La frase acaba dient que els homes són de Mart, tot fent referència als dos déus de l'època clàssica que simbolitzaven l'epítom de la feminitat, Venus, i la masculinitat, Mart. Sense entrar en els diferents gèneres i només atenint-nos al sexe estrictament biològic, està clar que hi ha moltes diferències, algunes visibles i altres molt més subtils, entre dones i homes. No em refereixo només a les diferències anatòmiques o dels òrgans sexuals, sinó també a les diferències metabòliques, molt relacionades amb les diferències hormonals. Òrgans que ens semblen molt similars, per exemple, el fetge, presenten diferències bioquímiques substancials entre homes i dones. Ja vaig comentar en un altre article que justament el sexe femení, amb les seves necessitats i requeriments fisiològics específics havia estat sistemàticament oblidat a la recerca biomèdica. Per exemple, hi ha molts estudis de comportament que només es fan amb ratolins mascles. Per a remarcar una qüestió molt rellevant als humans, a excepció de les especialitats en ginecologia i obstetrícia (òbviament), les altres especialitats clíniques no tenen en compte les nostres diferències fisiològiques i les dosis de molts medicaments estan calculades pel pes, anatomia, bioquímica i fisiologia masculina. Així, moltes dones hem estat sobremedicades o, fins i tot en temps passats, tractades displicentment amb un "són coses de dones", "manies de dones", és "histerisme femení", per dir algunes dites comunes. Evidentment, aquesta visió androcèntrica de la medicina ha començat a canviar. De fet, en recerca, ja fa uns quants anys que s'intenta tenir en compte el factor sexe (o gènere, depenent de l'àmbit).

Avui, però, us volia fer notar una altra diferència entre homes i dones, que segurament en sou conscients perquè és una qüestió molt quotidiana, la diferència en les hores de son que necessitem i la capacitat d'estar despert de bon matí. De manera general, les dones solen ser més diürnes que els homes. Si pregunteu quan som més actius, si de matí o de nit, tot i que hi ha excepcions, la majoria de dones us diran que treballen millor de dia, mentre que entre els homes hi ha una preferència per les hores del vespre-nit. A més, les dones són molt més resilients al jet lag del que ho són els homes, i tarden menys temps a sincronitzar els seus ritmes diaris quan viatgen a zones llunyanes del món. És a dir, respecte als ritmes circadiaris, els ritmes fisiològics del nostre organisme per adaptar-se al cicle diari de llum dia-nit (això ho vaig explicar en un altre article), les dones i els homes presenten diferències de funcionament i d'adaptació. I no estem parlant només dels humans, sinó també d'altres mamífers, com ara ratolins.

Justament a la revista Science, s'acaba de publicar una revisió dels últims avenços en aquest tema. És un article interessant perquè recull treballs, molt similars en les conclusions, sobre el dimorfisme sexual en els ritmes circadiaris d'humans i d'altres mamífers. Cal recordar aquí que els ritmes circadiaris han estat evolutivament seleccionats perquè ens permeten mantenir les funcions fisiològiques "sincronitzades" amb els requeriments exteriors i, per tant, les necessitats d'activitat i descans segons si hi ha llum (dia) o foscor (nit), respectivament. Tot el nostre cos s'adequa a aquestes necessitats, i les diferències es detecten clarament a nivell de cada cèl·lula, on s'activen uns gens i se n'inactiven uns altres, per fer front als diferents requeriments. Quan aquests ritmes circadiaris no funcionen o s'hi interfereix, provoquen disfunció i malestar (només cal que penseu com us sentiu el primer dia de jet lag). A llarg termini, causen problemes greus de salut. De fet, aquest és un tema a tenir en compte en salut laboral per la gent que fa torns de nit de forma continuada, o torns variables i canviants cada setmana.

El control principal del ritme circadiari es fa a nivell de cervell: hi ha una sèrie de gens que controlen el ritme circadiari en el nucli supraquiasmàtic (una zona de l'hipotàlem). Avui no voldria entrar en el control molecular més precís, però sí que m'agradaria comentar-vos que existeixen gens activadors i gens repressors que s'activen seqüencialment fent onades. El controlador principal del cervell, aquest rellotge diari, té el suport de la retina (els ulls veuen llum i foscor i ajuden al cervell a interpretar quina hora del dia és i ajustar bé el rellotge quan s'avança o es retarda massa). El cervell controla la producció d'hormones a les glàndules suprarenals, també molt importants per la sensació d'alerta del cos o de relaxació. I per últim, les cèl·lules de diferents teixits tenen un control local del cicle, per a l'ajust bioquímic i metabòlic de les necessitats de l'organisme en aquests òrgans concrets.

Una possible explicació per a aquesta resiliència a recuperar el ritme circadiari en les femelles dels mamífers seria que les femelles en edat reproductiva han de poder adaptar-se als ritmes d'alimentació intermitents dels nadons

Doncs bé, tornant a les diferències entre dones i homes, en estudis amb dades de més de 90.000 persones, les onades d'expressió dels gens activadors i repressors tenen major amplitud en dones. És a dir, els gens activadors activen més i els repressors també reprimeixen més. El pic inicial d'activació és molt més d'hora i el cicle és una mica més curt que en els homes. Per tant, de forma general, les dones són més actives de dia i també dormen millor de nit; són plenament actives molt més aviat que els homes i, per contra, els costa més de concentrar-se a la nit, amb ritmes més similars al que tenen els nens (abans de la pubertat). Les hormones masculines i femenines són importants per controlar la resposta a la llum. Quan arriba la menopausa a les dones, els cronotips d'homes i dones de la mateixa edat són més similars. També passa en animals, ja que en mascles castrats o femelles sense ovaris, el comportament també és més similar entre ells.

Aquestes diferències sexuals circadiàries també s'estenen a altres òrgans. Al fetge, el 71% dels gens s'expressen amb ritme circadiària, un 9% dels gens només ho fa en els homes, i un 16%, només en dones. Quan es distorsiona el ritme circadiari, les hormones de la gana (grelina) i la sacietat (leptina) al cervell es desregulen, principalment en les dones, que tenen més gana i mengen més, perquè també canvia el seu metabolisme. D'altra banda, s'adapten més ràpidament a un nou ritme circadiari, necessiten menys dies per a sincronitzar-se a un nou cicle dia-nit (per exemple, en els viatges transoceànics). Una possible explicació per a aquesta resiliència a recuperar el ritme circadiari en les femelles dels mamífers seria que les femelles en edat reproductiva han de poder adaptar-se als ritmes d'alimentació intermitents dels nadons (tant de dia com de nit) quan són molt petits.

Les dones som de Venus i els homes són de Mart? Doncs potser sí, tot i que com veieu, encara ens queda molt per comprendre la raó d'aquestes diferències sexuals respecte a coses tan quotidianes com és l'adaptació al cicle dia-nit.