autèntics antisistema que estan pretenent una mena d'inhabilitació express del president Torra, però obliden que el mateix ponent encarregat d'aquesta sentència ho és de la del cas Gürtel, que té un ordre d'admissió molt anterior al nostre.

Només dins del nacionalisme espanyol més ranci i des d'una actitud tremendament antisistema es pot plantejar, i no dic que no pugui succeir, que el Tribunal Suprem tenia la sentència llesta, que la mateixa serà notificada ben aviat i que, per tot això, se saltaran la llei i el torn d'admissió dels recursos.

Tot pot succeir, però donar-ho per fet des d'un començament no és més que un fidel reflex d'una concepció de l'Estat que dista molt de ser l'admissible a Europa, però, no n'hi ha cap dubte, no són pocs els que se sentirien més còmodes fora de la Unió que no pas a dins.

Aquests patriotes de braçalet, constitucionalistes de pa sucat amb oli, que es vesteixen, esmorzen, mengen i sopen amb la Constitució a la boca són, al final, els autèntics antisistema i representen un dels perills més grans a què s'enfronten no només les societats espanyola i catalana sinó, també, l'europea... especialment ara que fins i tot tenen representació parlamentària.

Canviar la jurisprudència, dictant-ne una d'ad hoc, és una cosa que ja hem vist amb la sentència del procés i no podem descartar que succeeixi una cosa semblant

No sabem ni quan ni com es resoldrà el nostre recurs, però tots podem estar absolutament segurs de dues coses: a) és més senzill, jurídicament parlant, estimar el nostre recurs que confirmar la sentència del TSJ de Catalunya, i b) només des d'una perspectiva discriminatòria, per raó d'origen nacional, es podria arribar a justificar una desestimació dels plantejaments que hem fet perquè tots i cada un d'ells reflectien l'estat actual de la jurisprudència del Suprem, del Constitucional, del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Canviar la jurisprudència, dictant-ne una d'ad hoc, és una cosa que ja hem vist amb la sentència del procés i no podem descartar que succeeixi una cosa semblant; per això hem d'estar preparats per a tot, i ho estem, i esperar pacientment que el Suprem prengui una decisió que, bàsicament, consisteix a determinar on volen posar el punt final a aquesta voràgine tan absurda com repressiva.

Com en totes les coses de la vida, la clau de tot és en els detalls i, en aquest cas i amb una llei processal que té gairebé mil articles i més de 120 anys, tot acaba depenent de només tres preceptes que, encara que se'ls saltin, acabaran sent claus.

No es va dir tot, no ens van deixar, però el que vam dir allà queda i, ara, només falta veure si empararan totes les vulneracions de drets fonamentals denunciades o no i, sobretot, si incorreran ells mateixos en altres de noves com podria ser saltar-se l'ordre d'admissió que, en el fons, serà com la prova del cotó fluix.