A la trilogia d'El Senyor dels Anells surt una escena en què els intrèpids hòbbits Frodo i Sam comparteixen un pa èlfic especial, el pa de Lembas, que reconstitueix i dona energia als viatgers. Un pa sense llevat, pla i rodó, semblant a una galeta, torrat per fora i de color crema per dins, que amb poca quantitat ja proporciona l'energia necessària per continuar el viatge. En els nostres orígens, els humans érem nòmades i és evident que els nostres ancestres van haver de viatjar molt, perquè el menjar s'havia de caçar i calia seguir els grans ramats d'animals, perquè s'havia de recol·lectar segons les èpoques de l'any i, sobretot, s'havia de cercar aigua i un lloc arrecerat que permetés protegir-se de depredadors i aixoplugar-se. Per tant, els grups humans ben aviat es van haver d'espavilar per trobar menjars nutritius i lleugers, que es poguessin emmagatzemar en poc espai sense fer-se malbé, i que els permetessin caminar i fer camí, proporcionant energia. Per exemple, la fruita seca, però també les tiges subterrànies de plantes que s'engrosseixen i acumulen midó, com ara tubercles i rizomes.

D'altra banda, molts d'aquests menjars vegetals són indigests i necessiten un tractament previ per a fer-los digeribles. En el cas dels vegetals amb midó, com ara l'arròs, la patata o la farina de blat, cuinar-los directament sobre el foc o bullir-los, per exemple, els fa molt més digeribles i s'aprofiten millor els seus components nutritius. De fet, hi ha antropòlegs que hipotetitzen que el gran salt en la capacitat cranial entre els nostres avantpassats, Homo habilis (sorgit al voltant dels 2,3 milions d'anys) i Homo erectus (sorgit fa uns 1,8 milions d'anys, amb major capacitat cranial i mandíbules amb dents més similars a les nostres), es deu justament a l'adquisició de la capacitat de cuinar, és a dir, de dominar el foc, la qual cosa ens va servir per a independitzar-nos dels arbres, dedicar menys esforços a la masticació i digestió, escalfar-nos i protegir-nos, alhora permetent l'adquisició d'un cervell més gran amb majors requeriments energètics. No sabem del cert en quin moment els humans ens vàrem fer amos del foc. No havia de ser fàcil. No ho és ni ara, de senzill, encendre foc sense els estris adients. I si no em creieu, pregunteu-ho als que volen fer una barbacoa, que necessiten carbó, pastilles o líquid d'encendre, i llumins. Quants d'ells ho saben fer a cops de pedra de sílex, o fregant dues fustes fins a fer saltar les espurnes?

Otzi, l'home de fa 5.000 anys que va ser trobat dins una glacera als Alps italians, portava curosament el foc amb ell, amb brases embolicades en fulles d'arç col·locades en una caixeta d'escorça de bedoll. Si les brases es mantenen en una combustió baixa, poden ser revifades fàcilment quan es posen sobre material sec i amb oxigen (per això, airegem i ventem les brases quan les volem revifar). Però, per si de cas, també portava amb ell un kit per a iniciar foc des de zero, amb pirita de ferro, sílex i bolets de soca (per a fer de metxa). El foc permetia digerir i aprofitar millor les plantes, però també la carn, desnaturalitzant proteïnes i esterilitzant el menjar, a més de la funció protectora. Per tant, el domini del foc ha sigut un element absolutament indispensable en la supervivència diària i l'evolució dels nostres ancestres. No és d'estranyar que en trobem restes a molts llocs d'assentament de poblacions humanes, com ara a l'Abric Romaní (parc prehistòric de Capellades), on investigadors de l'IPHES estudien la petjada que van deixar en aquesta cavitat rocosa diferents onades de poblacions neandertals que hi van viure fa entre 75.000 a 40.000 anys.

Quines són les restes més antigues de l'ús del foc per part dels humans? Tenim restes de fogueres creades i mantingudes per poblacions humanes més properes en el temps, com acabem de comentar, però es creu que fa centenars de milers d'anys que els humans vam aprendre a usar el foc per cuinar. Algunes de les restes més antigues s'han trobat en un llac d'Israel, on les restes de nombroses fogueres (a més de trobar-hi restes d'ossos cremats d'animals) estan datades d'ara fa uns 700.000-800.000 anys. Tot i que potser les restes més antigues (fins al moment) s'han trobat a Sud-àfrica, a una cova anomenada Wonderwerk, que ha sigut habitada per humans i pels seus ancestres, almenys des de fa 2 milions d'anys, i que conté restes de cendres, de fogueres intencionades (i, per tant, obra d'homínids), de fa un milió d'anys.

Les restes d'animals (ossos llargs, mandíbules i dents), encara que estiguin carbonitzades, són més fàcils de trobar en les restes de fogueres i també en assentaments on hi havia poblacions humanes. És molt més difícil que es conservin i es puguin identificar les restes de vegetals, a excepció de les llavors. Els vegetals, quan són sobre el foc, o ens els acabem menjant o es cremen i perden estructures reconeixibles. Per això, ha sigut important la troballa del que poden ser les primeres restes, més o menys conservades, de menjar vegetal cuinat per humans, d'ara fa uns 170.000 anys en una cova, de nou a Sud-àfrica. S'han identificat rizomes del gènere Hypoxis (anomenada patata africana, tot i que s'assembla més a un calçot), carbonitzades dins les cendres de fogueres de l'Edat de Pedra, probablement abandonades quan van caure dins les brases (igual que fem ara si ens cau un calçot dins la foguera). És a dir, acaben de descobrir que els humans que vivien en aquelles contrades recol·lectaven aquestes tiges enterrades (que són molt nutritives), i les transportaven com a aliment i font d'energia, i així facilitaven la mobilitat de les poblacions humanes. El pa de Lembas dels nostres ancestres.