Xavier Trias té una frase molt sucosa. Deia l’exalcalde: "les primàries les fan els partits que tenen problemes". I certament ell va ser candidat per aclamació. Sembla una esmena a la democràcia interna de tota organització. Però té tot el sentit per evitar que les confrontacions retòriques —en això n'hi ha que tenen un màster— generin bàndols a perpetuïtat. 

Oriol Junqueras va arribar a la presidència d’ERC després de la pitjor crisi interna que es recorda. Quatre candidatures a matadegolla. Ni tan sols es van arribar a posar d’acord els dos corrents que esmenaven a la totalitat els acords de govern que van permetre primer a Pasqual Maragall arribar a la presidència de la Generalitat i després a José Montilla. Uriel Bertran i Joan Carretero no van sumar ni dins d’ERC ni fora.

La lliçó va ser que res no és més devastador que les batusses caïnites, lliçó que el jove Junqueras (tenia tot just 40 anys) va integrar com una màxima. Gràcies també a Joan Puigcercós, el primer líder d’ERC que va aprendre a saber-se desprendre. El que hauria de ser la norma era l’excepció. 

Quan era a la presó, Oriol Junqueras va collar fort per evitar un procés de primàries intern per designar el candidat a president de la Generalitat. Dues eren les persones que havien anunciat la seva voluntat de liderar la candidatura republicana el 2021: Pere Aragonès i Roger Torrent. Junqueras va exigir que arribessin a un acord. I així va ser. Aragonès va ser candidat. La seva candidatura va igualar en escons la de Salvador Illa i va deixar Puigdemont amb un pam de nas en tercer lloc. I ressentit.

Si Oriol Junqueras no es volia trair, havia de beneir la voluntat de Pere Aragonès de repetir liderant la llista d’ERC

És obvi que, per a bé o per a mal, la presó (i l’exili) han comportat canvis de fons a l’estructura orgànica d’ERC. Hi ha notables contrapesos i l’obligació d’adaptar-se a una tradició completament aliena, la del PNB, quan tens un president de govern i un de partit. I també és obvi que si Oriol Junqueras no es volia trair, havia de beneir la voluntat de Pere Aragonès de repetir liderant la llista d’ERC. També és veritat que Junqueras està inhabilitat i que l’amnistia no sembla que es pugui concretar amb seguretat al llarg d’aquest 2024. El fet que s’aprovi pel Congrés no vol dir que després sigui automàticament aplicada pels jutges. Menys encara si aquesta decisió competeix a l’alta magistratura. Ja es va veure amb la reforma de la malversació. Els jutges del Suprem van optar per fer-ne la seva pròpia interpretació, ni que aquesta interpretació sigui manifestament contrària a l’esperit de la reforma legislativa.

Tant és, però, pel que fa a la designació del candidat republicà que s’enfrontarà a Illa. Un cop el president Aragonès va deixar clar públicament que se sentia amb ganes i energia per repetir, Junqueras només podia deixar pas. I així es podria donar la circumstància que els tres partits més grans repeteixin les alineacions de febrer del 2021, en espera del que decideixi Puigdemont, que ho decidirà "quan li doni la gana", que deia un membre de l’executiva del seu partit. Sabent com li agrada mantenir la tensió i el dubte, bé podria ser que Puigdemont prengués la decisió en el darrer instant. És el més habitual en l’expresident, que governa des de l’ombra la seva formació amb una plenitud absoluta.

Queda poc més d’un any pels nous comicis. Res no fa pensar que s’hagin d’avançar. I si fos així, res no canviaria. Aragonès hi tornarà, mentre que Junqueras haurà d’esperar el seu moment amb les llums llargues que verbalitza el seu amic Otegi. Primer caldrà que algun dia caigui la inhabilitació. I, en segon lloc, que la generositat validant l’anhel d’Aragonès es concreti també —pel bé d’ERC— en una implicació màxima en la campanya, tal com ja va succeir el febrer del 2021, quan no va dubtar a invertir el tercer grau penitenciari en la cursa electoral. Si preservar la cohesió no té preu, els republicans han pres una decisió més que sensata. Ni que no pugui agradar tothom, el com és un encert.