Tot va començar malament, però molts no volen adonar-se'n, i no per mirar cap a un altre costat la cosa deixarà de ser greu. Les claus del tema, en tot cas, són a la interlocutòria del Suprem del passat 14 de maig per la qual es va acordar, entre altres coses, no tramitar el suplicatori, no deixar en llibertat els presos polítics, autoritzar una "sortida controlada" de presó i, a més, remetre testimoni de l'esmentada interlocutòria al Congrés i al Senat.

A hores d'ara, tots hem vist el lamentable espectacle de la "democràcia exemplar", assistint com uns polítics electes han estat conduïts, sota custòdia policial, davant de les dues cambres legislatives de l'Estat per prendre possessió dels escons que han guanyat a les urnes. Però com si això no fos suficient, aquesta "sortida controlada" ho ha estat amb una sèrie de restriccions que afecten no ja els presos polítics sinó, també i indefectiblement, la sobirania i autonomia de les Corts Generals... Una vegada més, el Tribunal Suprem no només ha marcat l'agenda política, sinó que ha envaït competències pròpies d'un altre poder de l'Estat.

La interlocutòria del passat 14 de maig, entre altres coses, però sempre dins de la invasió de competències pròpies de les Corts Generals, es permet, a més, interpretar els reglaments del Congrés i del Senat, que és una atribució i competència exclusiva de les esmentades cambres, però mai de la Sala Segona del Tribunal Suprem.

Per si amb tot l'anterior no n'hi hagués prou, s'han permès el luxe, si no l'excés, d'establir uns criteris restrictius a l'hora d'interpretar les normes reguladores del suplicatori retallant, de manera indeguda i al meu parer inconstitucional, les prerrogatives no ja dels presos polítics sinó de tots els diputats i senadors que, a partir d'ara, podran ser perseguits, sense necessitat de suplicatori, fins abans del processament i a partir de l'obertura del judici oral.

Alguns diuen que la interpretació de les normes contingudes en la llei d'enjudiciament criminal que fa el Tribunal Suprem és la més adequada, perquè és literal, però el problema és que són normes "remotes" que es van promulgar abans de l'entrada en vigor del Pacte de Drets Civils i Polítics, de la Declaració Universal de Drets Humans, del Conveni Europeu de Drets Humans i de la mateixa Constitució amb la qual tant s'emboliquen alguns. Les normes sempre s'han d'interpretar sistemàticament i, en aquest cas, més encara perquè ens trobem davant d'un supòsit inèdit.

El problema, l'autèntic problema, és que sempre hi ha un demà i quan es travessen determinades línies vermelles, la tornada als límits resulta complexa, si no impossible

És a dir, en una resolució de menys de 26 pàgines, el Tribunal Suprem ha fet una autèntica "reforma legislativa", per a la qual no té competències, i s'ha arrogat fins i tot la capacitat per establir regles de conducta aplicables a diputats i senadors dins de les respectives cambres legislatives establint, també, impediments perquè es reunissin amb els seus grups parlamentaris o participessin en qualsevol trobada amb els mitjans durant la seva presència al Congrés i Senat, respectivament.

A més a més, durant la seva estada a les Corts Generals els presos van estar, a tota hora, controlats per membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat que, hem d'assumir, anaven armats dins de les seus legislatives.

És clar, com només es tracta dels presos polítics catalans, a cap de les senyories allà presents, amb l'honrosa excepció dels diputats i senadors de Bildu i d'Unidas Podemos, no va semblar que els molestés que un òrgan del poder judicial fiqués el nas en l'esfera d'exclusiva competència del poder legislatiu... En el “a por ellos” i des de la perspectiva del “que se joda”, com va dir Hernando, tot és admissible sense mesurar les conseqüències del que una cosa així significa per a la qualitat i consistència de la democràcia a Espanya.

El problema, l'autèntic problema, és que sempre hi ha un demà i quan es travessen determinades línies vermelles, la tornada als límits resulta complexa, si no impossible. Aquesta setmana, i arran de la interlocutòria del 14 de maig del Tribunal Suprem, s'han travessat moltes línies vermelles i totes en favor d'una democràcia cada vegada més imperfecta i irremeiablement tutelada per un òrgan que ningú no ha triat, com és la Sala Segona del Tribunal Suprem.

Si ho mirem amb certa perspectiva, comprovarem que no és la primera vegada que el Tribunal Suprem fa política al llarg dels últims anys i, mirin per on, sempre en relació amb bascos, catalans i gent de mal viure... La política el Suprem la fa, sempre, en contra dels drets de les minories i dels qui qüestionen el règim del 78, com si això fos compatible amb el Tractat de Lisboa.

Permetre que Marchena i companyia continuïn fent política i ficant el nas en esferes que no li són pròpies és un abandonament de les responsabilitats que incumbeixen a cada poder de l'Estat

Permetre que Marchena i companyia continuïn fent política i ficant el nas en esferes que no li són pròpies, com són les del poder legislatiu, sigui estatal o autonòmic, és no només un error sinó, a més, un abandonament de les responsabilitats que incumbeixen a cada poder de l'Estat. No ens oblidem que tan greus són les interferències polítiques en la justícia com les de la justícia en la política, amb l'agreujant que, en el sistema actual, les altes instàncies jurisdiccionals no tenen contrapesos per a l'exigència de responsabilitats quan s'excedeixen dels seus límits o, obertament, entren en el terreny il·legal.

Fa anys que el Tribunal Suprem fa dues coses que no li corresponen: d'una part, legislant per via de sentències, interlocutòries i acords del ple no jurisdiccional, i, d'una altra, entremetent-se en la política a través de decisions que l'afecten directament. Posaré un exemple que ho explica tot: el 21-D del 2017, els catalans van votar en les eleccions autonòmiques i cada català que va voler va introduir un vot a l'urna mentre que el Suprem va votar, en les mateixes eleccions, tres vegades: primer en contra de Puigdemont, després en contra de Sànchez i, finalment, en contra de Turull... Si això no és fer política, llavors ja no sé què és.

Els salvadors de la pàtria, per a qui la "indissoluble unitat de la nació espanyola" ho és tot, el que realment estan fent és destruir-ho tot i dependrà d'aquells que se senten autènticament demòcrates impedir que això continuï passant i, per impedir-ho, una bona ocasió la tenim aquest diumenge vinent en què se'ls pot donar una resposta contundent votant en unes eleccions europees que no podran manipular i sobre les conseqüències de les quals tampoc no podran influir.

Votar massivament i fer-ho pels qui representen la resistència a aquests abusos i els qui han donat exemple de lluita i manteniment de l'esperit de l'1 d'octubre és votar per reconduir aquesta deriva autoritària que, des de fa ja temps, està liderada pel Tribunal Suprem que va abandonar el dret per fer política.

En el meu cas, per tot això, però també per coherència, per afecte, per respecte, per admiració, per creure que existeix una Unió Europea en la qual aquest tipus d'abusos no poden passar, per veure'ls la cara que els quedarà a molts quan Puigdemont, Comín i Ponsatí prenguin possessió dels seus escons al Parlament Europeu i, per què no dir-ho, perquè quan Borrell parli a l'Eurocambra siguin les seves pròpies víctimes les que li repliquin, jo els votaré.

Jordi Barbeta
Anàlisi Suspendran però no convenceran Jordi Barbeta
Xoán-Antón Pérez-Lema
Opinió Sembla que s’han tornat bojos Xoán-Antón Pérez-Lema
Elisa Beni
Opinió El suspens de la suspensió Elisa Beni