Un gest històric

Més que d’un silenci, els qui no vam viure la Guerra —ni la postguerra— i hem fet l’esforç de viure-la des de les anècdotes de família, venim d’un gest. Un gest d’incomoditat, un gest d’amoïnament subtil en parlar-ne. El meu besavi patern, Francesc Pareras, va ser captiu i torturat pels anarquistes, o això m’ha arribat. Estava allistat a l’exèrcit republicà —de fet, tinc el document que en prova l’allistament—, però era un home de fe. Quan la gent de la FAI, a l’inici de la Guerra, va fer barbaritats contra monges i mossens del poble, el meu besavi Francesc va oposar-s’hi. No he sabut mai de quina mena d’oposició es va tractar, però després d’un any de captiveri, es va morir de tifus. La meva besàvia es va tornar a casar amb un home que duia el mateix cognom, per aquestes coses que es feien abantes, així el meu avi i la seva figura paterna no durien un cognom diferent. El meu avi patern no em va parlar mai de res d’això. De fet, el meu pare, fins que va ser ben gran, es va pensar que l’home amb qui estava casada la seva àvia era, de veritat, el seu avi biològic. La meva mare ho sabia, perquè a la Garriga aquesta mena de coses se sabien.

El germà del meu besavi matern es va exiliar a l’Argentina en acabar la Guerra. Es deia Andreu Dameson, era caricaturista —entre moltes altres coses— i proper a ERC. Va morir a l’exili i no va poder tornar mai a la Garriga. De fet, la seva descendència tampoc no ha tornat mai més que de visita, en un exercici de reparació familiar. Bo i que es tracta d’una història familiar amb un vessant més o menys públic, perquè l’Andreu Dameson va ser una persona pública, em sembla que tampoc no vaig sentir mai que el meu avi matern en parlés. Em fa la sensació que tot el que sé sobre les historietes familiars de la Guerra m’ho ha explicat la meva mare d’una manera fragmentada, mentre anàvem extraescolars amunt i avall, al llarg dels anys. I jo, al llarg dels anys, m’he dedicat a unir-ne les peces per tenir una fotografia més o menys fidel dels fets, per poder entendre quin efecte va tenir la Guerra sobre la meva família i per entendre, també a grans trets, la meva família. D’un costat i de l’altre. 

Les generacions que no hem viscut la Guerra ni la postguerra, i que ja tenim alguna generació per sobre que no va viure ni la Guerra ni la postguerra, no venim de cap silenci. Més aviat, venim dels silencis dels altres. Venim del gest estrany que les primeres generacions que van parlar obertament de determinades coses en família i sense por van haver d’inventar-se per poder-ne parlar en família i sense por. Un gest anguniós, malgrat tot: el gest de qui ha de posar mots al silenci que ha rebut per poder garantir que la part de la història que és personal, la part que configura la nostra identitat i que ho fa des d’uns noms i cognoms que ens són propis, pogués arribar-nos a les generacions següents. Jo vinc d’aquest gest. També del gest d’haver hagut de sortir a buscar una història personal que, sense fer l’esforç de voler abraçar-la, no ens està a l’abast. Hi ha una part de la història, la que els meus besavis i els meus avis van guardar amb pany i forrellat dins del bagul del silenci, que parla més fidedignament de mi —i de tots— que els apunts d’història de segon de batxillerat. Ara el bagul ja no existeix, però ens ha quedat el gest. Un gest amarg.

Les històries que els nostres pares i els nostres avis van recuperar de les mans de qui no podia parlar-ne són les que avui ens permeten tenir una idea col·lectiva de qui som i de qui vam ser

En això d’haver de trobar el fil personal per entendre la història, la catalanitat hi juga un paper important. He escrit alguna vegada que ser una nació oprimida distorsiona la relació que tenim amb la pròpia història perquè ens empeny als corrents històrics espanyols. Perquè la història l’escriu qui mana, vaja. Amb la Guerra Civil, que en realitat van ser tres guerres —social, nacional, religiosa—, això es veu més clarividentment que amb cap altra cosa. El gest desficiós dels qui han procurat que determinades històries ens arribessin a les mans, però, ens ha permès i encara ens permet obrir una finestra als relats oficials. Les històries que els nostres pares i els nostres avis van recuperar de les mans de qui no podia parlar-ne són les que avui ens permeten tenir una idea col·lectiva de qui som i de qui vam ser que no passa per les grapes oficioses, simplificadores, superficials i, arribat aquest punt, engalipadores d’una història que no és ben bé la nostra. 

És un gest encara preocupat, encara pres d’una actitud heretada tota cap endins. I diria que tant se val com d’abrandat ideològicament i política sigui qui explica la batalleta familiar en qüestió, que el gest, en arribar al vessant personal de la història, continua sent encongit. Em sembla que aquest gest, que en aquest cas he procurat exemplificar amb la relació familiar amb la Guerra, és el gest d’un poble que ha patit i que, pel que fa a caràcter i pel que fa a la translació política que té aquest caràcter, encara pateix. Som legataris, també, de les ferides que la història ha infligit sobre les generacions que ens han precedit. El gest que avui identifico en els meus pares quan em parlen de la història que ells van rebre en silenci encara és un gest que explica un caràcter bastit a cop de garrot. Que hagin fet el gest, però, malgrat que sigui posant a disposició fragments, malgrat que de vegades no en tinguin tots els detalls, malgrat que hagi de reconstruir la fotografia a base d’assumpcions, malgrat que sigui anguniós i amoïnat, em permet descabdellar una història que em fa més lliure, perquè em permet llegir el país amb un volum més gran d’informació a l’abast. I amb una informació que no ha escrit els qui fa segles que guanyen.  Una informació que em permet ser conscient dels silencis i dels gests i que, en conseqüència, em permetrà decidir de quins gests voldré o no ser captiva quan em toqui explicar el país, i la família, i la guerra, als meus fills el dia que en tingui.