Un dia qualsevol de 2008, a la platja del poble de Salme, a l'illa de Saaremaa (Estònia), els treballadors que estan excavant molt a prop de l'escola municipal, es topen amb les restes d'un vaixell antic sota la sorra. Hi ha restes humanes enterrades dins del vaixell, i l'aixovar mortuori conté joies i sobretot, espases, altres armes i atuells de guerra. La quilla del vaixell, la decoració dels objectes i l'antiguitat de les restes mostren que no són recents, són guerrers de l'època de l'edat de ferro nòrdica (anys 700-750 de la nostra era), a l'inici de l'expansió marítima dels vikings. L'any 2010 es troba un segon vaixell prop d'aquest primer, de la mateixa època. En total es recuperen les restes de fins a 42 homes fornits, morts de forma cruenta. Un assalt o una batalla que no devia tenir èxit i que va provocar la mort de tots ells, vora la costa, on havien desembarcat. Els vikings van bastir un imperi marítim extens. Amos del mar, amb els seus vaixells van expandir-se, negociar, assaltar, guerrejar, ocupar, piratejar i, en definitiva, sacsejar la història de les poblacions del nord d'Europa durant el primer mil·lenni de la nostra era, aproximadament entre el 750 i el 1050. Amb major o menor fidelitat, gaudim de les històries dels vikings i les seves sagues de déus nòrdics a l'òpera, a pel·lícules, videojocs i sèries de televisió.

Els vikings no només van viure al que actualment és Dinamarca, Noruega i Suècia, sinó que el seu radi d'acció es va estendre pel Bàltic (com aquest enterrament a Estònia) i dins de Rússia cap a l'Est, a Islàndia i Groenlàndia per l'oest, i també cap al sud, Anglaterra, Escòcia, Irlanda, i tota la costa atlàntica. No va quedar mar, costa ni riu navegable que no exploressin, fins a Polònia, Alemanya, Itàlia i Ucraïna. Ens imaginem els vikings originals amb una fisonomia similar a la que trobem en les poblacions escandinaves actuals, amb una coloració del pèl i ulls molt clara. Però, l'anàlisi genètica de tot el genoma de més de 442 restes de vikings –enterrats a diversos llocs i assentaments, des de restes de 1600 anys aC fins al 1050 de la nostra era– comparades amb les poblacions actuals, demostren que no hi havia una població del tot homogènia i il·lustra la diversitat dels seus orígens. Tant és així, que una de les conclusions d'aquest treball és que el terme "viking" anomenava una cultura compartida i una forma de viure, de cara al mar i la guerra, però que genèticament era una població diversa, amb inputs genètics de la resta d'Europa.

Les poblacions de l'interior no es van barrejar gaire amb nouvinguts, i queden relativament aïllades genèticament, mentre que les poblacions costaneres, particularment les d'illes en llocs estratègics i de pas, com ara Gotland, tenen una major diversitat. Analitzant el DNA, es poden detectar clarament els fluxos migratoris, les restes genètiques dels vikings que es troben a Anglaterra, tenen origen danès; al Bàltic hi trobem la petjada dels vikings suecs, mentre que els vikings noruecs van deixar la seva petjada genètica als assentaments d'Irlanda, Islàndia i Groenlàndia.

A  més d'analitzar la proximitat genètica dels grups, la seqüenciació del genoma permet donar una ullada a històries colpidores. Quatre germans estan enterrats costat a costat, amb les seves espases a la mà, a Salme. De fet, tots els que eren en aquells vaixells devien venir del mateix poble. M'imagino la gran pèrdua per la seva família, que devia mirar l'horitzó, dia sí i dia també, sense saber que els 4 fills o germans havien mort guerrejant. No devia ser una vida fàcil. També l'anàlisi genètica dona sorpreses inesperades, demostrant el tarannà viatger de les famílies: dos cosins germans dels quals no sabem els noms, però un està enterrat prop d'Oxford i l'altre a Dinamarca, centenars de quilòmetres lluny un de l'altre. També podem saber que les poblacions que van arribar a Groenlàndia s'hi devien quedar poc temps. No es detecta que hi hagi consanguinitat elevada (que es produeix quan hi ha un petit percentatge de fundadors i tots els descendents estan relacionats familiarment), tampoc no hi ha proves que s'encreuessin amb els inuits o els esquimals. En canvi, els homes tenen una procedència genètica, mentre que les dones tenen un origen genètic diferent. Potser van fer un rapte de les Sabines a la manera vikinga en algun pillatge o assalt previ a arribar a Groenlàndia?

S'assemblen els descendents escandinaus actuals als antics vikings de les seves contrades? En general, hi ha molta proximitat genètica amb els seus avantpassats, excepte a Suècia, on només es comparteix entre el 15 %-30 % d'herència vikinga. Fora dels països nòrdics, Polònia té al voltant d'un 5 % i Anglaterra, un 6 % de DNA d'origen viking a les seves respectives poblacions. Però, això sí, podem observar l'efecte de la selecció natural en aquest mil·lenni de temps en algunes característiques concretes. Ja ens podem treure del cap la idea de vikings rossos que bevien llet tot el dia. Les restes genètiques dels vikings ancestrals demostren que molts tenien els cabells foscos i que hi havia una gran proporció que eren intolerants a la lactosa. Altres estudis anatòmics demostren que la gran majoria dels vikings patien càries i molts eren desdentats a partir d'una certa edat, perquè perdien els molars, segurament a causa de la seva afició a menjar fruits i dolços, i beure hidromel, la beguda dels déus, feta d'aigua i mel fermentada... Us imagineu al déu Thor, amb els cabells negres i desdentat?

Quants misteris del nostre passat podrem resoldre en el futur gràcies a les anàlisis del DNA?