Desextinció és el nom que els científics donen al procés de reviure espècies ja extingides. Us imagineu que poguéssim veure en viu i en directe un mamut, un tigre de dents de sabre, o un tigre de Tasmània? Tots aquests animals comparteixen un fet comú, i és que han conviscut amb els humans. Tots ells s’han extingit per una barreja de l’ocupació humana de nous territoris i el canvi substancial dels seus ecosistemes, tot plegat portant-los a l’extinció: en alguns casos fa uns 10.000 anys (els tigres de dents de sabre, del gènere Smilodon), fa uns 4.000 anys (el mamut llanut siberià) o fa aproximadament un segle (el gènere Thylacinus, conegut com a tigre o llop de Tasmània). Pel que fa al mamut llanut i al tigre de Tasmània, ja hi ha empreses i científics que s’han aliat per tal d’aconseguir-ho. Com us vaig explicar en un article previ, el científic George Church juntament amb un empresari nord-americà han fundat una empresa, Colossal, que ha recollit 15 milions de dòlars per recrear una espècie de mamut llanut, mentre que a Austràlia, la Universitat de Melbourne ha rebut 5 milions de dòlars per establir un nou laboratori dedicat al projecte de desextinció del tigre de Tasmània.

Arribats a aquest punt, segur que us pregunteu, com es poden reviure i desextingir espècies? Quines tècniques ens ho podrien permetre? A partir de les metodologies biotecnològiques actuals, la desextinció es podria abordar, si encara ens quedessin alguns exemplars vius, mitjançant: 1) encreuaments específics amb espècies properes per anar seleccionant les característiques i les variants genètiques desitjades (si tinguéssim esperma congelada, seria més fàcil); 2) mitjançant clonació, és a dir, transferència de nuclis amb tot el material genètic (obtingut de l’espècie en perill d’extinció) a òvuls sense nuclis, per tal que es desenvolupin nous embrions (una tècnica amb un percentatge d’èxit molt baix, entre l’1%-5% dels intents). Tanmateix, si una espècie està totalment extingida i no queda cap animal viu, no es poden dur a terme aquestes aproximacions, i l’única que ens queda és l’edició genètica, és a dir, modificar gens d’una espècie propera (que existeix i de la que podem aconseguir embrions) perquè la seqüència resultant sigui igual a la de l’animal extingit. Per tant, no es tractaria de “ressuscitar” un animal extingit, sinó que el que aquesta tècnica intenta és “customitzar” un animal que ja existeix actualment, per convertir la seqüència d’alguns dels seus gens, als de la seqüència de l’espècie a la qual volem desextingir. Aquesta és la tecnologia que vol usar l’empresa Colossal, per tal d’introduir els gens responsables de la resistència al fred, propis del genoma del mamut llanut, dins d’embrions d’elefant asiàtic, l’espècie actual més propera, “tunejant” l’embrió que seria un elefant, però més similar al mamut en algunes característiques concretes.

Tot i que la tecnologia d’edició gènica via CRISPR és molt poderosa, podem anar un pas més enrere, i debatre si desextingir espècies és realment un procés factible i si té sentit biològic. Aquesta és la pregunta que s’han fet uns investigadors, i per respondre-la han buscat una espècie extingida, la rata de l’illa Christmas (una illa de l’oceà Pacífic, a uns 1.200 km a l’oest d’Austràlia, molt a prop de l’illa de Java). Aquesta espècie, Rattus macleari, és relativament propera a la rata marró usada al laboratori, i es creu que es va extingir a causa de la tripanosomiasi que els van transmetre les puces de les rates negres que devien arribar amb els primers vaixells durant el segle XIX i inicis del segle XX. En primer lloc, els investigadors seqüencien el genoma d’aquesta rata a partir de dos exemplars dissecats del Museu d’Història Natural de la Universitat d’Oxford. N’han fet una seqüenciació exhaustiva, perquè volien anotar tots els gens de la rata extingida, i així identificar totes les variants genètiques que aquestes rates presenten respecte al genoma conegut de les espècies de rata negra i marró. D’aquesta manera poden referenciar més del 95% del genoma de la rata de l’illa Christmas. Tanmateix, per molt que ho van intentar, els va quedar al voltant del 5% del genoma d’aquesta rata que no van poder recuperar. Això és fàcil d’explicar, ja que post-mortem, el DNA de les cèl·lules es degrada en fragments petits. Com més antiga és una mostra biològica, o més tractada químicament, més degradat està el DNA. Sigui com sigui, no han pogut recuperar tot el DNA del genoma d’aquesta rata i això vol dir que ni que es volgués editar genèticament, introduint canvi a canvi la seqüència de la rata maclear al genoma d’una rata marró, ens quedaria un percentatge de genoma que no podríem aconseguir mai. Fixeu-vos que per desextingir totalment, ens caldria anar introduint canvi a canvi, i això ja és en si mateix una feinada ingent. Però és que, a més, els investigadors es pregunten si aquest percentatge de genoma “desconegut” és o no és important per a desextingir l’espècie.

En primer lloc, aquests científics confirmen que han pogut desentrellar la seqüència completa dels 8 gens responsables d’algunes característiques físiques particulars d’aquestes rates, com ara el seu pèl negre, sedós i llarg; els seus bigotis llargs i negres i les seves orelles arrodonides. Per tant, si es volguessin recrear aquestes característiques en una rata de laboratori, molt probablement es podrien aconseguir, perquè tenim les eines i sabem com i què hem de fer. Però entre els gens que no es van poder seqüenciar, manquen gens responsables del sentit de l’olfacte i de la immunitat. Les rates es guien bàsicament per l’olfacte, i aquests gens segur que podrien determinar part del seu comportament, que no podríem reproduir. En tot cas, la conclusió a la qual arriben aquests científics és que desextingir una espècie, no serà trivial, perquè ens poden quedar gens sense identificar. Però, què n’opinen altres científics d’aquestes conclusions?

Hi ha científics optimistes als quals aquesta qüestió no els sembla rellevant, perquè addueixen que no cal desextingir una espècie, sinó generar un animal que sigui prou similar al que estava extingit, una espècie de substitut. D’altres, en canvi, són més cauts i debaten si serà fàcil o no reintroduir animals als ecosistemes, perquè aquests han canviat i podem fer un “desastre” ecològic sense pretendre-ho. I altres creuen que no té gaire sentit esmerçar tants diners per a desextingir espècies generant en el millor dels casos, una espècie substituta, quan aquests diners es podrien fer servir per evitar que moltes altres espècies que estan en perill d’extinció (tal com us vaig explicar també en un altre article) es puguin intentar recuperar… en un món de recursos limitats, cal tenir en compte a què es dediquen els diners, certament.

Tanmateix, des d’un punt de vista estrictament biològic, cal pensar, per exemple, en la factibilitat d’usar ventres de lloguer d’elefantes per parir l’animal editat, similar al mamut llanut. Pot haver-hi una impossibilitat de relació de mides ventre/embrió, o probablement, de rebuig placentari. D’altra banda, per restablir una espècie, cal tenir mascles i femelles, i també suficient diversitat genètica, o si no, estarem abocats a mantenir animals clònics (amb l’ínfim percentatge d’èxit de la tècnica que ja us he comentat). Deixant de banda altres consideracions, evolutivament, no té cap sentit biològic intentar revifar animals extingits, per molta il·lusió que ens faci. En un món de recursos científics limitats, no tot el que es pot intentar fer, té sentit fer-ho.