Aquest és el títol d'una de les cançons que més m'agrada de Billy Joel. El missatge de la cançó és que és molt fàcil trobar algú que et digui el que vols sentir i t'amagui la veritat perquè tothom diu mentides; l'honestedat és una paraula solitària, però és el que el cantant reclama perquè necessita algú a qui creure. Aquest és el meu sentiment molts dies quan escolto o llegeixo les notícies. Qui no exagera, menteix, i qui no, distorsiona la realitat perquè encaixi amb els seus objectius. Tant fa que sigui veritat o mentida, perquè en molts casos es tracta de mitges veritats o dubtes sobre fets no contrastats, perquè la maledicència, les notícies morboses i els dubtes sobre l'honorabilitat o les intencions de les persones ens atreuen molt més l'atenció i perduren molt més en el record. I aquí s'hi abona tothom, és el reialme de les fake news. A això també hi hem d'afegir que molts cops parlem per parlar, i es fan improvisadament tertúlies a qualsevol emissora o canal de televisió, amb tertulians que potser saben molt d'un tema concret, com ara de política o d'economia, però que s'atreveixen a parlar, comentar i pontificar sobre molts temes dels quals no en saben ni un borrall.

Un problema molt greu és l'altaveu que tenen les notícies i comentaris que són equívocs. Ens empassem qualsevol notícia sense contrastar, i la propaguem en converses i en xarxes socials, donant cada cop més rebombori i difusió a notícies i opinions, amplificant la seva rellevància real que, molts cops és nul·la o quasi nul·la. D'altra banda, moltes d'aquestes notícies i opinions són de consum ràpid, perquè generen respostes i contra-respostes, algunes enginyoses, altres agres, altres superficials i, tan aviat s'esvaeix el dia, tornem a començar amb un nou escàndol, real o inventat, a veure qui l'ha fet més grossa. Però els dubtes que s'han generat queden, hi ha credibilitats que queden destruïdes per sempre més, sense CONTRASTAR la majoria de vegades. És l'onzena plaga bíblica, l'anorreament absolut d'una persona o una institució. Almenys per a mi, és realment esgotador perquè molt poques vegades sé a qui creure. Em falta una bona anàlisi de la realitat. Molt pocs dels polítics que usen aquesta estratègia, dels periodistes que ho esbomben o dels tertulians que en parlen són fiables. No sé d'on treuen les dades perquè la majoria no en donen o les tergiversen. Parlar per parlar surt gratis, i les notícies s'han convertit en una arma de destrucció massiva amb efectes col·laterals. És aquesta la societat que realment volem? Una societat envoltada de cridaners que esbomben les preteses misèries d'altres? Aquest tipus d'actituds són destructives. Construir la credibilitat de les persones o institucions costa molt temps i esforç, destruir costa molt poc. És clar que cal demanar transparència a totes les persones que estan al servei públic, sigui rei, metge, ministre, polític, jutge o professor. Cal molta transparència i demanar comptes de la feina feta, però també cal que els qui comenten o ho critiquen, trepitgin fort abans d'obrir la boca... Honestedat. Una paraula ben solitària.

M'agradaria escoltar veus qualificades, aixecant-se i argumentant amb fermesa totes les raons per les quals el nostre sistema universitari públic, tot i que rep una misèrrima inversió de diners públics per la despesa que té, amb un professorat maltractat, envellit o amb contractes temporals indecents que no permeten la renovació, encara pot oferir una educació de qualitat

Si hi ha uns béns intangibles que la nostra societat hauria de defensar a totes i per totes, són la sanitat i l'educació públiques. Però estem tan ben acostumats, que res no ens sembla prou ben fet i ho podem criticar sense donar res a canvi. Els metges i els professors són, molts cops, els ases de tots els cops. Ni estan ben reconeguts ni ben pagats, i en lloc d'escoltar els centenars de milers de vegades que encerten el diagnòstic i curen les persones, o ensenyen, es preocupen i formen els nostres fills, només ens interessen els errors o les deficiències, que en ser comunitats amb un elevat nombre de persones, per probabilitat, segur que n'hi ha d'haver. El mateix passa amb el sistema públic d'Universitats, tan menystingut per uns i altres últimament. El tema dels màsters aprovats sense anar a classe quan la presencialitat era obligatòria, i els favors que alguns polítics han rebut per a obtenir "fàcilment" títols universitaris, si està ben fonamentat i documentat s'ha de denunciar. Però d'aquí a fer una generalització de tots els títols de màster i de totes les universitats, hi ha un abisme. En tertúlies, qui més qui menys opina sobre com de malament funciona la Universitat. I no us ho creureu, la majoria de gent que opina sobre màsters i tesis doctorals ni n'han cursat ni en tenen idea de la seva dificultat. Fins i tot trobem polítics que banalitzen la seva experiència limitada dient que el fet de regalar títols és molt freqüent a la Universitat. Doncs jo puc dir que segons la meva experiència (de més de 30 anys), a la Universitat de Barcelona (una de les millors universitats del món segons molts rànquings universitaris) no en regalem cap.

De veritat, ja n'hi ha prou de bajanades. Totes aquestes notícies i comentaris m'han tocat la moral. Si d'alguna cosa en sabem els que estem a la Universitat és de donar classes de llicenciatura i màster, dirigir treballs de recerca, valorar doctors i doctorats i avaluar els coneixements adquirits amb tant d'esforç per milers i milers d'estudiants. Jo em pregunto, per què en lloc de parlar sense saber-ne del tema, no es convida a persones especialistes que sí que en sàpiguen? Que els preguntin als estudiants universitaris si és fàcil treure's un màster, si els han regalat alguna assignatura, i si una tesi doctoral es fa en un tres i no res. Que els expliquin als estudiants de doctorat quantes hores treballen a la setmana, incloses nits i dies de festa, fent experiments i intentant avançar en un camí dur i difícil, quan molts cops no tenen ni una beca que els pagui un mínim sou. M'agradaria escoltar veus qualificades, com la de tots els rectors de la CRUE, aixecant-se i argumentant amb fermesa totes les raons per les quals el nostre sistema universitari públic, tot i que rep una misèrrima inversió de diners públics per la despesa que té, amb un professorat maltractat, envellit o amb contractes temporals indecents que no permeten la renovació, encara pot oferir una educació de qualitat. I si hi ha algú que fa trampes, sigui alumne o professor, se l'ha de fer fora del sistema i que deixi lloc a algú que sàpiga aprofitar l'oportunitat d'educar-se o de treballar i fer recerca. Però no comencem a dir que a tot arreu regalen els títols perquè és senzillament FALS i ens desmoralitza a tots, a qui ens esforcem per donar docència de qualitat, als estudiants que reben la formació, i a les famílies que fan esforços econòmics per a fer-ho possible.

Evidentment que cal que els polítics del nostre país estiguin ben formats i preparats per la feina que han de fer, al servei de tots. Un títol universitari de més o de menys no ens dirà si estan ben preparats per a valorar la realitat, escollir bons assessors, enraonar, pactar i decidir, que és la seva feina, i sobretot, per a no mentir. Cridar molt, raonar poc i engegar el ventilador, encara diu menys de la seva preparació. Als polítics que votem i ens representen els hem de demanar, per sobre de totes les altres qualitats, honestedat. Honestedat i integritat personal.