Caràcter, sens dubte, és un dels trets que defineixen un lideratge. Si hi ha un personatge que avui exerceixi un rol absolut a les seves files és el president exiliat, Carles Puigdemont. Tant, que fins i tot essent formalment un simple afiliat, decideix discrecionalment en tot allò que considera pertinent. Tant si la qüestió és de gruix, investidura de Pedro Sánchez o qui encapçala una llista electoral, com en qüestions menys rellevants ni que tinguin notables repercussions personals.
La decisió de tombar l’amnistia al costat de VOX i PP no és una decisió ni consensuada ni debatuda en cap Executiva. És una decisió personalíssima gestada al si d’una cort integrada per un selecte grup d’amics i col·laboradors. Però no és cap novetat. Sempre ha estat així. Per això, un conegut influencer convergent defineix sovint la praxi de Puigdemont com la d’un llop solitari. També va ser així en la decisió de voler fer saltar pels aires el Govern d’Aragonès. Encara que en aquella ocasió s’hagués d’arremangar i hagués d’advertir tothom que si no s’atenia a les seves raons, faria saltar la banca.
Caràcter que també el porta a tolerar pocs matisos i a un cert maniqueisme. O estàs amb mi (or, encens i mirra) o contra mi (ja et pots anar calçant). Generós amb el seu entorn de confiança i implacable davant qui li porta la contrària. Premia la lleialtat personal (tot el seu entorn directe està bé o molt ben situat) i castiga amb severitat (ostracisme) la discrepància. Ja es poden arrencar els ulls al seu partit —aquí el seu s’ha de subratllar— en batusses fratricides de sang i fetge, que no l’inquieten. Gens ni mica. No està per aquestes foteses i juga amb una sòlida posició: ni uns ni altres no gosen portar-li la contrària en res. Fa i desfà, farà i desfarà.
A Ginebra feia molt temps que copsaven que el jutge de l’Audiència Nacional tenia en el punt de mira Tsunami Democràtic i l’acusació de terrorisme, però fins que la cort de Waterloo no es va adonar que també podien rebre, es van negar a moure fitxa
Quan Puigdemont va entomar la investidura de Pedro Sánchez va assumir d’un dia per l’altre allò que havia blasmat fins a l’extenuació —durant sis anys— gairebé fins a esgargamellar-se. Era una decisió tant personal com personalista. I quan aquesta decisió es va comunicar aquell mateix matí a la direcció de Junts (Executiva), no només no es va debatre res, és que es va procedir a interrompre l’Executiva i enviar tothom a casa perquè simultàniament la premsa estava publicant el sí dels set diputats de Junts a Sánchez. El que Waterloo va atribuir a una filtració interna. Ningú va gosar dir ni ase ni bèstia, evidència més que notable de l’autoritat que exerceix el president des de Waterloo.
El rebuig a la llei d’amnistia ha vingut precedit, a més, d’un exercici de supèrbia superlativa. Al novembre, Turull mantenia ufanós que la llei era immillorable —perquè atribuïa a Waterloo bona part de la seva redacció. Si ho feia amb tanta vehemència era per descartar els retocs que pretenien els republicans. Des de Ginebra advertien la possibilitat que hi hagués fuites perquè el jutge García-Castellon era un home creatiu. A Ginebra feia molt temps que copsaven que el jutge de l’Audiència Nacional tenia en el punt de mira Tsunami Democràtic i l’acusació de terrorisme, però fins que la cort de Waterloo no es va adonar que també podien rebre, es van negar a moure fitxa. I com sol passar quan s’actua a base de rampells personals, es passa del blanc al negre accelerant a cada revolt.
La llei d’amnistia s’aprovarà finalment perquè no fer-ho deixaria a la intempèrie a la immensa majoria dels potencials beneficiaris. I no hi haurà —com no hi ha hagut— cap pagament per avançat, ni cap garantia que un jutge no faci l’impossible per saltar-se-la. Aquest és un risc que no s’esvairà. Ni ara, ni demà amb la llei aprovada.
I s’aprovarà la llei perquè no fer-ho seria immensament pitjor i amb conseqüències imprevisibles. També per una qüestió ètica i de sentit col·lectiu i de país. Si de debò això no anava de solucions personals —mantra de guerra de Waterloo per menysprear els indults— no es pot mantenir aquest rebuig que ve precedit d’un atac de tremolina tant personal com personalista. I si la conseqüència és que un i una (o dissortadament uns quants) en quedessin inicialment fora per maniobres judicials, mentre el gruix dels afectats se’n beneficia, la llei d’amnistia seguiria igualment sent, en una justa ponderació, un pas endavant.