Al Govern Aragonès, Jaume Giró es va consolidar de seguida com l'home fort dels juntaires. El segon a bord, malgrat no ostentar la condició de vicepresident. I així seguiria sent de no haver patit l'ocurrència d'assistir incrèdul a una moció de censura encoberta que va consumar el cisma. El cas és que l'exconseller d'Economia —ara membre de la direcció de Junts— va visitar el Més 324 d'en Graset. I al llarg de l'entrevista va evidenciar perquè de seguida es va erigir en el referent de gruix dels consellers de Junts. La toca i la sap llarga, que diríem en un entenedor argot col·loquial.

Amb Giró s’hi pot coincidir. O no. Però té personalitat i criteri. És un tipus solvent i no està per romanços. No gesticula de cara a la galeria —pecat capital de tants altres—, no s’arronsa i sap comunicar i explicar-se bé, que no sempre passa. Més enllà de la retòrica fluïda que gasta i de l’aplom amb què s’expressa, va deixar algunes perles que haurien de fer reflexionar a més d’un.

Batet no hauria de confondre desitjos i realitat, i escoltar més en Giró, que va explicar amb claredat perquè Aragonès esgotarà el mandat

La primera, que amb les tres taules de diàleg amb el PSOE, l’independentisme fa el ridícul. I és que no hi ha per on agafar-ho, faria riure a tort i a dret si no fos perquè després de tanta jugada mestra ens han anestesiat el sentit comú. En aquest punt, Giró va ser diàfan, demolidor. No servirà de res. Però retrata l’esperpèntic de la situació.

La segona, que la sortida intempestiva de Junts del Govern no havia de fer res més que accentuar el mal rotllo entre republicans i juntaires. Si abans hi havia un esvoranc ara hi ha un abisme. Els pronòstics estrafolaris d’alguns dels seus companys de files predint que el Govern cauria en tres mesos van ser tan encertats com una escopeta de fira. Albert Batet, des del faristol, hi tornava ara parlant d’un Govern agònic, alimentant la idea d’unes eleccions anticipades. Està de pega, el portaveu juntaire. L’endemà mateix l’enquesta del CEO aprovava per primer cop el Govern. Batet no hauria de confondre desitjos i realitat, i escoltar més en Giró, que va explicar amb claredat perquè Aragonès esgotarà el mandat. Altri és que no s’hauria de confondre mai que una cosa és estar de xerrera en una calçotada porró en mà i l’altra intervenint al Parlament. Tot plegat és grotesc.

Una tercera és que va retreure a la consellera Mas no haver assistit al Consell de Política Fiscal i Financera. És discutible. Però els arguments amb què va defensar anar-hi tenien sentit. Eren molt raonables.

En quart lloc, Giró va estar fi amb el tema del retorn d’empreses. Sap perfectament que CaixaBank no té cap mena d’intenció de deixar la seu social de València per tornar-la a Barcelona. Però, en canvi, va emfasitzar que la cosa determinant és l’Impost de societats, el que paguen les 650.000 empreses catalanes i les 550.000 madrilenyes, impost que recapta l'Estat en exclusiva. I si la qüestió és la millora del finançament és obvi on hi ha el problema.

Finalment, encara va tenir temps de reivindicar la classe mitjana treballadora. I aquí va estar astut. Perquè aquesta és la base social dels republicans. I, en part, també de Junts. Una base social que tot sovint és la gran damnificada d’unes polítiques públiques que no sempre semblen prendre consciència que aquesta classe mitjana treballadora és el nervi de la nostra societat.