Obsessionat per fer servir l’estiu per entendre una mica millor què passa al món, m’he endinsat en la lectura de l’obra magna de Kissinger, Diplomacy. En aquest llibre ja clàssic, Kissinger, l’inefable professor de Harvard que va treure els EUA de la guerra del Vietnam quan va exercir de secretari d’estat amb el maleït Nixon, explica amb tots els ets i uts l’evolució dels principals conflictes occidentals i mundials dels segles XVIII, XIX i XX. L’art de la diplomàcia és bregar amb els conflictes. La seva tesi de fons és que quan abandonem la realpolitik, és a dir, quan deixem de tenir en compte el que passa a la realitat que observem, o quan observem la realitat amb lupes parcials, podem arribar a situacions catastròfiques. En aquest punt és quan reivindico, abans de tornar a la nostra realitat, la importància de les idees fundacionals sobre geopolítica que Tucídides construeix a partir de la seva realitat grega de la guerra del Peloponès. Tucídides explica que vivim en un món on la cobdícia, ajudada per l’ús indiscriminat de la força, porta a la guerra, i només amb la cooperació els bons ciutadans podem fer front a la tendència competitiva i destructiva dels homes.
Amb la guia de Kissinger i la IA, a qui pots preguntar moltes coses que abans costaven de trobar, et pots fer una idea força realista d’on som. I ja us ho podíeu imaginar: som en un món multipolar, on Europa està abocada a tenir un paper irrellevant. És molt dur d’acceptar, però què hi farem. Un món on la Xina marcarà el ritme tecnològic, industrial i comercial com vulgui, on l'Índia serà un actor econòmic —si el país no entra en convulsions polítiques—, on Rússia continuarà volent conquerir territoris, seguint la tònica dels darrers segles, i on Europa, aturem-nos un moment, deixarà de ser rellevant. La governança d’Europa ha permès establir un delicat joc d’equilibris interns entre els països europeus que es van estar estomacant en les dues darreres guerres mundials, però sense trobar una fórmula que permetés ser àgil a l’hora de prendre decisions. Una Europa que sovint proposa, orienta, dona subvencions i gestiona amb mà esquerra i molta burocràcia vint-i-set criteris. Un "sí, però" que ha servit perquè no ens tornem a matar i perquè destinem la despesa de defensa a despesa social. No està gens malament, si no fos perquè la resta del món va molt més de pressa del que Europa pot gestionar.
Trump és una caricatura grotesca del que ha de ser un president amb maletí nuclear i el destí d'Occident com a repte
La realitat és la què és i, molt probablement, quan els xinesos acabin decidint tot el que ens deixen produir, sabrem l’abast de la tragèdia econòmica europea. Això dels vehicles elèctrics i el tancament de plantes de Volkswagen només és un primer avís. Gairebé tots els cotxes elèctrics els faran els xinesos a meitat de preu. Punt. Ho sabem del cert els industrials que hem vist desaparèixer pràcticament el tèxtil de Catalunya. El meu sector, l'embalatge de perfumeria, ja ha començat a entendre el problema. I comença a plantejar-se els escenaris de futur amb intranquil·litat.
I els EUA? Aquesta és la gran paradoxa. La figura dels presidents dels EUA ha tingut molta rellevància en la història mundial del segle XX. Us parlo de l'idealisme de Wilson amb la creació de la Societat de Nacions, de la tenacitat de Roosevelt en la lluita per ajudar les democràcies a qualsevol cost a la Segona Guerra Mundial, de l’esperança de Kennedy en la defensa de la llibertat i els valors de la ciutadania, o del "Yes, we can" d’Obama, per posar alguns exemples. El món occidental es mirava, aquestes darreres dècades, els EUA i el seu president com a referents, a favor o en contra. Qui ens havia de dir que per afrontar tots els reptes geopolítics mundials que bonament he intentat entendre en aquest calorós estiu de lectura geopolítica tindríem com a referent americà l'ànec Donald. No se m’acut cap altre símil per a l’actual president americà. Trump és una caricatura grotesca del que ha de ser un president amb maletí nuclear i el destí d'Occident com a repte. La mala deducció en què podem caure és que la democràcia en té la culpa. Com qualsevol cosa que depèn dels homes, el problema rau en el mal ús que en fem. Si fem mal ús de la ciència, tenim la bomba atòmica, i si fem mal ús de la democràcia, tenim l'ànec Donald de president dels EUA, que ara promet 5.000 dòlars per cada vot. Encara que ens sembli increïble, la geopolítica comença amb cadascú de nosaltres i el nostre vot. A cada elecció. No ho oblidem. No posem la geopolítica, ni cap govern en mans d'un ànec Donald qualsevol.